Els silencis d’un dels grans

“Miró, Dona i ocell, a l’altura del núm.1 del carrer Aragó”. Aquest és el whatsapp de confirmació de la trobada. Al final dels cent quaranta minuts em diu que té la mare, de 93 anys, a la ciutat. Avui li fa el dinar i vora dos quarts de dues ha de marxar. Si hi ha algunes paraules que el defineixen són anarquia i bondat. Però també intel·ligència, tendresa i timidesa. En destaca però una: l’art. Quedem a l’escultura de Joan Miró, “Dona i ocell” que en aquests moments està enlletgida entre tancats i casetes de metall prefabricades; fins al 2017 no estarà acabada la reforma del parc de l’Espanya Industrial. Em diu que allà on ara hi ha aquests tancats, l’escultura ha quedat engabiada, hi havia uns eucaliptus, un a cada cantó que feien més majestuosa l’escultura. I diu que mica en mica desapareixen els plataners de l’Eixample, els canvien per uns que fan la fulla més verd fort, i el tronc més marronós. La sensació de tristesa és més acusada diu, i en perspectiva, quan s’abracen per dalt, no deixen filtrar tant la llum. L’artista sempre observa allò que l’envolta amb la mirada insòlita i ens fa veure la realitat d’una manera radical. Aquesta és una part de l’ànima de l’Enric Casasses.


Ens asseiem en una taula del parc, demana un tallat i deixa la bossa de roba d’estiu sobre una cadira. Parlem d’El nus la flor, el recital que farà a Caldetes dins el festival Més Poesia, obra d’en Daniel Ariño que ha fet a posta una música pels seus poemes i la Maria Mauri, la soprano que inspira l’obra que presenta l’Enric, hi posa la veu. Tota l’obra està pensada i inspirada per ella. Confessa que no suporta que el dirigeixin però quan és quelcom que neix de l’amor… Tenia dos-cents poemes escrits i se’ls van mirar amb en Dani, que van seleccionar-ne vuitanta, i d’aquí en van sortir la trentena que presenten. La inspiració durant aquests anys, no és ni desig ni admiració… Pensa. És l’amor, el fet de ser dos. Té mania a la paraula desig perquè el sinònim és l’espera. Aquells anys anaven dos pel món, tot anava a dos. Es van trobar en aquell moment, eren dos, i van compartir un espai-temps, un tros de vida llarg. El temps no passa, passem nosaltres. Fem passar el temps. I apareix Ramon Llull a la conversa: el temps se’l van inventar les plantes per poder treure les fulles, la flor, i el gra i així, va sorgir l’ordre. “Plantes posaren ordre en successió de temps per tal de fullar, granar…” recita de memòria. Com es pot parlar del temps i tenir aquest vers i evocar-lo? L’Enric aprèn mentre llegeix i observa. Diu que llegeix les coses diverses vegades, sempre. Si li agrada, hi torna. No queda indiferent i diu “ja ho he llegit”. Hi torna i hi retorna. A la primera llegida no queda res, però ja sap si li interessa o no. També hi ha versos o poemes als quals regressa al cap dels anys. Les paraules formen part d’ell però també hi habiten molts silencis. El pensament és un equilibri de les dues formes.


Comença a escriure de petit perquè té la cosa física d’escriure, no tant una relació amb les paraules. Li agradava, copiava coses. No feia cal·ligrafia sinó que copiava textos, ell es pensava que s’entenia, que feia bona lletra però una mestra vella li va dir que no s’entenia i amb la ràbia de nen va respondre: “I en Fritz, què?”. “Però té personalitat” va respondre-li ella. Això el va deixar fet caldo. Es va sentir dolgut però no creu que allò li forgés el caràcter de la seva poesia ja que reconeix que era un nen lent. Per exemple, a la classe va ser l’últim a qui li va créixer la barba. Ell anava a poc a poc. Encara ara. Fins més enllà dels vint-i-cinc anys no salva cap escrit. A casa ja li van veure el talent per les lletres, ell era el d’escriure i la germana, era la de dibuixar. I això a ell li tocava els pebrots perquè també li agradava dibuixar, cosa que ha fet tota la vida. Ha crescut en un món de cultura, se sabia tots els lloms dels llibres de memòria i els versos que els recitaven els pares. Quant d’agraïment! I confessa que comença a escriure de manera conscient quan experimenta el primer moment de gelosia per una noia. “Ui, l’altre, ara li escriuré una cosa que ja veuràs…” es va dir. No l’hi va ensenyar mai. Tenia quinze anys. Va escriure una nouvelle, una guia delirant surrealista, són els començaments, feia prosa i escrivia tan volat com fos possible diu.

A Catalunya tenim aquesta vena surrealista i diu que el primer abstracte modern és el banc del Parc Güell. Abans del Kandinsy. O potser van ser els balcons de la Pedrera? No són formes geomètriques ni res, és l’observació de la natura transformada en art. Encara més dadaista és el cul d’ampolla, el tros de càntir, de rajola, això és molt avançat. O el llibre “La tardor barcelonina” d’en Francesc Pujols, és això. Però de surrealisme n’hi ha arreu diu, a França hi ha una mar de bojos literaris… Ja comença amb Rabelais que és trencador i al XIX floreix amb el dadaisme; a França aquest corrent de pensament el tenen molt valorat. Pujols aquí va ser rebutjat perquè som un país que viu a la defensiva per culpa de la política diu. Després de cada afirmació, frases curtes i pensades, l’Enric calla, quedem en silenci segons que semblen minuts. No estimem els nostres poetes, els nostres escriptors, sobretot aquells que són originals i que porten un pensament innovador.

Surt a la conversa la Mercè Rodoreda, de qui s’ha venut la casa a uns propietaris russos, i una visita a Romanyà et dóna la dimensió del que parlem: aquest país no estima els entorns on els escriptors van crear. L’Enric però diu que hi ha l’obra, que els llibres es poden trobar a les llibreries, i que no estan apartats. Ella ja va deixar el seu patrimoni literari a l’Institut d’Estudis Catalans, no era pas burra; tots els papers són allà. Tots els papers que a ella li importava que no es perdessin. Fa pocs mesos s’han publicat les quatre novel·les de joventut –de les quals ella renegava– i l’Enric diu que en va llegir una, una imitació descarada de Francesc Trabal, amb molt d’humor, imitant els del Cercle de Sabadell. Devien ser els seus ídols, interrogació dolça, afirmació en…

L’humor que és arreu, a la cultura catalana hi és important, tothom s’hi ha aproximat, és una associació de coses inconnexes. Fa poc va trobar un llibre per un euro “La taverna de l’intel·lectual” de Pompeu Gener, curtet. Comença molt bé però és molt fluix el final; descriu una vintena de personatges a la taverna: un és un personatge que està per l’abolició de tot, fins i tot de la temperatura! I te l’imagines… Eren molt moderns, els llegeixes i segueixen sent vigents, són universals. Una de les explicacions del perquè la cultura catalana està a la defensiva és perquè sent que sigui de segona però no ho és… Hi ha hagut la tendència de buscar models estrangers, i comparar el que teníem amb el que venia de fora, “aquest ve darrere del Zola”, però aquí hi ha dinàmica pròpia, com arreu, no estem ni més endavant ni més enrere. Som força contemporanis. Hi ha una gran desconeixença del que tenim, busquem sempre fora. No ens valorem ni nosaltres mateixos, fins i tot per aquell que es posa a crear. L’Enric diu que els que escriuen estan a l’aguait de tots aquests predecessors. Cadascú té els seus referents d’abans. Alguns intel·lectuals joves associen allò català a una cosa folklòrica, sempre hem d’anar a fora i em respon que qui vol folkoritzat allò català és Espanya i França, aquest és l’intent del poder. Em posa l’exemple d’en Joan Todó, que ho sap tot d’en Carner –diu un nom a l’atzar–. Són una minoria, sí, però molt cultes. El gran públic no coneix que tenim aquest gran talent literari. Ara per ara no són interessants pel gran públic em diu, com a concepte. A Ramon Lull, a en Jaume Roig o a n’Ausiàs March ningú els coneixia, el gran públic no els coneixia ni els llegia a la seva època. No existia el concepte de gran públic. Si llegia un 10% de la població, no eren populars. Per tant, per crear no cal el gran públic. Ara, diu l’Enric, tots els analfabets saben llegir, però els que estan ficats dins la lletra són tant minoria com en temps d’Ausiàs March o Ramon Llull. És a dir, igual que sempre.

Em resisteixo, tenim una gran sort, és un miracle que puguem seguir fent poesia, literatura i puguem tenir aquesta conversa en català. I és un goig poder accedir a una generació tan genial d’escriptors i poetes: en Casasses, en Pedrals, en Todó, en Perejaume, en Subirats, la Martínez-Vernis, la Dolors Miquel…

Per l’Enric l’acció de l’obra d’art sobre la societat és el fet de fer-la i ensenyar-la encara que només sigui a una persona. Llavors ja està, ja la pots estripar. Això ho diu en Joan Miró. Si les coses es cremen tant hi fot perquè la llavor ja hi és. És una cosa màgica. En Borges també ho diu: “Aquell va cremar tota la seva obra, si ja estava feta!”. A la idea, a la visió, a la imatge ja li has donat vida, forma. Ja existeix. Per exemple, Miquel Bauçà obre tot un espai nou. L’Enric és un explorador, s’intenta moure sempre un pas més enllà del que ja sap. A la vida, tant si vols com si no vols, has d’improvisar, encara que et pensis que ho tens tot planificat. No viu amb la seguretat sinó amb l’inconformisme de no haver escrit encara… Ara està amb en Llull i entremig ha llegit “Amok” d’Stefan Zweig. I cita “Tres maestros” –Balzac, Dickens i Dostoievski– va llegir els dos primers. Balzac és genial; Dickens el va trobar un punt feble perquè no suporta Anglaterra –no entén com Zweig el salva i el posa entre els tres mestres–. Dostoievski, era el més llarg, i és com tirar-se al Pacífic, un oceà; un escriptor que comença a escriure perquè el condemnen a mort i que pensa que morirà. Els russos escriuen el fons de l’ànima per la realitat dura que veuen, però també tenen una literatura futurista i gamberra molt potent em diu; amb uns moments de misèria bestial i no es rendeixen, experimenten amb la fonètica a tota pastilla… I també és una literatura plena de dones, les avantguardes russes són plenes de dones –tant en la lletra com en la pintura–. A l’any 10 i 15 hi ha un floriment, però amb la revolució ho maten. Valentí Castanys deia “Amb el triomf de la revolució els russos que pinten abstractes els tanquen fins que no s’hagin tornat figuratius”.

Part de la genialitat, de l’art és perquè hi ha una economia de mitjans determinada, s’escriu des d’una misèria? Des d’una economia del benestar es podria haver escrit tot això? La cosa bèstia que passa a principi del segle XX és l’aparició de la màquina em diu. És una cosa profunda, i això els fa tenir un pensament positiu, com si la maquinària els portés cap al benestar. Però no va ser així. Hi va haver les dues guerres europees, s’acaben els sistemes revolucionaris, tota l’energia que hi havia és molt forta. Quan apareix la màquina hi ha la sensació de tenir el poder, de dir “s’ha acabat el sistema feudal i ara manem nosaltres”. Es podria fer un paral·lelisme actualment? Pensa que no, que és una altra cosa. L’art pot aportar aquest pas més? Ho va fent, com sempre. Mira poc les notícies, és a la xarxa, que considera viciosa perquè comença buscant una cosa i n’acaba trobant una altra. És una eina. I em diu que hi ha trobat, per exemple, que Erik Satie a part de piano havia fet cançons, poemes. I les pots escoltar, això va bé. Els dies que mira algun diari, que és al bar de baix a casa, és una evasió. Mira com escriuen i llegeix coses que no l’afecten per res. Per ell llegir el diari és una màquina de perdre el temps com la xarxa. De les frases en cursiva de Ferrater que posa al final dels seus poemes, en pots trobar la traducció; abans necessitaves un erudit que en fes l’estudi i el publiqués.


Va viure unes temporades a Suècia, un estiu i un Nadal, per atzar de la vida. El primer cop vivia a Anglaterra, tenia vint-i-pocs anys, i amb tres espanyols que coneixia se’n van anar a Suècia per Setmana Santa. Hi van anar amb barco i cotxe; cotxe i barco, Dinamarca, Suècia i finalment, Uppsala on van arribar per una reunió d’anarquistes suecs.

Allà on hi ha moviment l’Enric hi fixa els ulls, li criden l’atenció els gossos i els nens i em diu que quan va estar a Alemanya tenia la sensació que no tenen visió lateral, els alemanys, que van sempre mirant endavant, com si portessin unes ulleres com els cavalls. I m’explica que uns nord-americans van posar dins una habitació un grup de gent rossa, i un grup de gent morena, i els posaven davant per davant. I els rossos no es tocaven i els morenos s’acostaven més. Va viure a Berlín, i explica que l’oferta cultural institucional ni es nota, és una més. I em demana, les publicitats penjades dels arbres, qui les paga? Deuen ser les empreses. És un altre rotllo Berlín, o era. No eren coses pel gran públic –excepte quan hi va en Pablo Conte– sinó molts públics, gent diferent que va a diferents llocs. A Barcelona als recitals de poesia sempre hi ha la mateixa gent. Allà no, cada vegada et trobaves gent diferent arreu. Tothom s’ho mira tot.

Tornem a la idea del gran públic, a Barcelona si convides algú a un recital de poesia que no hi ha anat mai, s’ho passarà molt bé, i aprendrà li dic. Ell ha viscut tota mena de situacions: ha actuat davant de tres persones com en sales plenes. Tant li fa. Ell parla als que hi ha. No li preocupa quanta gent assisteix. No pensa en el públic. Ell diu el que necessita dir. No pensa quan escriu en la persona que ho llegirà. A vegades li ha passat però que digui “Perquè m’entengui en Piru com ho he de dir?”, no perquè ho entengui ell sinó que és una representació. Per dir “dins el vas hi ha un gel aigualit”, entrem en la fenomenologia de la realitat, i cita el poeta i assagista Francis Ponge que agafa un got d’aigua mig ple i el descriu. En Carner va escriure un article sobre ell, fa parlar les coses. Busca les emocions de les coses. Només això; només se centra en el got. M’explica que Ponge va fer una sola conferència “Temptativa oral” i la comença amb una crítica: per què es fa parlar els escriptors, i no es fa parlar els ferrers, els sabaters…?, però a poc a poc fa la maniobra, i mica en mica et fa sentir la consciència dels objectes, a veure què diuen? Desvetlla el misteri de les coses. Mai havia fet una entrevista amb tants silencis, de fet Ponge va escriure “El silenci de les coses”. I per trencar-lo l’Enric diu que a l’ombra de l’arbre amb l’airet s’hi està bé. Tot i el soroll del carrer Aragó.

Escriu als bars, no necessita molt silenci per escriure. S’abstrau de manera ràpida. El soroll constant no l’atabala. La concentració i els sorolls a l’Escala són molt diferents: el vent, la gent… Ha escrit alguna cosa amb tramuntana, és un dels elements principals. Estar davant el Golf de Roses, la proporció entre les muntanyes de Roses i les de l’Escala, aquesta és la mesura ideal. Els pobles de mar obert i platges rectes són tristos, i els pobles amb cala tancada com Cadaqués també són tristos, són tancats. En canvi, l’Escala està protegit pel golf. És la proporció àurica. Això ho va trobar en Perejaume d’un geògraf que als anys trenta havia fet l’estudi geomètric del golf de Roses. Té unes proporcions que quadren per tots cantons. Perejaume, un altre dels genis. Ara no tenen res en ment de fer conjuntament. Són dos artistes del Renaixement. A part de la part artística, la paraula o el dibuix, es pregunten: de què està fet el món? En Joan Josep Camacho Grau, també, em diu. Tot i que és un gran desconegut, no ha publicat ni una quarta part del que ha fet. Les publicacions no el respecten gaire però fa uns llibres preciosos, dibuixa i escriu.

Com artista li interessa tot, però si concretem, em diu, és filosòfic: què som, què fem, què passa? El que hi ha són les relacions entre persones i què és això de la meitat… Això ho va explicant en càpsules més petites, tan petites que ha escrits alguns haikus, diu que té la mandra de fer coses llargues. I em cita Macedonio Fernández, que li agrada molt, el mestre del Borges –Cortázar també en parla bé– que diu que les condicions per la bona literatura en són tres: “pereza de escribir, temática de calidad y lector lánguido”. L’escriptor argentí fa de tot, li agraden les coses inacabades, té una gran quantitat de començaments bons. Té una novel·la que té 70 i escaig pròlegs!

Mou els dits a la distància i una nena de pocs mesos riu. A part d’intel·lectual és un home tendre. Li agrada observar els comportaments dels menuts, i m’explica l’anècdota d’un dia al parc en què el pare li demana al fill si s’ha portat bé, silenci de la criatura, el pare hi torna, abans t’has portat bé? La criatura segueix sense dir res, i davant la insistència del pare i li respon: “Un moment, que m’ho estic pensant”. Parlem dels nens, que tenen un pensament i un cervell molt diferent del d’un adult que està més filtrat i és més artificial. I connecta amb una imatge: un dia recitava un poema de Dylan entre nens de vuit anys i al final un nen li va demanar: “S’ha mort o no?” i una nena: “Ja has dit totes les paraules que havies de dir?”. Un recital de l’Enric Casasses entre nens de set i vuit anys ha de ser… I diu que sí, que ha trepitjat moltes escoles, l’edat més complicada és dels onze als catorze anys. En un col·legi de Primària els demana: “Quin voleu que digui ara?” i dos nens li demanen que repeteixi el “Dóna’m dóna’m / dóna’m aire / dóna’m cerca…”, molt lluny de la literatura infantil. Acostuma a anar a escoles, a Canet, a Salt, a Barcelona. A l’Institut de Salt sempre hi troba molt bon rotllo cada cop que hi va –és on hi ha en Camacho Grau–, li fan moltes preguntes. Aquesta és una manera de fer entrar la creativitat a l’escola, des de fa molts anys que ho fan.


L’Enric és un referent poètic i intel·lectual d’una generació i potser de dues i tot, ell és un dels primers que diu la paraula, que treu la poesia fora del lloc on el poeta la pensa. No li agrada que li diguin que és un pioner, que ha influït a tants altres poetes. Fa broma i diu que es va avançar tres mesos a la seva època. La poesia que viu i sent en directe la beu dels poetes dels anys trenta. Ha estat al tanto de tots els poetes fins a la generació anterior: els contemporanis, no, al principi. Els que hi havia quan era petit: en Vinyoli, en Foix, en Brossa, en Pere Quart, l’Espriu; aquests eren els que sonaven més i els anteriors. Quan es va fer com a poeta hi havia això. La majoria no els va conèixer personalment. Va tenir la sort de sentir-lo llegir poemes, a casa de Vinyoli, era oncle d’uns amics seus. El més avançat durant la seva adolescència és Brossa –que obrirà temporada al TNC l’any que ve per reconnectar-lo al públic–, que a vegades s’ha interpretat malament diu l’Enric.

Amb un estil propi de recitació, al 1976 va començar a escriure en vers –fins al moment escriu només en prosa– i descobreix la mètrica, seguint l’estil dels trobadors. No els sentia per dins el cap quan escrivia en prosa, però quan hi va posar la mètrica va començar a sentir les paraules en veu alta dins el cap. Sentia que eren per dir.

Tot comença aquí, tot allò que ha fet abans, fora. Tot i que té guardada alguna cosa per ell, l’Enric comença a partir d’aquest moment, veu que fa un pas endavant i troba la seva veu. Mentre conversem va traient cigarrets d’un paquet de Lucky Strike, del qual en treu la meitat del filtre. Comença a escriure en vers i prosa, anys i anys. No formava part de cap món literari, ni coneixia cap escriptor ni res. Era ell sol i tranquil. Els llegia a la seva germana i para de comptar, algú més, però no gaire ningú més. I sempre amb la sensació que Brossa i companyia són els escriptors i ell era un que escrivia. Sempre ha tingut la sensació que li faltava un punt per estar a l’alçada. Encara ara té aquest sentiment, després de més de trenta llibres de poesia i narrativa, de traduccions, de pròlegs… Ara la sensació que té és que no fa res, que té una col·lecció de frases i imatges deslligades. Tot i que som al juny i és temps de collita.

Amb Verdaguer i Llull no suporta la idea de la trinitat ni tot això, té una visió atea dels autors. Pensem que Déu és una metàfora d’alguna cosa. Déu sempre és present en l’obra de l’Enric. Treu una llibreta gruixuda Miquel Rius amb tapes de color verd. Surt a raig, i m’explica el procés creatiu. Aquí ja es veia venir em diu: un dibuix amb una muntanya, la figura de Déu, tot pintat amb colors vius, a llapis, cera i un fixador. La llibreta és una obra d’art! Són imatges, trossos de versos, tros de vida, de la seva ànima, del seu intel·lecte. Em diu que és donar voltes en una cosa i al final surt. I llegeixo: “Apunts de n’eurociència”. Hi ha apunts de la decadència de les mosques, a la ciutat ja no n’hi ha. Estan extingides, i com d’importants eren per la visió del món de quan ell era petit: la mosca contra el vidre intentant creuar-lo. Un dibuix de l’hipotàlem, amb un garbuix de coses: un ganivet, un fil, una bombeta…, el parnàs de la inspiració. S’hi llegeix un fragment de Benvenuto Cellini, un artista del Renaixement que va escriure la seva autobiografia, “Vita”, una de les autobiografies més importants del Renaixement. M’explica que de jove el pare de Cellini volia que fos músic i l’altre germà que tenia que fos lletrat –el que va acabar sent ell–. “El germà tenia principi de lletres llatines però era tan jovenet que no havia encara tastat encara el sabor de la virtut” –el saber escriure i tenir la capacitat de crear–. La llibreta sempre l’acompanya. A un aplec de la sardana de l’Escala li va sorgir la idea de “Verges per la independència”.

El soroll no el molesta però sí la veu del veí de dalt, que parla fort que també recull a la llibreta: com quan el veí de dalt parla per telèfon, parla fort i tot el dia; quan no li fot bronca a la noia, fa uns business que no s’entenen, i no para mai. Això sí que emprenya. “La presència impresenciable, constant, molesta, intractable. La presència impresenciable de la bronca del veí”. Hi ha Llull. I diu que no està creatiu? Només cal fullejar i detenir-se en cada pàgina, és una inspiració, una diamant. I diu que de Ramon Llull es diu que que volia convertir els sarraïns… Si Llull només volia escriure! És una relíquia. L’administració de la santíssima trinitat és mirant, mirat i mirar, que es llegeix en una pàgina. Totes les coses per Llull tenen aquestes tres propietats, en el cas de Déu –Déu altre cop– com que són pare i fill –no hi ha dona– el que engendra, l’engendrat i l’engendrament, l’acció. Déu és la lleterada; la carn és del fill, i el sentiment és l’esperit. La trinitat segons l’Enric Casasses. La dona en aquests segles no apareix. A la Mare de Déu Llull la considera divina. Reivindica la Verge com immaculada, que no ha estat tocada pel pecat dels humans, això no era així al principi de l’Església. Hi va haver una lluita en aquella època i ell és dels que va a favor de la Mare de Déu. Els països de la Corona d’Aragó i d’Occitània anaven a favor de divinitzar la Verge. Això sí que era revolucionari, tot i que la deessa sempre hi havia sigut en les civilitzacions precristianes, i els cristians se la carreguen, és un déu mascle i únic. Del poble surt la reivindicació de la Verge. Com es pot fer una religió sense verges? On vas?! exclama l’Enric.

La llibreta de Miquel Rius és bona i no sap com la va aconseguir, la va començar al 2001. Del 2001 al 2012 la va abandonar. Ara té dos-cents poemes inèdits que ha escrit durant aquests anys. L’amor és el tema. No té fills i diu que en Pedrals té bessons, que mai s’havia divertit tant. A l’hivern faran l’espectacle de Llull “La cirera i la garrofa” amb en Josep Pedrals i en Jordi Oriol al Priorat –són els tres astres de les lletres catalanes–. Per què no ho fan més? Perquè tot ha de sorgir de manera espontània, amb xarxa em diu. Això de la promoció no en vol sentir ni parlar… Té uns dibuixos exquisits, sorgits del nervi, de l’observació. Se sent pròxim a la natura si bé diu que està molt embarcelonit. Fa collages també. Passem pàgines en silenci, l’Enric necessita molt el silenci. El 9 d’estrella, de lluna, de cadira, nas… De tot! A la biblioteca va trobar una de les primeres poesies de Pitarra “A la tinta”, és un cant a la tinta. Algú hi escriu “Savi”. El que pot arribar a provocar. Les peces teatrals de Pitarra són molt més bones que qualsevol superproducció nord-americana, a la “Botifarra de la llibertat” explica els xanxullos que hi havia durant les eleccions; és el concepte del teatre superespectacle en català –el teatre popular sempre ha funcionat–. No està d’acord amb l’etiqueta del “pare del teatre en català” perquè el poble sempre va fer teatre. Són els intel·lectuals que abandonen el català però les classes populars sempre el van mantenir. En aquell moment tothom es pensa que allò és el primer, però el poble no havia callat mai. El català no s’ha deixat de parlar mai per part dels pagesos, dels menestrals. En alguns moments s’obliga que hi hagi presència de personatges que parlin en castellà i sempre són personatges que no agraden al públic: un guàrdia civil, el golfo de la noia, un militar.


Amb l’esperit de conèixer altres cultures s’ha atrevit a fer haikus, diu que només n’ha fet quatre. En volia fer més però va tirar cap a una altra banda. A cada pregunta i resposta hi ha cinc segons de silenci, és una experiència. També és traductor de més d’una desena de llibres, últimament ha traduït uns poemes de Baudelaire per un amic, i va fent traduccions de tant en tant. Domina el francès, l’anglès, l’italià…, el problema, em diu és el català. L’original l’entens o no l’entens però com ho dius? Té poca cosa traduïda, un llibre al castellà, “Canarios fosforescentes”,–és el llibre més traduït que té–del qual també la versió en ucraïnès, per un motiu: perquè hi ha un poeta ucraïnès a Barcelona i que sap molt bé el català, Andriy Antonovsky, un habitual als recitals poètics. I gràcies a aquest fet van anar de gira per Ucraïna amb en Hac Mor, la Blanca Llum. La gent els va rebre molt bé, però anar a l’estranger sempre és el mateix: el traductor és el que té més feina. Has d’anar a poc a poc. Per la poesia en viu cal entendre també el que diuen, però tot i així en té un bon record, va ser guapo. És difícil anar a l’estranger amb la poesia, que és música dels significats. A Londres podies jugar amb els idiomes, podies posar-hi un tros en anglès, un tros en castellà, en català. Un dia diu un canadenc li va demanar que anés a fer un recital en una inauguració de pintura però li va dir que recités només en català.

El problema de les traduccions és que cal que el traductor sigui poeta, han d’entendre la poesia. Han de captar allò que passa i el que no. No és una cosa exacta. O s’és poeta o es converteix en poeta momentàniament. Es fa. Vaig entenent com funciona la ment d’un poeta. La reflexió i el temps són importants. No respon res a la babalà, sense pensar-ho. És lent en les seves reflexions però tot el que diu té sentit, té grams d’intel·lectualitat, una referència literària. Per exemple, amb les traduccions que no en saps la llengua, ni de tros, com ara que ha començat amb els haikus japonesos, mira les traduccions que troba, en idiomes que més o menys li sonen, busca per internet l’original –especialment si hi ha algú que el diu– i busca paraula per paraula, hi ha pàgines que t’ho expliquen. Veu l’estructura del haiku –els símbols, què signifiquen–, i a partir de cinc traduccions pots arribar a l’original. “El llibre del Tao” a la primera línea diu: “El tao que es pot explicar no és el veritable tao”, comença així. Però d’aquesta frase en trobes interpretacions molt diferents diu. Un amic que havia viscut amb un xinès literat li va dir que aquesta frase en xinès tenia tres signes: tao, puxe tao, no tao. Són tres conceptes per un mateix idiograma. I tao, puxe tao, no tao en català seria així, així així no és així. Proverbi xinès… La poesia de l’Enric té molta connexió amb aquesta manera de fer del haiku, hi ha una lògica soterrada en els seus poemes –sense la influència del Japó o de la cultura asiàtica–. El tao i el zen com a parida espiritual és la cosa més pròxima a l’anarquisme occidental –deixar que les coses vagin al seu ordre natural– diu. Els budistes parlen del “sense desig”, i dubta de la traducció, ja que per l’Enric seria “sense voler”.


Té esperança que les coses s’arreglin. Li preocupen les coses que passen al món. Està tot lligat: els cotxes, el petroli, les fronteres, el capitalisme, la supervivència… Els EUA és on hi ha més anarquisme potencial, hi ha molta gent que no creu en la política, és el país amb més abstenció del món; la meitat dels joves no creuen en el capitalisme. Fa broma i diu que els poetes són els legisladors de l’univers.

La idea de fons de l’anarquisme és que la gent pot ser bona, l’ajuda mútua i les relacions lliures entre la gent. Mentre em xiuxiueja “Aquests fan trampa”, ha enxampat dos nois, que seuen a unes taules més enllà, porten un brick d’orxata i es van omplint el got. I fem un salt intel·lectual a l’Anglaterra victoriana: està d’acord amb Wilde, l’art és lliure i també és la base per un cantó, el no acceptar la injustícia, i per l’altre, saber que es pot respirar i fruir, l’estètica és molt important. L’obra d’Oscar Wilde és antisistema. Per ell, la millor obra és “La balada de la presó de Reading“, última obra que fa, quan surt de la presó i veu a un home condemnat a mort. I diu “Què passa avui?” i li expliquen “Res, que avui el pengen”, i comença a reflexionar sobre la vida a la presó, el condemnat, el fet de matar. Wilde va ser un personatge que simbolitza aquesta època, l’extravagant que acaba a la presó; forma part d’aquesta època però trenca amb les normes socials des de dins, va vestit d’època victoriana, no amb vestit i corbata. És un d’ells que els fa el sabotatge.

Això també va passar amb en Llull diu l’Enric, és únic i original i a la vegada és l’arquetip de l’art medieval. No s’assembla amb ningú però ho encarna tot. En Llull no para de proposar el diàleg amb els sarraïns, si Déu volgués que recuperessin Terra Santa amb les armes, les croades, ja la tindríem. Això vol dir que Déu no vol la guerra, vol que dialoguin, que parlin amb els homes entesos, i que els convencin que la trinitat són tres –l’amat, l’amant i l’amar–. Ell no para de dir-ho que hi ha aquesta trinitat en tot. Parla de tots els temes, dels sentits, el veure: l’òrgan de veure és l’ull; distingim tres parts: el mirador, allò mirat i el mirant. I amb tot hi veu la trinitat! Quan li dius que és un gran coneixedor de Llull respon que no, que va escriure cents de llibres, alguns de gruixuts, altres de prims, però que els llibres grossos són impossibles, tenen moltes pàgines. L’últim llibre que escriu Llull són proverbis. El “Llibre sobre el parlar dels àngels” té deu pàgines. Tota la vida fa que està amb Llull, ha anat a ratxes. Ara més perquè se’n celebra l’Any Llull.

Ara perquè tenim les noves tecnologies però ha passat moltes hores entre biblioteques –a Berlín hi anava molt– i llibreries de vell. Perquè tot el coneixement, la indagació que fa al llarg de tants anys sigui fluid i constant, cal anar-ne a buscar més. Max Jacob té un llibre de consells a un jove, que es nota que són cartes, i el jove li demana que li recomani llibres, i Jacob diu “Recomanar-te llibres?, ni parlar-ne! En aquest tema l’atzar és sagrat”. L’Enric té escrits uns quants aforismes pels quals ja té títol: “Consells per a un jove narrador curt” –un best seller segur!, però ell replica, és estil meu–. Al capdavall són consells per viure. El primer: “Si una obra comença amb un refilet de flabiol, tard o d’hora hi haurà un solo de tenora”. Riem i quedem en silenci a cada frase. I hi torna “Refia’t de la intuïció i si no la cagues, l’encertaràs”. Li agrada fer riure amb els seus aforismes afilats. “El basc és d’una peça; l’aragonès és franc; i el català és obvi”. El català o el pagès però no el literat. Del pagès en diu “zeny”, gran concepte!

I tornem a l’anarquisme: cap a la Xina del segle XIX, diu que van convidar un grup d’estudiants a Europa per veure la màquina de vapor, i per ells el que més els va afectar van ser els sindicats obrers. I van voler replicar però havien de ser prudents perquè si replicaven la idea, els traurien la beca. I van muntar el primer restaurant xinès d’Europa per connectar els anarquistes i els comunistes. I van començar a aparèixer grups anarquistes, el primer “El cant del gall en la foscor”, i es va armar la polèmica: “Una parida que ens ve d’occident; nosaltres ja ho dèiem això…”. L’Enric té una coherència d’acer, de grafè, de diamant em diu ell –és el mineral més resistent, no hi ha cap pedra que pugui ratllar el diamant, però el diamant pot ratllar qualsevol pedra. Passa pàgines i m’ensenya un dibuix d’un diamant–.Viu com pensa i pensa com viu. El coneixement que té del món diu que el va aprendre de petit, no estudiava molt però escoltava. Em diu que li queda allò que l’afecta, que l’impressiona. L’anarquisme hi va haver un moment en què era una religió, era una idea que donava per bona –com podia haver estat la trinitat– però això s’ha dissolt… L’anarquisme no com a utopia sinó com a manera de relacionar-se. I es pregunta quin interès té manipular la gent? Si s’elimina això… Però hi ha gent que els mou la cobdícia, els diners –si els eliminem, els lladres es quedaran sense feina però ja els ajudarem diu rient–. Lennin: “Res és de ningú”, el comunisme: “Tot és de tots”. El respecte és fer-ho amb bona onda, amb bondat. Sembla que l’incentiu sigui aixafar-ne uns quants pel camí. Fes-ho al revés: quan n’aixafis un, penalitza-ho. Tenen el mango per la paella, hem de desactivar el fogó…

L’Enric un home que fuma, es belluga i pensa amb una lentitud però amb una convicció i una erudició… que fan que t’adaptis a ell i que hi quedis atrapat. Amb un sentit molt profund de l’absurd i de l’existència.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s