Deixar els rems

Som espai i llum. I també alguna cosa de passat. És la besàvia cosidora i les seves germanes, aquestes dones que van saber preservar la propietat, i que van llegar-la als que ara són vius en una època en què el tenir significava una altra cosa. Aquestes dones de les quals ella parla i t’ensenya amb el gest delicat de qui estima les formes el lloc on cosien, una estança que dóna al carrer Petritxol. És aquesta propietat que fa ésser i que batega i té vida pròpia. Diu que abraça les parets, que els hi parla.

Si surts al petit balcó olores la Barcelona antiga, la Barcelona que vivia dins les muralles; la perspectiva del campanar del Pi a l’esquerra i l’escletxa llarga del carrer de la xocolata i de galeries d’art a la dreta. La història impregnada en aquest refugi, oasi de silenci i de pau, que té els orígens al segle XVII i on ella viu des dels divuit anys quan va marxar de casa.

Només entrar la calidesa de la fusta i dosis d’un blau mar que veus a través dels vidres. L’efecte mirall, ets a un lloc i a tot arreu al mateix temps, tot és integrat, una de les seves constants a la vida, una de les seves obsessions, integrar el paisatge, les persones, el passat, el present, les arts, la ciència, l’amor. I els llibres que veus i que entreveus vidriosos.

Som espai i llum. Energia i buit em repeteix quan m’acomiada. Coneix el territori en el sentit primigeni, ha conegut els pagesos, els paletes, els poetes, els activistes d’aquest país, els que sempre han estat allà, els que han mantingut la identitat, els que han lluitat, els que han fet perviure la cultura i també han menat la terra sense necessitat de cap llei, de cap marc jurídic. Només existir, ser. Som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol.


A la seva partida de naixement hi figura com a forastera, un estat que va sentir durant mitja vida l’escriptor nord-americà Henry James i tants altres. Té nom basc, és l’única del tres germans, i també és la petita. Va néixer a Barcelona perquè era Nadal, un 22 de desembre del 1967, però va passar els primers anys de vida a Santiago de Compostel·la.

A principi dels setanta la família es va establir a Barcelona, hi van destinar el pare, catedràtic de dret i un dels arquitectes del sistema jurídic espanyol, que ara ella vol repensar, vol transformar en alguna cosa nova, en un marc propi. Li va costar adaptar-se i als sis anys va començar a dibuixar per aprendre a llegir, no connectava amb les paraules, amb la llengua, no l’entenia, ella no volia marxar d’allà on havia viscut els primers anys de vida, on s’hi trobava bé. Se sentia desubicada i va començar a traçar sobre el paper les formes d’un plataner que veia per la finestra, els dibuixos l’ajudaven a retenir les frases dels nens quan llegien i quan li tocava a ella recordava el dibuix i hi associava les paraules –té una memòria fotogràfica excel·lent–. Va funcionar alguns cops però al final la professora va detectar el problema. Així va ser com va començar a expressar el seu món i sobretot quan aprèn a mirar, a observar.

Aquest estat d’ànim, el de sentir-se fora de lloc, l’ha acompanyat tota la vida però amb la identitat catalana fortament arrelada dins seu. Se sent germenitzada al país, al paisatge i a la cultura i com l’arbre les arrels fondes i invisibles la robustesa d’una cortesia i la raó que ho fa diferent: davant les estructures de l’estat hem creat el nostre sistema. Ha voltat per tot el territori, i ha posat molts fonaments al subsòl; sense aquest origen no es pot construir res de debò, no es pot arribar al somni. Solcar la terra perquè hi puguin créixer noves coses, nous fruits. Plantar la llavor i deixar que passin les hores i que passin els dies, i que hi broti naturalment el que hagi de ser. Posar una llavor i veure si arrela, si creix. Sàvia i temperada, ella no ha de canviar res. Ho ha après a base de molts cops. Alguns de molt durs.

Als anys vuitanta en l’època en què Barcelona s’havia de posar guapa i hi havia la febre constructora dels jocs: la Vil·la Olímpica, les rondes, ella acabava la carrera i decidia fer el “jurament hipocràtic” de no construir mai obra nova, s’avançava a la rehabilitació d’espais, influïda per l’experiència danesa. Se’n va anar a acabar la carrera a Dinamarca on queda impregnada d’una manera de fer tan racional tan ordenada tan perfecta i on s’enamora d’un sistema que funciona, del cohousing, on coneix de prop Christiania, al cor de Copenhaguen, on viu la transformació d’un espai militar a un de civil i social. Ella intentarà aplicar la manera de fer però sobretot de ser. Massa d’hora. El país i la societat encara no són prou madurs per aquest canvi de mentalitat, aquí encara vivim des del dolor des del patiment des de fer les coses malament. Encara.

Cada dia quan es lleva fa quinze minuts de meditació per despertar-se i connectar-se al món. Beu begudes vegetals –herència nòrdica, i molt poc cafè, només per quan hi ha gent a casa–. La casa respira budisme, no sembla que siguem a Barcelona, només se senten el so de les campanes, les onze, les dotze, la una… És una illa de pau. Pau equilibri serenitat fer política i transmetre el que ha après tots aquests anys. Deixa els rems. Carles Riba és el seu poeta que va descobrir als onze anys quan el pare li preocupava que llegís només còmics. Per curiositat va voler conèixer quins llibres llegia ell i va entrar a la biblioteca immensa que tenia. Va ensopegar per atzar amb l’espai de poesia, en va agafar un de la lleixa, el que li queia més bé per l’estatura, i n’era un de Carles Riba.

És una dona que necessita acció, després de la reflexió. No para d’aixecar-se per anar a buscar llibres, en té a tots els espais. La casa és també una gran biblioteca, hi ha llibres a totes les estances que és una de sola amb els vidres que fan entrar la llum i a tots els vidres, llibres. És un sistema obert, canviant, en funció del moment del dia, segons com hi entra la llum la casa està contenta, reflexiva, adormida, sensual. La cultura també és una obsessió. Sortim a la part de darrere, i em fa observar la façana de la casa del Baró de Maldà, l’han restaurada, ara volen restaurar també la part de darrere de l’edifici, però tot a poc a poc. La casa està catalogada.

Va optar per fer ciències tot i que li costava resoldre els problemes de la física però li agradava la Biologia i el dibuix tècnic. També se sentia de lletres. Ella volia fer Filosofia i Literatura però el dibuix la cridava. A l’institut Joan Boscà va anar sempre amb els d’un any més, sempre s’ha relacionat amb gent més gran. Ells van tenir la sort de tenir una professora excepcional: la Maria Mercè Marçal. Ella no però va tenir un altre privilegi: ser la primera cangur de l’Heura. Quan diu el nom de Maria Mercè Marçal … La cerca de la plenitud d’aquesta identitat que se sap desubicada, que cerca un lloc, un espai. Ara ja pot dir que porta mitja vida de lluita per construir-lo.

Admira els artesans que treballen amb les mans. Ella només és bona amb un rotring a les mans que també fan bons massatges als amics. Ho dibuixa tot, hi ha dibuixos arreu de la casa. Tots els plànols i mapes i projectes que ha fet penjats a les parets. El Mons Taber com escorça de l’arbre; la ciutat medieval en les formes geomètriques perfectes; la integració dels barris com una closca de tortuga. La Ciutat Vella que tant estima, em sento ciutatvellenca, no barcelonina però hi ha una excepció: el “Barcelona pam a pam” d’en Cirici del qual ella va fer una relectura, amb respecte per l’obra i pel mestre com Antoni Gaudí de qui va aprendre moltíssim en un treball que va fer d’arxiu quan estudiava. Les formes, el perquè de les coses, es pregunta l’origen de tot plegat, aquest realisme que és l’art de l’autèntica llibertat, el que permet exterioritzar allò que hi ha dins l’ànima.

A l’acte de presentació a l’església de Sant Agustí va sentir l’escalf, la temperatura, aquell afecte de vuit-centes persones. Aquell moment li va donar força per tornar altre cop a casa, al ventre, a l’úter que havia estat atacat i mica en mica va anar tancant les ferides de la baixada als inferns. Van ser cinc anys difícils i freds. Quan toques interessos econòmics de cop i volta sents molta solitud però això no l’atura. Comença la revolta i la cartografia. I a fer projectes de resolució de conflictes, d’arquitectura i de rehabilitació. Llavors tampoc s’atura. Coneix amb precisió el país que estima i al qual se sent tan vinculada. Ella és catalana i catalanista. Ha vist com des de baix la gent s’organitza i fa. La història ens explica que aquest país vol ser, que malgrat la ficció que suposa l’estat espanyol –el pare n’és un dels constructors– sempre hi ha hagut aquesta força des de baix. El que anomenem la societat civil. Voldria que el que s’anomena com a procés fos una oportunitat per fer que el poder emani de la societat.

El cervell té dos hemisferis –els dibuixa–, el dret i l’esquerre; de la mateixa manera hi ha dos parlaments: l’institucional i el ciutadà —extitucional, fora de les institucions, el que ella crea–. Des de fora. Va dir que no volia tornar a tenir càrrecs a l’Ajuntament de Barcelona a l’equip il·lusionat de Barcelona En Comú; parla de l’Ada Colau amb estimació perquè van coincidir a Ciutat Vella, quan l’alcaldessa era activista i ella era regidora. Ella vol fer política des del lloc correcte, des de fora les institucions hi ha moltes coses per fer, és on es pot canviar tot i on es pot començar de debò des de zero. Des de la veritat. La cartografia de la revolta l’ha anomenat. Pensa que cal fer revisió del per què hem arribat fins aquí, per què encara no som lliures quan amb la república hi va haver l’oportunitat. Què va passar amb l’Assemblea de Catalunya?

Impressiona veure una dona tan serena i tan generosa, tan valenta i tan decidida. És una dona que torna a sentir la llibertat després de viure el dolor i la por, diu que encara en queda una mica, segueix endavant perquè sap que és l’únic camí. Va ser el flamenc, els artistes, vol donar les gràcies públicament a la Mayte Martín que amb el cor obert li va obrir aquesta porta d’emergència quan el refugi, la casa de la besàvia va ser violada. “Ja et tenim la caixa a punt”. Una carta d’un desconegut. Impunitat ja és una paraula massa gastada. Ella va actuar, va dir que no podia seguir, que ella no edificaria l’hotel del Palau, la mare era a l’hospital, se’n va anar molt ràpid, i un dels últims consells, la veritat es defensa sola. I va dimitir. Va ser el punt de partida. Després, després va venir el que tots sabem i el que ella guarda com un secret que aviat dibuixarà o escriurà.

Cerca la veritat –perquè mira amb amor de manera insaciable tot allò que l’envolta–. Té una visió de la política orgànica, necessita reflexionar i fer recerca per plasmar tot el coneixement que té i sobretot el sentiment que la mou. Concep la política com allò primigeni, prepolítica li diu el pare que fa. I això és el que ella ha fet al llarg d’aquests prop de cinquanta anys, encara que fossin decisions doloroses o que pocs entenguessin. Ha renunciat a tantes coses a la vida. Es va presentar a dues places que va guanyar de professora a la universitat i al cap d’un any va renunciar-hi. De les seves dues passions, la política i la docència, se n’ha vist allunyada, perquè les vol viure des de la seva honestedat, des d’aquesta puresa, més que un ritual. Quan és no és no. Cal educar els nens no a tenir el poder sinó a sentir-lo com una força que edifica des de dins. Li agrada parlar amb els més menuts. Quan ho ha vist clar, ha passat a l’acció. No calen normes perquè fem les coses, succeeixen.

No pot parar de lluitar i de pensar aquest espai, és educada en una família antifranquista. Cal que primer mirem quina és la realitat de debò sense cosmètica sense narrativa, el realisme gaudinià. No coneix cap lloc on hi hagi un procés similar, nosaltres podem ser els primers. Reivindica autoestima i coneixement d’allò bo i d’allò que no ho es tant. Creu que hem de fer un dol com a societat i que hem d’obrir les fosses dels dos bàndols. Posar-nos d’acord en una cosa: la guerra ens va matar a tots. No li agrada el relat de perdedors-guanyadors.

Les persones, l’única esperança. Ara s’ha pres un temps per poder endreçar i començar una etapa des del seu petit poder, amb la idea de cartografiar la revolta, no sap si li sortiran dibuixos, lletres o potser acció. Incertesa, no sap cap on la vida la portarà en aquests moments però reconeix que està preparada si s’escau d’agafar la responsabilitat i el compromís de fer política. Se sent en un moment de canvi vol deixar aflorar tot el que ha après durant aquests sis anys. No té expectatives, la seva proposta pot germinar o pot no fer-ho. I si no és, no passarà res, es refugiarà en l’art per crear aquesta illa de pau, equilibri i serenitat.

Llegeix calmada i sensual “Estances” de Carles Riba: Uns wiegen lassen, wie / auf schwankem Kahne der See. / Hölderlin / Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany, / i la seva pau no es mudava; / i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava / no hi ha vist terrejar l’engany. / I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre / estima, com les parts iguals / d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç / del record que fuig per un altre. / Feliç és qui no mira enrere, on el passat, / insaciable que és, ens lleva / fins l’esperança, casta penyora de la treva / que la Mort havia atorgat. / Qui tampoc endavant el seu desig no mena: / que deixa els rems i, ajagut / dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut, / s’abandona a una aigua serena.

En aquest temps preciós que tindrà té ganes de rellegir Henry David Thoreau, un dels autors que més li diu en aquests moments, vol aprofundir en la seva filosofia. Aquest temps de serenitat per deixar que surti allò que ha viscut i que ha retingut, i del que encara no és conscient… I Simone Weil sempre a l’horitzó. El plataner que va veure de petita i que ha dibuixat amb un segon i amb un sol traç és el que guia aquesta intuïció i sensibilitat noble i ferma.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s