Informa’t sobre què passa al món

Com adquirim el llenguatge? Aquesta és una de les preguntes que ha respost Noam Chomsky al llarg de la seva carrera acadèmica i una de les primeres reflexions que va fer la investigadora ICREA, Paula Casals, i membre de l’Academics Stand Against Poverty (ASAP) que seia al seu costat a la màster class que van fer al recinte de Sant Pau. La professora de la UPF va repassar alguns dels conceptes més brillants del pensador nord-americà que s’ha significat amb la crisi de refugiats i la immigració il·legal –“els immigrants no són el perill, els immigrants estan en perill”, aquestes són les paraules del Papa Francesc que va citar a l’inici de la conferència que va fer al Palau de Congressos el 5 de novembre–. Hi ha una moral gramàtica universal que són els Drets Humans després de superar períodes històrics en què prevalia el dret per naixement “m’has d’obeir perquè sóc el primer baró masculí, he nascut en un castell, en una casta i en un país determinats”. Els refugiats ho són per la política, per l’ecologia i per l’economia, per què hi fem diferències? Què podem fer per ells es preguntava Casals amb la mirada tranquil·la i afable de Chomsky.


El professor de la universitat d’Essex, Paul Bou-Habib, i expert en Drets Humans, també va seguir el fil del pensament chomskià i va parlar de la responsabilitat, les societats riques tenen dret a rebre refugiats? Qui té els drets? I va contraposar-hi la culpabilitat, els estats rics tenen una culpabilitat perquè saben que fan coses errònies, amb l’aptitud, aquells que poden assistir haurien de donar assistència als necessitats. Però quina relació tenen?

Hi ha vergonya per part dels països rics i es diu colonialisme per les intervencions militars i pels efectes del canvi climàtic. Qui és culpable de què? És una evidència que la presència militar es repeteix generació rere generació, l’error de les elits es perllonga en el temps. Una cosa és obrar malament i l’altra és la mala sort –el canvi climàtic– però la pregunta és qui ha de suportar la responsabilitat?


El filòsof emèrit i investigador cognitiu Noam Chomsky va començar pel final: tenim responsabilitat de tot. Des d’occident tenim una extraresponsabilitat per haver actuat malament: qui són els beneficiaris dels nostres actes dels últims segles?
La capacitat és la culpabilitat passada. I va posar l’exemple d’una de les zones més castigades del planeta pel colonialisme: el Congo. Els iPhones contenen minerals del Congo. I és que la història del colonialisme belga és molt bèstia: és un dels països més rics del món en recursos naturals i una de les poblacions més sotmeses amb el tràfic d’esclaus d’un cantó a l’altre del món durant els segles XVII, XVIII i XIX. Al 1960 Patrice Lumumba, el líder africà que va voler alliberar el país de tantes injustícies, va ser assassinat en mans dels serveis secrets belgues –es van avançar a la CIA que també tenia el mateix pla–. Lumumba va voler aturar la cleptomania i no se’n va sortir, va morir amb trenta-cinc anys i l’anhel d’una independència real pel Congo que ell volia culte i lliure. Per seguir amb els negocis rendibles les potències occidentals van optar pel dictador Mobutu. Congo actualment és un dels llocs més violents del món perquè hi ha en joc els recursos que porten els aparells electrònics i les empreses competeixen pel mateix.

Per Chomsky aquest exemple és la trinitat: culpabilitat-capacitat-benefici que ha marcat la manera de relacionar-se d’occident cap al món. Però també va recordar els crims del segle XIX o la invasió més gran que es va fer al segle XV i XVI a Sud-amèrica on es va exterminar vuitanta milions de persones. O quan segles enrere Bangladesh era una de les regions més grans del món però quan hi arriben els colonitzadors l’empobreixen i la saquegen. Cada dia podem veure exemples de responsabilitat i aptitud als diaris: França i Haití; els esclaus a les plantacions dels EUA. Al segle XIX els EUA eren la zona més rica del món però no la més poderosa, que era el Regne Unit, i que li va permetre tenir un espai més gran de mercaderia i comerç. És la història del món: per això nosaltres som rics i ells són pobres i per aquesta raó ens trobem davant d’una crisi de persones que migren dels seus llocs per venir allà on hem construït benestar i acumulat riquesa.

Qui és una persona? es preguntava el científic i lingüista davant un auditori de joves universitaris de la UNU plens de silenci i amb ganes d’aprendre. La presumpció d’innocència és l’essència de la llibertat en la confecció dels EUA. En la definició de persona no s’inclouen ni els esclaus ni la gent sense propietats. La persona és un home blanc que té propietats. Homes ja que les dones durant molts segles –copiat del Regne Unit– van ser primer propietat dels pares i després dels marits –encara a molts estats i regions del món segueix sent així–. Chomsky reflexionava sobre el vot de les dones, no podien votar perquè s’hauria doblat el vot de l’home (que era l’home i la seva propietat). I va explicar que no és fins al 1965 que el Suprem dels EUA decideix que totes les dones tenen dret a vot i per tant, les fa tècnicament persones. Qui és una persona aleshores? repetia. Ho decideixen els tribunals formats per corporacions. I associava la creació de les persones amb una bona manera de tenir mà d’obra, és millor que l’esclavatge perquè dels esclaus te n’havies de cuidar. Els negres omplen les presons, qui no té papers no és una persona segons el sistema que hi ha. Així de contundent va ser amb un parlar lent i entenedor i fràgil com la seva manera d’entrar a la sala, acompanyat sempre de la seva filla.


Però també hi ha tipus de refugiats com argumentava bé la professora Casals. De Bangladesh és d’on vindrà la pròxima crisi de refugiats. El professor emèrit va explicar la seva experiència pel sud d’Àsia, per Pakistan, per l’Índia, passejar-se per Nova Delhi va suposar-li un xoc: per la pol·lució i la pobresa i sobretot per la falta aigua. Qui és responsable? Els que perpetuen i es beneficien d’aquest sistema. La perspectiva és històrica i filosòfica.

Va citar Hume i la moral i el jove filòsof John Mikhail, que crea el model universal de gramàtica: fa un experiment amb nens que responen dilemes morals per identificar quins són els principis universals. I també va criticar el paper dels mitjans de comunicació que tenen molt potencial però la tendència és portar la gent a la superficialitat, i només mostren aquells que estan d’acord, no fomenten la discussió. És per tant, una estructura per reforçar les idees pròpies i per aïllar els que pensen diferent.


La distinció entre les raons ecològiques, econòmiques o polítiques és una trampa perquè són el mateix: fruit d’una mala actuació. Els refugiats en són les víctimes. I torna a citar Bangladesh on la pobresa extrema i les condicions de treball i la violència extrema –hi ha un augment de la violència islamista– expulsa la població. La gent fuig d’això cap a la conquesta d’occident. Durant el segle XVIII era una de les zones més pròsperes de la terra, però la mà dels britànics i els anys d’explotació l’han convertit en un infern dantesc. El mateix ha passat amb Líbia, que amb la mà de britànics, anglesos i americans ara és un caos.

Des dels països occidentals hi ha el discurs que no hi ha una responsabilitat pels refugiats econòmics deia. No hi ha dret moral perquè és la nostra responsabilitat de la mateixa manera que és ecològica i política –col·lapsen els recursos– deia un Chomsky savi. El capitalisme és aquesta paraula: un sistema d’empreses privades que busquen maximitzar els beneficis per posar-los al mercat. Allà on hi llegim “made in China” en realitat és fet a Taiwan; un exemple és l’empresa Apple que produeix bona part dels seus aparells al país petit asiàtic perquè el benefici és molt mes gran. A la Xina no s’hi fa res i no hi guanya res.

I recordava que la tecnologia punta nord-americana ve dels impostos del sector públic: aquest és un dels orígens del GPS o de la marina nord-americana. El sector públic fa de subsidiari i el privat se’n beneficia. Les inversions arriscades les fa el sector públic mentre que els beneficis van a les corporacions. És a dir, es roba del sector públic per fer els rics més rics, contundent. L’estat crea persones immortals que són les corporacions. Mèxic vol fer un espai de lliure de mercat veurem què passarà ara…

Però Chomsky és un realista ben informat i acaba amb un missatge optimista: la natura de les institucions en les quals vivim s’han de canviar però abans cal conèixer-les. Tenim llibertat després de molts anys de lluita (vot de les dones, llibertat de premsa), tenim l’herència que ens pot portar a respondre de manera individual: “Informa’t què passa al món!”. Mira institucions com el MIT –Massachussets Institute of Technology–, educa’t i educa els altres. El segon pas de l’educació és l’organització. La crisi de refugiats és un problema d’educació de com es prenen decisions també. Fins ara la responsabilitat era protegir: al 2005 l’ONU posa èmfasi en si els estats protegeixen els drets internament i si no es pot actuar. Diu que qualsevol acció de l’estat ha d’estar d’acord amb la llei internacional (el Consell de Seguretat de l’ONU fa una resolució que diu que es pot fer servir violència en defensa pròpia): fan servir aquesta justificació diu.

A la Comissió Evans hi ha una excepció: en cas que l’ONU no actuï algunes organitzacions internacionals poden actuar subjectes a la legislació de l’ONU. Qui pot fer això? L’OTAN, l’objectiu del qual segons Chomsky és protegir els pous petroli i energia –i que ara Trump vol capgirar–. L’OTAN pot fer servir la seva força de manera unilateral. Tenim dues versions, la de l’ONU i la de la Comissió Evans: una la fas servir per invair Líbia, i l’altra; l’Iraq.

Com a bon erudit diu que no té la resposta encara, que el capitalisme és flexible i que si una cosa ha vist en aquests anys d’estudi i anàlisi és que la socialdemocràcia ha canviat el sistema capitalista. Ara bé, és prou flexible per fer front a una crisi del medi ambient? Els mercats ignoren les externalitats (miren els interessos però no les derivades cap als altres). Golden Sachs quan fa transaccions no mira les conseqüències i potser és el que li cal al sistema: la modificació dels mercats i de les normes d’actuació pot canviar el sistema i evitar els efectes del canvi climàtic. I la clau de tot plegat potser és tan senzilla com canviar l’ús en comptes de mirar només el benefici i la propietat. En alguns punts del planeta ja hi ha persones que estan deixant de comprar i d’acumular per compartir i aprofitar el que es té.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s