Bon dia, desperta Catalunya!

És un dels dies més freds de l’hivern, la mínima arriba als 3º. La ciutat encara dorm a dos quarts de sis del matí, a excepció d’un Suma del carrer Còrsega ja obert –treballen vint-i-quatre hores–, dos treballadors d’un hotel, els del Workcenter o persones que surten de la boca del metro. Són algunes expressions de vida quotidiana quan encara és fosc. Fa un vent gèlid, un silenci desconegut és present a la Diagonal, que el trenca, de fons, una moto. És un silenci plaent, que es dilueix al capdamunt de Francesc Macià amb una colla de bombers i una unitat de la guàrdia urbana que avaluen alguna cosa davant la farmàcia del costat del Sandor; no hi ha cap foc aparent ni cap emergència. Penso en el personal dels hospitals, i tota la gent que treballa de nit, i té trastorns del son. No ho sé si els redactors d’El Matí de Catalunya Ràdio en pateixen algun, alguns d’ells a les cinc de la matinada comencen la jornada laboral. Des del carrer es veu llum només a una planta de l’edifici de Diagonal 614, que la Generalitat va comprar un 28 d’abril del 1983 i que segons sembla ara busca comprador –el preu seria 100 milions d’euros, però de moment no hi ha sort–. A una de les repises hi ha una noia que fuma asseguda. Falten vint minuts perquè se senti per primer cop avui: “Bon dia, desperta Catalunya… passi el que passi volem que aquest sigui un bon dia”.

S’obren les portes automàtiques i un noi de seguretat em demana el nom i el DNI. Ja sap qui sóc, està avisat, tot i així em demana la identificació per fer-me la targeta de visita, l’ordinador li fa l’historial de les vegades que he estat a la tele i a la ràdio i em demana si encara treballo a l’empresa de treball temporal. Em diu que ell acaba el seu torn ara a les sis, i que costa una mica d’adaptar-se a l’horari de nit; costa treballar de nit però per sort fan torns rotatoris. Em diu que a la nit treballa molta més gent de la que ens pensem i que avui ha estat una nit tranquil·la, si bé durant un temps van estar entretinguts amb la nova discoteca llatina que van obrir darrere la ràdio, diu que tenien força xou, sobretot el cap de setmana. Les portes de la ràdio són obertes sempre, i només les tanquen quan veuen que hi pot haver algun aldarull. M’agafa les dades i truca per telèfon, diu el meu nom i encabat em demana que segui als sofàs vermells que hi ha a l’entrada. Pels altaveus hi ha sintonitzat el “Club de la mitjanit”, repetició de la nit anterior. Un tècnic canta, veig que llevar-se ben d’hora alegra l’ànima.

De cop sento uns talons que recorren el pis de dalt. Caminen amb rapidesa, i sento com comencen a baixar les escales. És ella. Va carregada amb una mena de bola i papers a les mans. Falten set minuts per les sis del matí. Em fa dos petons i sense perdre gens el temps i de temps, ja som dins l’estudi. Som a l’estudi 1 de Catalunya Ràdio, un estudi ben conservat però antic, amb tres teles, dues amb el 324 –col·locades a angles diferents– i una amb la BBC, segueix sent el mirall del periodisme de qualitat que volen fer els mitjans catalans. Connecta el que em sembla una bullidora d’aigua, és com una bola de cristall que un cop connectada fa colors –més tard sé que és un humificador, en faig la deducció–. És un nervi, de peu dret el tècnic, en Víctor, li acaba de posar la “petaca” i el micro que li dóna llibertat i flexibilitat de moviments –no porta els cascs típics de la ràdio i sí uns auriculars petits per on li donen ordres des de la peixera de control i que li permeten poder-se moure per l’estudi i parlar mentre està dreta, sobretot els dies que la visita l’especialista en jardineria, Oriol Villatoro o la dietista, Sílvia Grabuleda–. Des de fa dues temporades és al capdavant d’un equip de disset persones, entre productores –la Dolors i la Núria–, redactors, subdirectors, i el cap de política –David Bassa, un dels seus col·laboradors inseparables, que ja va treballar amb ella a “La nit al dia”; aquest dimecres 17 de febrer surt publicat a “El món” que serà nomenat cap d’informatius de TV3; i potser no és un bon dia per ella–.

Obre l’ordinador i diu compañero del metal, no se li obre. Té un sentit de l’humor fi i per aguantar tantes hores de programa sap que a part d’estar en bona forma, una de primeres coses que fa quan es lleva, mentre repassa la portada mentalment i també els diaris i notícies del dia, és fer gimnàs, és tenir una visió animada. Cal que estigui en forma i que tingui el cos activat, sap que durant sis hores ha de conduir l’actualitat, parlar amb molta gent, fer connexions, trucades, i fer que tot rutlli. Ella està al capdavant d’aquest projecte que va iniciar fa dues temporades després de dos grans projectes com la “Nit al dia” que em diu que hauria fet fins a la jubilació –programa antològic i innovador, moment en què el gran públic va descobrir el talent periodístic que feia anys només uns pocs sabien– i la direcció de TV3, encàrrec que va agafar perquè li ho van demanar. Una de les seves obsessions és el servei públic, i això es nota quan fa ràdio i quan converses amb ella; té el servei públic al cap, i sempre pensa en els oients. Sovint al “Matí de Catalunya Ràdio” o en altres especials diu “perquè ens entenguin des de casa”, pensa que el que fa és per transmetre una informació. Es va doctorar el 2003, el mateix any que va començar “La nit al dia”, el tema de la seva tesi va ser sobre la comparativa entre la televisió pública catalana i l’escocesa. Coneix i viu el procés com pocs professionals, i avui, una portada més, la dedica al procés.

Falten quatre minuts per les sis, un rellotge digital marca els segons, els minuts, les hores, te n’adones que a la ràdio amb pocs segons pots fer moltes coses; quan posen falques publicitàries es relaxen, xerren, beuen, mengen, badallen, s’aixequen. La màgia de la ràdio és la veu i el que no es veu. Abans d’entrar en antena encara té temps de sortir a fora amb en Víctor i fumar una cigarreta, quan marxa em diu que potser serà molt avorrit per mi, tantes hores… Abans d’entrar fan bromes amb el tècnic, saben que estan en antena perquè s’encenen uns llumets vermells a la taula rodona.

Se senten els senyals horaris de les sis del matí i diu: “Bon dia, desperta Catalunya, són les 6…”. La portada del dia és per l’anunci de la voluntat del TC de suspendre la nova conselleria d’Exteriors. I es pregunta: “Qui diu que el procés no innova?”. Una de les seves insígnies periodístiques és el perquè. Per què? Per què? Juntament amb el què, qui, com, on, quan, és la cinquena W, a la qual ella com a periodista sempre ha posat èmfasi. Avui fa servir la interrogació unes quantes vegades. Té una veu gruixuda, vellutada. Fa l’editorial amb l’abric posat, un abric negre, elegant com el vestit negre que porta amb un cinturó marró i una gran sivella en forma oval.

A les sis l’acompanyen dues dones a l’estudi, la Marta Romagosa, un dels pilars del programa, sobretot a les primeres hores i qui condueix el programa els dies que la Mònica es posa malalta; una professional extraordinària amb més de trenta anys de bon ofici, i la Dolors Verdés, la productora que és la persona amb qui més parla la Mònica al matí, qui dreta al seu cantó esquerra li passa els fulls: de la conselleria, al PSOE, als Maristes, a Traiber, a Noós, a Vitaldent, totes tres estan molt concentrades. Ho tenen tot escrit i passen fulls amb una rapidesa i un ordre… La Mònica llegeix de la pantalla directament però tot i així té papers i més papers. A mesura que llegeixen els papers cauen al terra o a dins una paperera on s’hi llegeix: “Nomes papers per reciclar” i que s’acosta a la vora. A les 7.30 em dirà que això va d’eliminar papers. Els papers són molt importants durant les tres primeres hores de programa. No ho sé per què no tenen un faristol perquè tots els redactors de notícies llegeixen amb el paper subjectat a l’aire, imagino per projectar la veu. També improvisen sobre la marxa, quan hi ha falques publicitàries o declaracions aprofiten per fer algun canvi, fer entrar alguna notícia d’última hora… Tot és molt ràpid i s’han de prendre decisions al moment. A les 6.08 entren dos redactors, els d’esports, avui parlen del partit del Barça que és a les 18:30, una hora inusual, i espontàniament diu “el berenar”. Després dels esports ve la cultura, i quan sona “Brown Sugar” fa “uuuh…”, una cançó plena de transgressió i que es va fer molt popular, i també de bon matí, ja un clàssic per ambientar les notícies del TC en Joan Botta li porta una mica de Domenico Scarlatti, nom del compositor italià del barroc i nom del carrer on es troba el tribunal del procés; ja és un clàssic d’El Matí. A la ràdio la música és un actor més, és un mitjà tan subtil com belles les veus de les persones que locuten. En ràdio la gesticulació és important, i és habitual veure com ella i els redactors fan el senyal d’alçar el braç i abaixar-lo en vertical per marcar quan volen fer entrar un tall de veu o de música.

És la directora d’un programa que és una obra d’art, cada dia diferent, creen una funció teatral però d’informació, tot quadra. És traça, i és art, la veu, el timbre, el ritme, la velocitat, no s’encallen, tot va com una seda. És una maquinària que funciona a la perfecció. Tot i la concentració, es respira un ambient de solidaritat, tots es necessiten i tots actuen a la una. En Víctor els diu “venga, majos”. Hi ha moments d’espontaneïtat i d’improvisació com a la secció d’esports, hi ha un aire més distès, i sembla que és quan se sent més lliure. Sap que té marge per sortir-se del guió establert. I també a l’última part, dels Minoristes.

A les 6.12 surt de l’estudi i diu fins d’aquí una mica. Puja cap a la redacció on acabarà de retocar la portada a la qual dóna voltes des del dia abans, quan la consensua amb l’equip. A dos quarts de quatre es lleva i ja pensa amb el que dirà. És una persona que està connectada a la informació gairebé les vint-i-quatre hores. En alguna entrevista ha dit, que tanmateix, pot estar sense mirar el mòbil durant un mes, en temps de vacances. Mentre no hi és –també quan es posa malalta o hi ha algun especial o imprevist– agafa la batuta la Marta Romagosa i la funció segueix. La Marta compta vint-i-sis, vint-i-set, són el total de notícies que llegiran. És precisió suïssa –tot i que no assagen saben els segons que triguen a dir un titular; a la ràdio els segons valen or–.

Tanques els ulls i perceps la veu humana, des d’allà dins no poses tan èmfasi amb el que es diu sinó amb com es diu, amb una concentració d’ara i aquí i un silenci de missa que només es trenca amb l’última notícia –de les campanes de Girona, han fet una connexió amb la corresponsal a Girona– i la comenten. Es veu que dominen el mester i que estimen el que fan. Han de quadrar molt bé les connexions amb els diferents corresponsals que hi ha al territori i també a l’estranger. És una feina de coordinació i de precisió tècnica. Una gran feina d’equip. La Marta m’explica que comença a les cinc del matí i aprofiten les notícies dels redactors del torn de nit i fan l’escaleta de la primera hora, de sis a set, i la segona, de set a vuit. Ella és una de les més veteranes de la casa, així és com parlen alguns treballadors de TV3 i de Catalunya Ràdio. A les 6.40 surt una mòbil que està aparcada just al davant de l’estudi. Em fixo que cada cop que entra o surt algú té cura de tancar bé la porta, amb una maneta de ferro que s’ha de girar 180º, l’estudi queda tancat hermèticament com un submarí o un avió –entenc ara l’humificador–.

Em sobta l’espai on treballa la redacció. Al pis de dalt, una llarga fila de taules i ordinadors posades davant per davant i tots enxubats, la Mònica al capdamunt. Ningú diria que el Matí de Catalunya es fa en un espai tan reduït, tant que fins i tot l’Adrià Cuatrecases dels Minoristes, i una altra redactora, estan entaforats en una mena de cua de Q que queden en una via morta. És sorprenent que un dels programes radiofònics més escoltats del país, escoltat per gairebé mig milió de persones tingui aquesta poca infraestructura. Al juliol del 2015 el programa va tornar a batre un rècord històric, assolit per l’equip de la Mònica al novembre del 2013 amb 509.000 oients, i va sumar 513.000 oients; a només 30.000 oients del Món a RAC-1, el líder en aquesta franja a Catalunya. Tot apuntava que amb les noves audiències del mes de novembre del 2015 hi podria haver sorpresa –és una competència sana, diuen Terribas i Basté, sempre que se’ls ha entrevistat, a part que els uneix una amistat– i El Matí podria haver atrapat El Món però algunes variables i circumstàncies que no es poden preveure a la vida l’han allunyat del lideratge: El Matí ha perdut una hora d’emissió a favor de “La vida” de Sílvia Cóppulo –que s’emet de 12 a 14h i amb dos mesos aconsegueix 117.000 oients– i s’ha quedat amb 489.000, a 114.000 d’El Món a RAC-1, emissora que amb el nom EGM assoleix un màxim històric de 852.000 oients –amb 637.000 per Catalunya Ràdio–. Em crida l’atenció també el tragí de gent a la part dreta del pis de dalt, la de direcció, i pujant les escales em trobo un senyor que puja les escales amb un adhesiu d’un partit polític enganxat al jersei. I faig un viatge al temps, i em recorda que la ràdio encara és poder, un poder que a Catalunya Ràdio ha estat buit en l’últim mig any després del cessament de Fèlix Riera el 29 de juliol del 2015 i que tot just s’ha començat a omplir fa un mes amb el nomenament de Saül Gordillo el 12 de gener com a nou director. Sembla que els Reis han acomplert els desitjos dels treballadors de la ràdio ja que en un dels plafons hi veig un cartell en forma de carta de Reis en què demanen un nou director, i que no hi hagi més retallades i precarització laboral.

A les 6.44 entra la Dolors i deixa més plecs de papers sobre la taula de la Mònica i en una dóna un a la Marta. La Mònica rep informació constantment: pels papers que li van donant, per la pantalla de l’ordinador on hi té el guió, i on es van actualitzant les notícies des de la redacció –també hi busca algunes coses per la xarxa–; pel mòbil que sempre té a sobre la taula; pels auriculars des d’on rep dades o indicacions d’en Chimo Blasco –una de les condicions per dir sí a tirar endavant el projecte–, d’en Joan Botta –subdirector– o la Marta Romagosa –a qui també va demanar que formés part de l’equip–. A les 6.49 torna a entrar a l’estudi amb la pataca, entra carregada amb els diaris i l’abric que es treu mentre parla. Escalfa la veu per fer la portada de les 7 amb la tertúlia dels esports i a les 6.55 queden soles ella i la Marta, que balla amb el cap un rap de Jack Garrat Worried. Abans de les 7 tenen temps fins i tot per xerrar una mica. Segon cop que dirà: “Bon dia, desperta, Catalunya…”, hi ha uns petits canvis respecte de l’editorial de les 6 del matí. Es torna a posar la paperera al costat, i es posa cacau als llavis i crema a les mans i va llegint mentre es frega les mans. Torna a haver-hi un silenci i molta concentració. Mica en mica clareja i també l’estudi agafa vida. Entra la Dolors amb més papers i a les 7.10 es fa una petita cua de persones que esperen poder seure a la taula, hi ha sobreocupació–hi ha lloc per a set persones com a màxim–.Quan acaben la primera ronda de notícies, a les 7.15, diu a una de les redactores, a la Marta Prat, “molt bé, nina”. Estima i motiva l’equip. És una dona intel·ligent i exerceix la capacitat de lideratge, ella és la primera que hi posa hores i hores. Expliquen que al principi enviava whatsapps i correus a totes hores, durant el cap de setmana, a les tardes, als vespres. És una professional de primera. I es nota que té bona relació amb els seus col·laboradors, quan entra en Joan Botta que sempre explica el món segons Botta, li dóna un consell: “Has de dir tela!”, i parla de l’homosexualitat al món animal. Al final no li diu el tela, i recomana de fer una estada al zoo amb els bonobos. A les 7.20 és el moment de l’olla de Twitter d’en David Bassa. Tot és molt ràpid, entren i surten amb una agilitat. Hi ha un moment que em ve al cap el moment del camarot dels germans Marx. D’un tema a un altre, d’una persona a una altra. A les 07.24 parlen dels taxis calents, que pots llogar per tenir-hi sexe exprés. Es fa clar, i és clar, la fan riure quan en Domènec Subirà, qui té el programa al cap em diu ella, li parla de les xancletes a la piscina, cada dia la secció d’en Domènec que trenca la solemnitat de les notícies. A les 07.30 i després dels senyals horaris torna la seriositat, queda sola i fa el trànsit. “Això és anar eliminant papers” em diu. Mira el mòbil. Està contenta perquè fa fred.

És gairebé de dia i es comencen a veure cotxes per la Diagonal. Noto un contrast entre l’equip més jove que fa El Matí i l’equip que ha fet la primera ronda de 6 a 7, redactors que treballen a la nit, que superen la cinquantena. Els redactors joves, els d’esports, en Domènec o en Joan Botta –que es nota desacomplexat, és jove i dóna un aire fresc i li diu coses com “faré una filigrana”, parlarà d’Scarlatti–, li diuen Terribas, en canvi, la Marta Romagosa li diu Mònica. Ella exerceix el lideratge de manera natural, i de forma molt segura. Només un cop sento que comenten les notícies, sobre si hi haurà investidura o no, això només si el PP vol deixa anar ella. Està concentrada mirant la pantalla i fa anar el ratolí. Mentre fan el repàs de les notícies d’internacional aprofita per escriure, imagino que fa els últims retocs de la portada que dirà de memòria, sense llegir. A les 7.48 entra la Dolors amb més aigües, la dotzena que hi havia a les sis del matí ja han desaparegut. El fet de llegir i l’estrès del directe fa que necessitin beure molta aigua. A les 7.50 la Mònica torna a marxar, i queda sola la Marta Romagosa que fa el trànsit però a les 7.53 torna a ser a dins. Les paraules són escadusseres durant aquestes primeres dues hores. Falten quatre minuts per les 8 i entra un operador de càmera per obrir els focus. A l’estudi 1 aquesta temporada hi ha la novetat tècnica de convertir l’espai minúscul en un petit set de televisió. Hi ha tres càmeres d’alta tecnologia col·locades en tres extrems que recorden els guerrers de “Star Trek” –fan un pam i són de color blanc amb uns llumets verds–. Amb tres minuts tenen temps de parlar del pa i la bona gent i fer un cop d’ull a l’Olla de Twitter.

Bon dia, desperta, Catalunya, són les vuit… Fa la portada que comença “Qui diu que el procés no innova?”, en relació a la voluntat d’inhabilitar la conselleria d’Afers Exteriors i acaba amb la investidura espanyola. És el seu moment de màxima llibertat, es corba, obre els braços, gesticula amb la mà esquerra –és esquerrana–, fa un desplegament de llenguatge i passió. Porta botes altes de color bordeus de vellut, les ungles pintades de vermell i té un bolígraf de color vermell. Cada matí ho dóna tot. A les 8.03 comencen la ronda de notícies i els papers volen per l’estudi. Durant els segons dels inserts de declaracions, publicitat o talls de música mira el mòbil i es toca el sinus. Escriu alguna cosa a l’ordinador. Es nota que li fa mandra el trànsit, ella vol actualitat, vol preguntar, vol aquell l’instant, la reacció, la pregunta, la contrapregunta, ser a prop de la notícia. La primera trucada del matí la fa a un treballador del metro: vaga sí o no pel MWC? La seva manera incisiva de fer periodisme ha creat escola, a vegades diuen que ho és massa, porta l’entrevistat cap al límit –ho va poder comprovar el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en la seva primera entrevista, on no va parar de beure aigua i centenars d’altres–. És proporcional la vaga amb afectació  usuaris?, és la Mònica que es desplega, que entra en contacte amb la periodista que és i també connecta amb els ciutadans, amb les seves necessitats, amb els seus problemes del dia a dia. Té l’habilitat de connectar la política feta per uns quants amb el dia a dia dels ciutadans. Ella també forma part d’aquesta elit, la coneix bé, sap com viuen i com pensen i exemplifica la funció clara del periodisme –fer de contrapoder al poder, el quart poder. La universitat li permet aquest temps per reflexionar sobre la professió, d’aquí unes setmanes començarà les classes del trimestre a la UPF–. No vol viure en una bombolla i connecta amb el que passa allà fora. A les 8.13 li entren una tassa i l’agafa fort amb les dues mans mentre segueix amb les dues parts enfrontades per la vaga –treballador de TMB i la regidora de mobilitat de l’Ajuntament, Mercedes Vidal–. És una conversa a tres. Es nota que la Mònica es trenca les banyes per buscar noves maneres de comunicar, porta filòsofs, fa el programa des de la presó, parla de temes que sovint són silenciats, fa que la gent parli, debati. Quina contraoferta faran per arribar a l’acord? Quina proposta és: l’1% del salari? La Marta Romagosa que segueix la discussió al seu costat badalla. La Mercedes Vidal respon que no anirà a la reunió. I li fa escoltar un tall de ràdio del dia de la inauguració de la L9 en què treballadors de TMB van parlar amb l’alcaldessa Colau. Per posar aquest tall cal un equip, un guió, una estratègia. No ho sé si per atzar però es talla la comunicació amb la Mercedes Vidal. Als polítics no els agrada que els posin entre l’espasa i la paret, funció primigènia del periodisme, i la Mònica és el que fa.

Connecta amb Manresa, amb la Control Claret, perquè la ciutat deixarà d’ingressar 800.000 euros si no s’arriba als 75.000 habitants –ara en tenen 74.774 de comptabilitzats– perquè la gent entengui l’abast dels diners que es perden demana a l’alcalde què significa per l’ajuntament, pels manresans amb un pressupost de 76 milions d’euros, què suposa? I l’alcalde respon que seria l’1%. Mentre conversa a distància es treu i es posa l’anell. És una dona capaç de fer deu coses a la vegada i fer-les bé. Altre cop desxifra la informació per fer-la accessible, transforma els titulars en informació real pel dia a dia de les persones. Comunica i de tant en tant hi posa el sentit de l’humor, una prova entre els humans d’intel·ligència, i demana si per Manresa es van comptant els uns amb els altres.

A dos quarts i cinc de nou l’estudi es va omplint dels tertulians que a partir de les nou entraran a la tertúlia. S’asseuen a prop meu, a la quinzena de butaques alineades en tres files de cinc. La Yolanda Fresnillo i en Francesc Dalmases són els més matiners. Quan pot s’aixeca i els saluda, els fa dos petons, i els diu que si la Chacón vol parlar és que té alguna cosa a dir. Feia moltes setmanes que anaven darrere d’aquesta entrevista, i pel que entenc és la líder socialista la que ha trucat per ser entrevistada. Te n’adones de com funciona el joc entre polítics i periodistes, si es jugués sempre així, com el planteja ella, la funció del periodisme seria molt més útil que no pas la que és ara.

És periodista per vocació, es percep. I té aquest instint, intueix allà on hi ha la notícia. Coneix molt bé les regles del joc polític i busca les mil maneres perquè li diguin allò que no volen dir, o que descodifiquin els missatges cuinats a les direccions dels partits. Avui l’entrevista la fa per telèfon a la Carme Chacón, i es posa còmoda. Una de les primeres coses que li demana és si permetria el referèndum a Catalunya. Chacón no respon. Mira cap a fora al carrer i també cap on hi ha els tertulians, la deixa parlar i explicar-se, sembla que pensa, té la mirada perduda. Se la nota concentrada i es plega a l’estil Empar Moliner. Chacón fa un riure nerviós. Ullades de sol comencen a filtrar-se a l’estudi. Fa un dia serè amb un cel blau blau. No n’ha tret res. El PSOE busca visibilitat dins el seu electorat per si hi ha eleccions. A les 9.04 Francesc de Dalmases, Iolanda Fresnillo, Dolors Montserrat, Josep Manel Tresserres i Miquel Puig s’asseuen al voltant de la taula. Entra en Joan Botta amb una última hora: Bankia anuncia que tornarà els diners als petits accionistes. A l’instant de llegir la notícia diu que truquin a un responsable de Bankia, que ella també el contactarà. Té una obsessió i és fer les coses de manera diferent, abans de començar la tertúlia diu que si no tens imaginació la política se’n va en orris. Al costat d’aquesta afirmació que fa pensar demana un iogurt. Els tertulians d’avui no són molt molt mediàtics. També ella busca gent i talent que no sigui molt coneguda però que té coses a dir i un punt de vista diferent del que acostumem a escoltar. En Francesc de Dalmases diu que la Chacón és un hàmster polític –és dins una roda i d’allà no surt–. Com molts polítics i discursos.

El Matí té dos ritmes. El precís, calculat i d’ofici de sis a dos quarts de nou i a partir de les 9 ja és més descansat. En el moment en què ella menja el iogurt deu pensar: la part dura ja l’hem passada. A les 9.20 li porten el iogurt. I és quan ella també pot aportar més el seu bagatge periodístic. Comencen amb l’última hora de Bankia, Quan en Miquel Puig diu ‘No busquis bondat a la banca’ ella alça els braços i diu “Tornem a l’època de la Mary Poppins?”. Estan tan atents al control de so que amb pocs segons en Víctor posa la sintonia de la pel·lícula. Però el tema del dia és la conselleria d’Afers Exteriors. En Miquel Puig diu que el govern no desobeirà i la Dolors Montserrat aporta la dada que el govern va dir que el creixement a Exteriors seria del 8%, el departament que més creixerà en despesa. Parlen del compliment o no la declaració del 9-N hi ha el joc el pacte amb la CUP, i en Miquel Puig diu que s’evitarà el conflicte directe amb l’estat, tenim el precedent del 9-N. La Iolanda Fresnillo diu que es buscaran subterfugis –una paraula preciosa–. Josep Manel Tresserres, un dels constructors del tripartit, diu que ara és un taulell d’escacs i de Dalmases defensa que es viuen dues realitats paral·leles, el conflicte només es pot resoldre a través de la unilateralitat. I una de les frases que ahir més va sentir és: “Ara comença la política”. En Tresserres diu que a Espanya els cal triar govern i definir la conjuntura democràtica. A Catalunya el govern només té la majoria social. Puig apunta que la batalla important serà la de l’opinió pública, ara està dividida, i vaticina que quan una de les parts ho tingui clar: A-prendrà una decisió B-esclafarà. La Mònica els deixa fer, es treu l’anell altre cop, beu cafè. Hi és però no tant. Montserrat diu: mentrestant hi ha el 48-52%, què fem la ciutadania? Hi ha un to cordial i molt agradable. La Mònica intervé només per dir que parlin d’Espanya que la situació a Catalunya és avorrida. La representació dels tertulians és força equànime. A la pausa s’indigna per un “catorce” que sent en un anunci. Li agradaria poder ampliar el ventall de tertulians i també de llengües. La conclusió de la tertúlia és que tots juguen a les eleccions del 26 de juny. Segurament és una de les persones que més bé coneix el joc polític català per dins, el “Borgen” català o “House of cards” el podria escriure ella –juntament amb en Vicent Partal– si ho volgués. Té l’experiència acumulada com a directora de TV3 i ara com a directora d’El Matí, diu que la partitocràcia no és política, i en aquest marc mental no es pensa en els projectes que pot tenir la ciutadania, i també diu que té debilitat pel llenguatge del poder. “He dado orden a mi equipo negociador” de Sánchez o “la vicepresidència” de Iglesias –com si ja tingués el poder–. Té hiperactivitat. S’acosten les deu del matí i abans d’acabar la tertúlia truquen a Alberto Fernández Díaz que s’allarga en les respostes per comentar la polèmica lectura del poema de Dolors Miquel en un acte oficial de l’Ajuntament de Barcelona. Li demana per la llibertat d’expressió. Els tertulians són obedients i escolten. A les 9.57 li entren més papers i diu que ho sent molt però no podran valorar les declaracions de Fernández Díaz, ho faran pel Twitter si volen, un altre cop d’humor. Són les 10 i els tertulians fan un silenci…

Des del lavabo escoltes el butlletí i tots els programes. Quan torno a entrar a l’estudi un dels tècnics que prepara la càmera em diu que li van demanar de venir a acabar la carrera professional a la ràdio, li falta poc per jubilar-se. Ell va ser un dels que va veure néixer TV3, se sabia com s’havia de fer una televisió –el mirall és la BBC– però avui dia ningú sap cap on tirarà internet. Enregistren algunes entrevistes i les pengen al web però encara no saben quina utilitat o quina funció li donaran. De moment, tenen el material. I m’explica que han habilitat l’estudi com a set de televisió amb els focus.

La Mònica mira de buscar enfocaments nous i donar veu a aquells que no surten als mitjans. Per això des de fa dues temporades té la col·laboració d’Antoni Melé de Triodos per fer l’informe econòmic –que comparteix amb en Xavier Sala i Martín, dues visions molt diferents de l’economia–. És aquesta part del periodisme dit social, de la construcció de la realitat des d’una alternativa de model, una alternativa de visió. Ella és conscient de la responsabilitat del periodisme i sobretot del servei públic que fa la ràdio i televisió catalanes. La importància dels mitjans és clau per construir discursos i identitats, si exclous una de les parts sempre serà parcial la realitat. El professor Melé diu que el 95% de la banca és especulativa i que el projecte de la banca cooperativa com Triodos busca limitar l’especulació de la banca comercial –explica com funcionen els paquets estructurats: un tros de la hipoteca va amb Grècia. O bé quan hi havia bancs que deien “si Espanya guanya el mundial us pagarem l’1%!”; i també busca un canvi de filosofia. I explica el cas de la banca islàmica, que és banca i valors, no es poden fer segons quines coses perquè està prohibit per la religió –l’expulsió dels jueus de les societats medievals rau en el fet que es lucraven amb la banca…?–. Abans de marxar la fa riure quan li diu que molta gent s’ha vist afectada per la crisi de les hipoteques perquè al banc era a l’únic lloc que et feien cas, a la feina no suportes el cap, i a casa no et fan cas; per tant, l’alternativa era el banc, que et feien tot el cas del món. Li fa molta gràcia la idea.

L’últim convidat del dia és el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, a qui ella agraeix que cada cop que va al programa digui el telèfon del Síndic de Greuges, ell mateix, una persona amb un valor com ell li diu. Parlen dels protocols i dels casos de pederàstia als Maristes de Sants-Les Corts. El síndic diu que la fiscalia podia haver seguit investigació i no ho va fer. Ella segueix jugant amb l’anell, un anell que es canvia cada dia i que forma part ja del seu estil. Són anells grans, com pedres aixafades. Rafael Ribó, polític amb una llarga trajectòria reflexiona sobre el fet de governar, que és coordinar, posar-se d’acord amb vint-i-sis coses diferents. A les 10.45 li porten un nou paper, es viuen molts estats d’ànim en sis hores de programa. El tema de la pederàstia és un tema complicat que fa que a l’estudi es respirin moments de gravetat i circumspecció. Cinc minuts abans de les 11 en Genís Roca parla de tecnologia i del Mobile World Congress que es farà d’aquí una setmana. Presentarà l’agenda alternativa. Amb el butlletí de les 11 la Mònica em diu que surti a fora a prendre l’aire, tantes hores allà dins… I és cert, surto al carrer i és deliciós veure el sol, i posar-s’hi de cara. Just a l’entrada l’atzar em regala una imatge preciosa: la Mònica parla amb el seu marit, en Sergi Cutillas que li té la mà agafada ben fort. Conversen. És dels únics moments del dia que coincideixen, ell treballa a Catalunya Ràdio des de fa més de trenta anys. Percebo que és un dels seus puntals.

Quan tornem a entrar en Ramon Solsona li proposa la paraula del dia, “embutxacar-se”, la fa jugar i li fa explicar als oients el que va fent ell –ara es posa les mans a les butxaques, ara a una de l’americana, l’infern– és l’última hora de programa i també la més distesa. Tot i així segueix concentrada al mòbil i a la pantalla per si entren notícies d’última hora. A les 11.20 entren la Mònica Planas i l’Àlex Gutiérrez que fan la crítica televisiva, parlen de dos documentals, el del papa Wojtjla i el del rei Joan Carles, és l’hora que hi ha més riures a l’estudi. Ella també es permet estar més relaxada tot i que salta l’última hora al Parlament: el president Puigdemont en sessió de control al Parlament deixa anar una de les frases de la setmana: “TC, contigo empezó todo”. Després de parlar de sèries com “Of”, “Eres el peor”, “Castrophy”, “Togertherness” o “Happy Valley” comenten el moment de gallina entre Pilar Rahola i Josep Cuní. Els últims tretze minuts són pels Minoristes, amb en Cesc Casanovas i en Xavier Betran (Lo Cartanyà). Riu molt, sobretot quan li parlen d’una ovella que té dos-cents anys. Passa una estona de rialles acompanyada pel president Puigdemont, en Ferran Adrià, el ministre de l’Interior, el doctor Llombart o en Joan Tardà. A les 11.59 acaba com comença el programa, desitjant que sigui un bon dia.

Durant el butlletí de les dotze l’estudi torna a semblar el camarot dels germans Marx: entren dues senyores de fer feina que recullen les bosses i tots els papers acumulats a les papereres, netegen la taula, recullen aigües, mentre entra Sílvia Cópulo i el seu equip per fer “La vida”. La Mònica agafa la bola de vidre –l’humificador–, recull els papers i es posa l’abric. Entra un moment a control de so i sense perdre un minut puja les escales amb l’humificador, els diaris, i tots els papers que ha acumulat amb les sis hores i comença a obrir els sobres, les cartes, i els paquets que té damunt la taula. Té feina fins ben entrat el migdia, reunió amb l’equip per avaluar el programa i també per començar a preparar la portada i repassar l’escaleta de demà. Trobarà algun moment per fer una minimigdiada, dinar i seguir treballant. Demà, serà un nou dia.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s