Diplomàcia local: coneixement i indústria

Hi va haver un moment en què va dir: “Aturem-nos”, no podien seguir en aquella espiral negativa. Al 2011 eren un dels ajuntaments més endeutats de Catalunya de més de 20.000 habitants, van sortir a TVE. S’estaven equivocant, no remuntarien amb aquella imatge tan negativa. Calia construir una realitat positiva i explicar un relat nou de la ciutat –el Rec, la universitat, etc–. Els coneixements que adquireix a Econòmiques li van servir però diu que sobretot és el sentit comú, gestionar un ajuntament és com portar una casa. Si tens nens, has de quadrar-ho tot.

Una de les primeres coses que va fer quan va entrar al 2011 va ser posar una pissarra mòbil al despatx senyorial de l’alcalde que diu s’ha convertit en una trinxera durant aquests anys: ple de mapes, de llibres. Es nota que s’hi treballa i que no és només el lloc de recepció oficial, és un lloc on s’hi fa feina. Ara a la pissarra hi ha una xifra: 43’6, els milions que l’Ajuntament d’Igualada deu. Fa quatre anys hi havia un 63’2 i durant tots aquests anys ha servit per fer el mapa real de la situació. Amb perspectiva en Marc Castells diu que l’inici va ser dur, que amb poc temps va perdre molts cabells i li costa molt dormir. Tot i el moment delicat que li va tocar viure, va encarar el repte amb creativitat i valentia.


Vestit amb texans, vambes i una camisa diu ufanós en públic i en privat que va vestit amb roba interior i exterior fetes a Igualada. Són una referència europea en el gènere de punt. A París el nom d’Igualada es coneix em diu. Des del primer moment va tenir clar que per aixecar el cap i sortir del sot on els va deixar la crisi només hi havia la sortida de la internacionalització. Va demanar a l’Àngels Chacón, una crac, –anglès, francès i alemany; la majoria de regidors són poliglotes– que l’acompanyés en aquesta nova aventura i van començar a treballar en una estratègia que anés més enllà dels agermanaments o de les subvencions europees. En Marc va tenir la visió de crear la regidoria d’internacional amb la vocació d’obrir la ciutat cap al món i fer revifar una indústria en hores baixes. És la primera vegada que l’alcalde delega les competències en una regidoria d’internacional amb una visió molt transversal, que es mou des de les relacions institucionals i la cooperació internacional –la integració europea agermana–, a la captació de fons i inversions internacionals, o al foment de sectors estratègics –com la pell, el tèxtil, el sanitari o l’esport ja que Igualada serà capital europea de l’esport–. És el que se’n diu diplomàcia local.

El primer que van fer va ser preguntar-se: “Amb què som bons?”. I van veure que eren bons en la pell, en el gènere de punt, i en el tema hospitalari. Calia una estratègia diu l’Àngels. És com aquell que ven, si no tens un producte, què vols anar a vendre a fora? Si primer no treballes internament, no pots oferir res. Ara diu comencen a recollir els fruits: han aconseguit que la reunió de l’associació dels empresaris de la pell a Europa es faci per primer cop a Igualada. Per ells és un instrument perquè ensenyaran a gent de tot el món el que fan. Amb el clúster de la pell van fer un acord amb l’Ajuntament de Barcelona perquè els cedissin el nom de Barcelona, per ells és molt important: Igualada Leather Cluster Barcelona. Des del 1340 està documentat que a Igualada s’hi fa pell; això els dóna un relat molt potent de cara els americans i els xinesos. La seu del clúster és una antiga adoberia que van poder recuperar amb diners europeus. És una preciositat, podria ser a Nova York diu en Marc. Cada cop tenen gent més interessada que vol fer-hi fotografies, gravar-hi anuncis… Expliquen la història, on són, qui són i ho fan a tot el món.

L’últim govern abans d’entrar-hi ells veia la indústria com una pedra a la sabata, i no hi creien. En Marc però és industrialista, i va creure en la indústria com el múscul més potent per sobreviure de cara el futur –si hem de viure dels serveis és misèria i companyia–. Els serveis de qualitat diu els dóna la indústria. Quan arriba en Marc té clar que la indústria i el coneixement seran determinants, són futur. La indústria, si té el coneixement al costat, no marxarà mai. Mai. Per tant, és una manera de fixar els mil llocs de treball que Igualada té en el sector de la pell. Han fet el mateix amb el tèxtil de punt. Igualada és un model per l’èxit de la transferència tecnològica si bé és conscient de la lentitud de la burocràcia del món universitari i la sort de tenir una certa autonomia perquè els industrials puguin estar vinculats a la universitats –es passegen per allà com si fos casa seva–. Paguen pels serveis però que quan ve el director general d’Hermes puguis fer-li una visita a la indústria però després el puguis portar al campus… “Confia amb mi perquè tinc això”. Una realitat palpable de l’anomenada societat del coneixement.

La inversió més important que van fer en aquella legislatura, ell s’hi va abocar personalment, va ser la universitat: van construir un campus universitari. Ells tenien uns estudis en pell que s’anaven esllanguint, que eren referents al món fa cinquanta anys, però mica en mica perdien alumnes. I van decidir fer un nou campus universitari, van decidir fer un màster internacional –amb alumnes des de Mèxic, Mongòlia, Holanda, França o el Marroc–. Són centre de referència. Lió i Nord Hampton eren els líders en coneixement i han hagut de tancar la planta pilot i ara porten els estudiants aquí. Si crees un coneixement que no l’exportes no avances diu l’Àngels que la setmana passada era a Suècia, hi va estar una setmana, i a Uppsala els han ofert el seu campus perquè puguin fer alguns dels màsters i postgraus a Igualada ja que Catalunya és el conflicte no armat més dinàmic i interessant que hi ha en aquests moments al món. Això és una primícia! El fet de com es perceben els conflictes és diferent a una cultura llatina que a una cultura nòrdica i per eixamplar horitzons Uppsala veu Igualada un lloc estratègic. Fa cinc anys només tenien cinquanta estudiants universitaris, i ara en tenen quatre-cents. La idea és arribar als mil, que farà que l’ambient de la ciutat exploti i es transformi. Igualada té 40.000 habitants –mirem a un mapa–. Però és com si fossin 63.000 persones perquè agafa tres poblacions més: Montbui –10.000–, Vilanova del Camí –10.000– i Òdena –3.000–. Són una conurbació urbana de quatre ciutats.

Els mateixos empresaris van fer una depuradora biològica molt potent. Quan el riu Llobregat baixava de color blau o groc –depenent de la temporada de moda– això ara ja no passa. Ara treballen en un nou polígon industrial de la pell. El seu somni ha estat treballar perquè tot el sector es musculi, sigui fort, perquè l’estratègia que tenen és “per què Louis Vuitton té vuit-cents treballadors a Barberà i no a Igualada, que és on té tot el procés creatiu i productiu?”. Doncs perquè ningú els va oferir el que els ofereixen. Si alguna de les marques vol fabricar i crear un centre productiu dirà: “Si tinc la universitat, la matèria primera, els museus, la història i un govern que hi creu, vull ser a Igualada”. Al final volen generar llocs de treball productius, és una mà d’obra molt artesana. Ell ha visitat fàbriques a França, amb una estesa de gent, i si s’equivoquen perden quaranta euros fent una cartera! Per tant, han d’estar molt fen formats. Tenen gent acostumada a cosir sobre pell, a fer-ho bé.

Tenen una càtedra de la pell –A3 in Leather Innovation– dedicada al cuir de la química única al món amb més de 4.600 actuacions a l’any a tot arreu, des de Noruega fins a l’Iran. I explica una confidència que ja ha caducat: una dissenyadora finlandesa va anar a Igualada a preparar la pell especial, antibacteriana de les sabates per la gira d’una cantant internacional. A l’Igualada Leather Cluster hi van totes les marques de pell de primer nivell: Louis Vuitton, Gucci… Vénen els dissenyadors i hi passen temporades, i esclar, vénen acompanyats per un gosset que menja foie; els poses en aquests espais històrics amb un punt de modernitat i se senten com a casa seva. Toquen l’ànima amb els dos museus dedicats a la pell: Cal Granotes –antiga adoberia– i Cal Boyer –Museu de la Pell–.

El que ell voldria és que les sabates que es venen a quatre-cents euros les fessin directament a Igualada. Això no passa, ara es fan a Elda o a Mallorca (a la Camper) o a Itàlia i per això han potenciat un cicle formatiu d’artesania en pell. L’èxit de tot plegat en Marc l’assenyala per dues circumstàncies: els estudis –gent que innovava–, i uns empresaris que van tenir la visió –s’anaven a arruïnar i havien de tancar l’empresa, ja que a Igualada es feia el 80% de la sola de sabata que es feia servir a tot Espanya. Aquest procés és molt senzill. Però fer la pell de tots els bolsos de Louis Vuitton que es venguin al món, això és més complicat–.

I reconeix que tenen una gran sort, no és gràcies a ells, a Catalunya hi ha les millor pells de vedella del món. A Catalunya hi ha una normativa que s’han de sacrificar als dotze mesos, estan en granges estabulades, per tant, la pell quan surt de l’escorxador és flor de pell. La toques i… Quan compres la pell al Brasil o a l’Argentina està esgarrinxada, plena de picades d’animals i no passaria cap control. No es podria fer una tapisseria de cotxe de luxe perquè estan plenes de forats i la pell ha de ser impecable, i no la pots arreglar. Aquí hi ha el novillo català. I en Marc dóna dades: es maten 12.000 vedells cada setmana a Catalunya per fer carn. Si les 12.000 pells s’haguessin de tirar a un abocador, tindríem un problema mediambiental de primera magnitud. Per tant, són els primers recuperadors ambientals del país. És un subproducte que revaloritzen i el posen al mercat. Això és un relat imbatible a Europa.

Li va explicar al president Mas al novembre del 2015 –abans no plegués– quan va anar a inaugurar l’Adoberia Bella que els competidors són a Itàlia. I va voler compartir l’anècdota de Santa Croce sull’Arno –ell hi ha anat d’amagat, a passejar-se pel polígon– on es va trobar amb un italià i van discutir sobre qui tenia les millors pells. Quants anys fa que feu pell? Ell, cinquanta, i en Marc, set-cents cinquanta; quants museus? Ell, cap, i en Marc, dos; quina universitat tens? Cap, ah, jo una exclama en Marc emocionat. I per tant, cal que ens ho creguem. I reconeix haver raonat amb el president Mas per dir-li que cal que siguem més italianitzats. Amb aquest discurs és conscient que podria fer bolos per tot Europa però és conscient que ha de governar una ciutat. Una cosa és la passió i l’altra, la realitat. Hi dediquen hores fora d’horari.

Una altra de les transformacions que van fer va ser a l’antic hospital d’Igualada que l’han convertit en un centre de simulació i que els ha projectat al món –el 4D Health–. Ara és un centre d’innovació per la seguretat del pacient, reprodueixen un hospital sencer perquè els professionals puguin practicar processos. És la prèvia entre la formació acadèmica i el món real, els posen en un entorn segur a practicar. El primer reconeixement del centre va venir de l’estranger: el London Imperial College els va escollir com a projecte innovador en la seguretat del pacient per anar a Qatar. Aquests petits èxits expliquen la potència de Catalunya com a país. Van tenir molt clar des del principi que en cada un dels sectors estratègics hi havia d’haver el coneixement i la innovació aplicats.

Això costa d’explicar a la ciutadania, els ha valgut diners, tot i les subvencions, han fet una aposta. Costa d’explicar a la ciutadania que alguns projectes estratègics són a mitjà i llarg termini quan es reclama immediatesa.

A part d’alcalde d’Igualada en Marc és vicepresident de la Diputació, un organisme de segon nivell però que els va ajudar molt a l’hora de redreçar la situació econòmica quan van arribar i de redactar el Pla d’Internacionalització en què es manifesta una vocació de ser present a escala internacional per augmentar el benestar de vida dels ciutadans a partir del creixement econòmic sostenible, intel·ligent i integrador dins el marc de l’Horitzó 2020. Tot i els cinc milions i mig de persones que representen des de la Diputació a Europa el que més es valora és ser alcalde, si t’han escollit directament tens més legitimitat. Li agrada explicar aquesta anècdota perquè demostra el sentit de la democràcia a europa.

Benjamin Barber al llibre “If mayors ruled the world” ja apunta que les ciutats i els alcaldes són el poder en auge per solucionar els problemes globals de la pobresa, la immigració, el terrorisme o el tràfic. Més de la meitat de la població mundial viu a les ciutats i és de les ciutats que es busca aquesta gestió més eficient dels recursos, i el nivell primer i més directe és el local. Per exemple, a Suècia hi ha l’estructura de país i després el local. Tenen molt poder els alcaldes. En un món global si no et planteges la cerca d’aliats quedes aïllat, i agraeixen que també des del govern de la Generalitat hi hagi la visió de donar suport a aquestes iniciatives. Que et presentin com a Igualada-Catalunya i no Igualada-Espanya és una manera de fer país. Quan tens l’oportunitat d’explicar-te poses els vídeos de l’11-S o els castellers. I amb subtilesa també vas explicant que som una cultura del treball en equip. Molts d’ells se sorprenen i pregunten: “Per què?”. Han vist un canvi en aquests anys de procés, sobretot a París on el procés ara es veu amb respecte.

I també com a ciutat intenten copsar els problemes que tenen les altres ciutats. Ara un dels projectes que lideren a escala europea és el del petit comerç. I veuen que identifiquen el problema de l’oferta comercial amb deu ciutats europees: els grans es mengen els petits. Es comparteixen problemes i solucions i metodologies. Cada ciutat té un repte que ha de treballar paral·lelament. En Marc diu que quan els botiguers els expliquen els problemes també pot explicar el que passa a una altra ciutat europea –Novara o Eindoven–. Per tant, “keep calm” que tenim el mateix problema, si podem trobar solucions compartides, encara millor.

A la pròxima sessió que faran a Croàcia, hi viatjaran amb alguns representants igualadins perquè parlin de comerç en primera persona. L’estratègia d’una ciutat pot ser totalment equivocada si no es té en compte que la gent fa la compra per internet. I aquests espais els van bé per explicar un projecte de ciutat que tenen: fa trenta anys que a moltes ciutats s’han construït els centres comercials –un error– fora de la ciutat, Igualada explica la idea de centre comercial a celobert. Ara per exemple, fan una sala de cinema en un lloc però miren de posar-ne a dos altres llocs i així crear aquesta sensació de centre comercial que no està tancat i que puguis trobar tota l’oferta lúdica i d’oci en un entorn medieval, en un nucli antic, endreçat… això els ajuda a fer el relat de ciutat, i si algun dia els el compren podran tenir el lideratge i el reconeixement.

Però saben que això pot arribar d’aquí a vint anys, quan ja no hi seran. Per tant, aquesta és l’altra novetat, es mira i pensa a llarg termini i es busca el reconeixement a llarg termini, a uns anys. Cal la voluntat i vocació per tirar-o endavant.

D’això n’has de ser practicant a cada hora diu en Marc. No és una decisió amb retorn  immediat. Hi ha la creença de dir: “Si anem a Europa, què en traurem?, val més que ens centrem en fer coses aquí”. I no ens adonem que per gestionar l’aquí no és que t’hagis de posar en el mapa, és que tens un lloc al mapa! Per exemple, són membres de la Col·lectivitat Europea del Tèxtil, ACTE, han estat vicepresidents. Han guanyat alguns projectes europeus Urban, focalitzats en el desenvolupament integrador i sostenible de les ciutats. Són projectes que lideren des d’Igualada, a l’estat espanyol no n’hi ha cap més. En aquests moments hi ha quinze projectes a tot Europa, i Igualada en lidera un de deu ciutats. Ells a Catalunya coneixen poques ciutats de seva mida que facin això. És molt cansat perquè són hores extres. El dia a dia l’has de fer, la internacionalització és un plus. El fet de crear la regidoria ha estat clau perquè el suport tècnic que trobes i tota la transversalitat és important.

Des d’altres ajuntaments voldrien seguir l’exemple d’Igualada i per això els pregunten com s’ho han fet però l’Àngels respon que o t’ho creus o és molt difícil, cal que hi hagi una primera vocació de l’alcalde. Molts tècnics els han preguntat que l’alcalde parli amb el seu per convèncer-los… però si en Marc ha de convèncer algú, ja no rutllarà. Diu que la internacionalització és molt vocacional i també requereix una exigència que va més enllà de la teva obligació com alcalde o regidor.

La ciutat està agermanada amb les ciutats de Lecco, Guimaraes i Aksakovo, i aquesta última festa major expliquen que van trencar el protocol i van fer una paella, l’alcalde!, en comptes de portar-los a un bon restaurant a dinar, ell i el cap de l’oposició van cuinar una fideuà i al carrer. Els convidats van quedar al·lucinats, van penjar fotos, també es posaven el davantal. És un bon missatge, fas comunitat a peu de carrer. Van obrir una ampolla de cava, i el van posar en porrons que se’ls va emportar com a regal. Això pot semblar una tonteria però fa més llaços que no pas cent convenis diu en Marc. Fan una diplomàcia adaptada als nous temps.

No s’han inspirat en cap ciutat. En Marc voldria veure què fan les altres ciutats catalanes però no coneixen referents. Parteixen de la idea que els regidors tenen un cap amb una experiència d’organismes públics i amb àmplia trajectòria internacional. Cal confiança i unitat d’acció. L’Àngels creu que això s’ha de portar a dins, i aquesta visió internacional s’ha d’anar construint dia a dia tot.

Tota aquesta dèria per la internacionalització a en Marc li ve dels anys que va estar de cap de projecció econòmica del Consell Comarcal de l’Anoia, un organisme sense recursos. Fa una dècada va començar a moure’s a escala europea i va aconseguir subvencions importants. Aquesta experiència li va donar l’oportunitat de viatjar per molts països d’Europa i això se li va inocular aquest esperit. Quan va aconseguir convèncer l’Àngels de formar part de la candidatura, ella aleshores es dedicava al sector exterior en una empresa del sector del paper, van començar a donar forma a la idea. Tots dos des de perspectives molt diferents han vist que el món és obert i global, i la internacionalització és una eina molt poderosa de transformació.


Però no ha estat fàcil. Ara poden explicar un relat positiu i d’èxit però al 2011 la situació de l’ajuntament era de drama econòmic, es van trobar terra cremada i la necessitat dels diners es va trobar amb el convenciment que havien d’obrir la ciutat. En Marc pensa que l’exemple d’Igualada podria servir d’inspiració i de model a moltes ciutats del món que estan en un moment de depressió –Detroit com exemple macro–. I em diu que fa tres anys uns periodistes del “Trenta Minuts” el van anar a veure i li van dir que farien un “Trenta” sobre Igualada: “La Detroit del tèxtil”, va quedar blanc però ell li va explicar el projecte que tenien per la pell, i també pel tèxtil. I van dir: “No farem com Detroit sinó que farem com una ciutat se’n pot sortir”. Va ser un missatge positiu, va ser un èxit. Va generar un revulsiu d’autoestima. Molta gent d’Igualada no n’és conscient tampoc del que tenen, ell se’n fa un fart d’explicar-ho.

Es guia per la intuïció. Ell té la visió. A vegades ho sent. Ho veu clar. I intenta que l’equip vagi cap allà, a vegades li baixen el suflé. És un generador d’idees. Es fia del seu equip.

Es presenta a unes eleccions perquè tenia ganes de canviar la inèrcia de la ciutat. Ell estava al Consell Comarcal, venia del món polític. I va veure les oportunitats que hi havia, sembla que no es faci res, però ell va veure que si vas en la bona direcció pots fer que la teva ciutat es dispari, i per tant, la pots transformar. Als dos fills que té, de nou i onze anys, els intenta explicar que la millor herència que els pot deixar són els anys dedicats al servei públic intentant fer-ho el millor possible.

Va entrar en política perquè quan anava a Barcelona a estudiar, la primera acció d’activisme polític –sense ser part de cap partit– a ser amb la Hispano Igualadina, l’autobús que els portava a la universitat i que operava amb unes condicions molt nefastes, per preu, per temps. Un grup de quaranta-cinc estudiant es van unir i van llogar un autobús per anar cada dia a la universitat. Això era un delicte, perquè si hi ha una concessió s’ha de respectar. Al tercer dia la Guàrdia Civil els va aturar al túnel del Bruc, i els van dir: “Entrin a la gasolinera. ¿A ver, a dónde vais?”. I ell, que era més xulo que un quatre, va respondre: “Al zoo, de excursión”. Els van dir que sabien que anaven a la universitat… Els van retenir, els van posar una multa elevada –ell venia d’una família humil i els pares no la podien pagar– i va anar a parlar amb l’alcalde, amb el director general de transports, no hi havia mala fe. Però van aconseguir dues coses: els van treure la sanció després de recorre-la i van aconseguir un abonament mensual –al 1992 no existia–. Quina tonteria però aquesta és la primera experiència política. Al cap de poc es va vincular a la JNC i es va fer militant de CDC.

Quan el president Mas li va demanar de ser el candidat a l’alcaldia al 2007 hi havia una trencadissa dins l’ajuntament: tothom s’estava barallant amb tothom, entre CDC i Unió. Quan el van trucar perquè baixés a Barcelona, ell mentre anava amb el cotxe pensava que el renyarien, i pensava què havia pogut fer malament. Ni s’ho hauria imaginat ni somniat. Quan li van proposar es pensava que li feien una broma. S’ho va pensar bé, va meditar-ho molt amb la seva dona i va dir que sí. Els amics li deien que mai guanyaria l’antic alcalde, però ell tossut i contundent va encarar el repte.

És una persona d’acció i malgrat no acabar la carrera d’Econòmiques –té la intenció d’acabar les assignatures que li queden quan deixi l’alcaldia–, ell necessitava fer. Però també té una dimensió reflexiva, i pensa que el debat de les idees en el món de la política s’ha perdut. Som a la generació del Twitter que amb cent-quaranta caràcters et posiciones i ara ja ni això, amb només una foto. Això és com un camp de batalla diu, ell ha de pujar cap al turó i tenir una visió. És un amant dels mapes, amb un mapa ell se sent segur. Hi ha mapes arreu de l’oficina: sobre la taula, a les parets. Afirma que dedicar-se a la política en aquests temps és molt complicat. Però sap que algú ha d’ocupar l’espai. Va fer majoria absoluta amb onze regidors, un rècord històric, el va votar molta gent. Pensa que el seu èxit és perquè el veuen il·lusionat, que té visió, que té ambició positiva, està orgullós de la seva ciutat i s’hi deixa la pell. Treballa vint-i-quatre hores. Aquesta nit estava mirant el xàfec, si passava d’un límit tenia un problema.

La gent no el coneixia –tot i ser alcalde durant cinc anys encara hi ha que encara no sap qui és, tot i ser al carrer, a les xarxes–. Va a les reunions vestit d’esport, còmode, i comença a ser conegut per les seves americanes verd poma i divertides –estil Sala-i-Martín–. Porta un aire fresc, amb el verb contundent i la claredat amb la qual parla i s’expressa. Un cop ha definit el que vol, ja va cap allà.

Pensa que encara que es critiqui la política algú ha de prendre decisions. Si no ho fas bé, que et facin fora. Ell va haver de prendre decisions molt complexes amb una repercussió important, normalment a l’Ajuntament tracten com encarar els reptes de futur. Però a vegades també els demana als regidors que li expliquin alguna cosa positiva, que ell també és una persona humana! Necessita imputs positius. “Ens falten diners per això; ens han posat una denúncia…”. També vol que li expliquin les coses bones. Tenen grups de WhatsApp de l’ajuntament i de tot allò que no veu que està bé en fa una foto. Es passeja per la ciutat, va a visitar les obres per veure quin és el batec de la ciutat. Alguns operaris a vegades li demanen qui és. És conscient que hi ha coses que a curt termini no tenen solució.

Confessa que l’última vegada que es va enfadar molt va ser la tardor passada. Va marxar per no trobar-se ningú, va agafar les xiruques, va agafar el cotxe i se’n va anar a buscar bolets. Al cap de tres hores ja tornava a ser a l’Ajuntament i li havia passat l’empipada. La política cal humanitzar-la perquè ells també pateixen. Té un bon equip tècnic, de juristes, que marquen el que es pot i què no, i el sentit comú. Ell gestiona l’Ajuntament com si fos casa seva. Qui entri després d’ell es trobarà uns comptes sanejats, quan ell va entrar es va trobar un desastre. Va perdre cabells, el filferro del set diu que tenia, no sabia que es trobaria allò… Pagaven a dos-cents setanta dies als proveïdors; va haver de reunir els treballadors de l’Ajuntament per dir-los que no cobrarien la paga extra de Nadal –hi ha quatre-centes persones que treballen per l’Ajuntament, més les vuit-centes de l’hospital–; s’havia de fer un ERO a l’hospital. Tot s’havia de fer de cop. Davant una situació de desesperació va trobar la solució creativa.

Diu que ara ja no se’n recorda, oblida les coses per supervivència. Els primers mesos van ser dramàtics, va haver de prendre pastilles per dormir, es despertava a les quatre de la matinada: “He d’anar a l’Ajuntament”.

Es va comprar una pissarra gran per poder ordenar la situació de tots els organismes, empreses, consorcis, i fer-se una idea clara de la situació, com un mapa. Va posar tot el deute junt, i va fer una projecció, fins al 2020 es reduiria. La gent no era conscient del problema. Quan li anaven a demanar diners, ell els ensenyava la pissarra; tothom parlava de la pissarra de l’alcalde. Ell els explicava la situació. Al cap de sis mesos els pesos pesants del món civil van entendre la situació delicada. Al despatx on som diu que ell el té potes enlaire, es voldria que fos un Versalles, però el té ple de coses. El despatx de l’alcalde era un lloc on es rebien visites solemnes, ell el té com al despatx de batalla. És la trinxera. Trenca el mite de l’alcalde.

Amb la gestió exitosa dels problemes ara diu que es veu en cor d’anar on sigui i anar a qualsevol àmbit del sector privat. Tothom ha treballat de valent. Es podien haver quedat a fer allò fàcil, però no, gràcies a l’equip que té han aconseguit fer la universitat –el dia més feliç de la seva vida professional–. Aquest és el moment en què Igualada ja és imparable.

Al 2011 ni tan sols hi havia el projecte. Van fer-lo amb temps rècord. La van construir en nou mesos. La paga, meitat l’Ajuntament, meitat la Generalitat. Això li va costar molt i ho va aconseguir un dia que hi havia un acte a Sant Benet de Bages amb el conseller Mas-Colell. “He de pujar al cotxe amb vostè perquè sóc l’alcalde d’Igualada i li he d’explicar una cosa”. I durant el trajecte del cotxe li va explicar que necessiten la universitat. Ell com a alcalde va fer la promesa que mai posaria la primera pedra sinó que posaria l’última i el dia de la inauguració de la universitat així ho van fer amb el conseller Mas-Colell.

Les millors coses que li han passat a la vida no les ha esperades, li han vingut sense pensar-ho. Si li demanessin què farà, respon que no en té ni idea. Però té alguns projectes en l’àmbit privat que li fan molta il·lusió. I sap que triomfarà si hi posa la passió que té a dins. Li fa il·lusió pensar que pot ajudar el país però també li fa il·lusió deixar la política i que la gent digui: “Ostres, el teu pare va ser un bon alcalde”, aquesta és la millor herència que pot deixar a la ciutat i als seus fills. Per tant, en Marc no es projecta en la política. No s’hi veu perquè la coneixes tan de prop… A la política has d’entrar i sortir, i abans d’entrar ell va pactar amb la seva dona la data d’entrada i la de sortida. Per tant, només ella ho sap. El temps revelarà la incògnita.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s