La consellera 3.0

Ja he advertit la seva presència em diu molt educadament un home corpulent que està assegut a la recepció de la cinquena planta de la conselleria d’Ensenyament al passeig de la Bonanova. I em convida a asseure’m a la sala d’espera. Em desperto de cop. La construcció he advertit la seva presència em situa en un temps i unes formes poc usuals en la política. Potser també ho fa la sala amb un mobiliari de principi dels setanta, una fusta noble però esgrogueïda i poca llum natural –molt vintage que se’n diu ara– on m’espero abans no vingui el cap de protocol per informar-me que la consellera sortirà en breu.

D’educació tothom s’atreveix a parlar-ne però no tothom en sap. Som en un moment on tothom té opinió però falta gent que tingui criteri. Richard Feynman quan va anar a recollir el Premi Nobel de Física a Suècia explica quea la festa de després una princesa de no sé què de Dinamarca li va dir que segurament ningú podria parlar del tema pel qual li havien donat el Nobel perquè ningú en sabia res i Feynman murri i sagaç com sempre li va dir que justament perquè algú en sabia alguna cosa de Física no en podrien parlar però podien discutir de coses que ningú en sap res i dels quals tothom en pot parlar: el temps, els problemes socials, les finances internacionals o les relacions internacionals li va dir més tard l’ambaixador japonès. Avui podríem afegir-hi l’educació amb aquest inici de conversa amb la consellera Meritxell Ruiz, una de les conselleres més joves que ha tingut Catalunya, i que amb vint-i-vuit anys ja era diputada al Parlament. Des del primer moment no tens gens la sensació que parles amb un càrrec tan important. És alegre i molt oberta, i només entrar diu que encara té una mica de jet leg perquè ahir a la nit va tornar de Califòrnia on ha participat en unes jornades de treball amb diversos responsables d’educació d’Europa i dels Estats Units. Va viure la victòria de Trump però no ens desviem del tema: Catalunya pot aportar molt al món en termes d’educació. Quan vas fora i veus altres realitats del món veus que tenim un bon sistema diu. Evidentment hi ha reptes i problemes com té tothom però una de les coses que més l’ha sorprès aquests dies és que Finlàndia comença a tenir problemes perquè la societat comença a ser més diversa del que no era i un dels seus pilars comença a trontollar. Li van explicar que els pares ja s’ho comencen a mirar més a l’hora de seleccionar centre, abans era un problema que no tenien. I ella els explicava que venia d’un país amb cent-setanta nacionalitats a l’escola, amb dues-centes llengües i on amb deu anys s’ha passat de tenir el 3% de població immigrada a un 13% i on els centres ho han fet prou bé. El gran instrument de cohesió del país és i serà, són les escoles i instituts.

Aquest matí té feina a preparar els informes que ha d’enviar a Suècia i a Finlàndia, ells estan interessats en el nostre sistema educatiu que malgrat la propaganda d’alguns és d’èxit. Un dels problemes és que quan es parla d’educació a Catalunya, sovint no s’escolta la veu dels docents. La veu dels nostres docents s’escolta molt poc i es té una visió del sistema particular diu, perquè hi tens els fills o els hi has tingut o perquè la teva filla els té però de la realitat de les aules en transcendeix poca cosa, es tracta tot el sistema com si fos igual i no l’és.

Reusenca, menuda i amb una mirada clara, és llicenciada en direcció d’empreses, una dona de números, –té el CAP– però la dolcesa que emana recorda la professora de jardí d’infants que tracta amb tendresa mentre diu que algunes imatges no estan actualitzades com la taxa de fracàs escolar. El cap de gabinet s’aixeca i va a buscar les dades: fa set anys el percentatge de graduació a 4t d’ESO era entre un 75% i un 79%; el curs 2014-2015 és del 88%. Tenim gravat en el cervell alguns missatges i penses que no evolucionem, que no tenim un bon sistema, perquè aquestes dades no ens queden gravades, no són repetides un dia i un altre. La consellera reconeix que el sistema està fent molts esforços, i que cal donar-li suport, i veure què funciona realment. La taxa de repetició a 4t d’ESO ha caigut espectacularment, som la primera comunitat espanyola amb la taxa de repetició més baixa. Una altra dada: quants alumnes de 6è fan 6è amb onze anys? El 88%. Dels objectius europeus del 2020 aquest ja s’ha complert diu. O la gent té formació o la gent no podrà viure de feines poc qualificades, perquè ja no n’hi haurà. També s’ha millorat la taxa d’abandonament escolar, dels alumnes que acaben 4t d’ESO i deixen d’estudiar, fa set anys hi havia un 30% de joves que no seguien, i ara s’ha baixat fins al 18’8%.

Com s’ha aconseguit? Hi ha alguna fórmula? Reconeix que no hi ha fórmula màgica, però sí que hi ha hagut tant polítiques orientades com situacions. Hi havia un problema greu, fa anys, quan l’economia anava bé, i és que hi havia moltes feines que no demanaven qualificació i estaven força ben pagades, i treien molts nanos del sistema. Aquest és l’error amb el qual no caldria tornar a caure. En la mesura que l’economia es recuperi, cal garantir llocs de qualitat, per tant, caldria que els sous siguin bons i que necessitis una formació per poder-hi accedir. Dels serveis i del turisme no en podrà viure tothom. Aquest no és el model de país que volem diu.

Durant aquests anys s’han fet polítiques des d’una vessant més pedagògica. En l’educació es parla molt de la ideologia, però es pensa poc en la pedagogia. Fa deu anys que s’avalua el sistema –un fet que diferencia el sistema català de l’espanyol–, i les dades els orienten molt per saber com està el sistema a 6è de primària i a 4t d’ESO. Per exemple, una de les coses que van veure fa set o vuit anys és que el fracàs era a l’ESO però ja el tenien a sobre i havien d’anar més enrere, a les proves de 6è, quan fas l’avaluació i pots veure els problemes de fons que tens; el fracàs escolar, el 30%, es concentrava a 6è. Aquells nanos que arribaven a la secundària havien fracassat perquè no tenien una bona base i per això havien de mirar què passava a primària. Es van desenvolupar una sèrie de programes, com el pla de suport a la lectura o de la comprensió.

La lectura és la porta d’accés al coneixement, fa pocs dies el psiquiatre Enrique Rojas en una contra de “La Vanguardia” deia que és la porta al castell de la intel·ligència. Per la Meritxell Ruiz és la clau, si un nano no entén què llegeix, no pot fer res: ni pot resoldre un problema matemàtic, ni pot seguir una classe de medi, ni es podrà expressar en un treball que exposi; tindrà moltes dificultats. Per tant, es van dir: “Mirem programes específics de consolidació de la lectura, hi ha tot el programa del Pla Impuls de la lectura a Primària, a Secundària”. Ara s’està implementant “Ara escric” i ja es comença a treballar amb les vocacions científiques i tecnològiques. A ningú se li escapa que les feines del futur seran en l’àmbit científic i tecnològic, i Catalunya pot tenir un paper destacat però cal treballar-ho des d’ara. Un exemple molt recent que ha sortit a principis de desembre, van veure amb les avaluacions que a Secundària hi havia un problema amb Matemàtiques i van analitzar què passava i van veure que punxaven en la geometria, és l‘informe PISA del 2015 diu que els alumnes catalans milloren en matemàtiques i per primer cop s’aproven totes les competències avaluades –matemàtiques, ciències i comprensió lectora–. Es va analitzar quines metodologies es feien servir per explicar la geometria i per què no s’assolien els nivells. Es va prendre la decisió d’incrementar una hora les matemàtiques a Secundària. Quan tens informació sobre el sistema i fas una anàlisi pedagògica, que no tant ideològica, trobes programes i mesures i millores el rendiment. En matemàtiques s’està per sobre de la mitjana espanyola, europea i dels països de l’OCDE.

Aquest èxit no s’explica sense l’aprovació al Parlament l’any 2009 de la llei d’Educació, que la Meritxell va ajudar a confeccionar i per la qual va rebre el Premi Joaquim Xicoy, una llei amb un gran consens. A partir d’aleshores hi ha hagut quatre governs diferents i l’han seguit aplicant però amb diversos matisos; ara bé, la llei i els fonaments són els mateixos. La llei establia uns quants pilars bàsics: un, l’autonomia de centre; és a dir, el que no es pot pretendre és que tots els centres funcionin igual i que sigui el departament qui digui: “Els horaris són aquests, els programes són aquests. I tothom ha de fer el mateix”. Perquè la realitat és molt diferent i variada. Per tant, has de donar autonomia al centre, diu la consellera Ruiz, que ha de tenir un bon projecte educatiu, aquest és un altre pilar, amb el consens entre l’equip de docents, amb les famílies, i finalment cal tenir avaluació. Has d’avaluar per veure si la funció de l’escola es compleix i per veure si necessita més recursos o suport d’algun tipus. Si l’escola la societat l’ha dissenyada per oferir una igualtat d’oportunitats, aconseguir cohesió social, convivència, cal veure si el sistema ho compleix.

El paper de l’administració canvia, ja no és qui determina els programes i els currículums sinó qui acompanya els centres en l’autonomia. Un altre dels aspectes en què s’ha treballat en els últims set anys és en el lideratge pedagògic dels centres. Tu dónes autonomia al centre, i, per tant, hi ha d’haver un equip directiu que materialitzi el projecte i se’n senti responsable. Un altre canvi important és que si tens un projecte de centre i determines que en el teu centre vols potenciar un aprenentatge globalitzat, els docents que vagin a treballar al centre han de saber treballar la metodologia, perquè si no vas contra el projecte del centre. Amb el decret de plantilles el que es fa és perfilar les places: “Jo necessito una persona que sàpiga treballar aquestes metodologies. O el professor de matemàtiques que sàpiga anglès”. No hi ha millors mètodes, diu amb discreció, hi ha metodologies diferents. Tot això ha anat molt bé. A Finlànda els mestres els tria el director. Aquí no, són docents públics, són funcionaris, que han de donar resposta al projecte. Té sentit que una persona que ja ha estat al centre i es coneix la metodologia no pugui quedar-se en cas que s’hagi de cobrir una altra baixa, per exemple? Pels nanos és molt millor perquè ja el/la coneixen. La selecció de personal s’adapta en funció de les necessitats dels centres. Aquest fet és el que va desfermar la polèmica al maig del 2013 quan des dels sindicats van acusar la consellera Rigau de fomentar l’amiguisme pel fet de proposar aquest perfil de places, mai de persones.

Tornem a Feynnam i allò sobre el qual tothom pot parlar, ja que ningú coneix bé, la consellera reconeix que hi ha una confusió sobre el lideratge: que tu tinguis un projecte i potenciïs que un equip directiu el lideri no vol dir que estiguis potenciant una manera dictatorial de fer les coses o que fomentis l’amiguisme. El que vols és que el centre té un projecte i hi ha d’haver un equip directiu que el lideri. Això ho fan a tot arreu. A Finlàndia, allà on tots ens emmirallem o voldríem ser quan parlem d’educació, també. La consellera diu que no hi ha cap equip directiu que triï la gent perquè siguin amics seus; l’equip directiu busca gent que s’adapti al projecte i que pugui tirar-lo endavant i que els nanos se’n surtin. A més, hi ha un procés de selecció, el tria el mateix centre. Per tant, cal deixar de veure l’equip directiu que lidera el projecte com un equip dictatorial. No són així els nostres centres reivindica. Quan la comunitat educativa t’ha triat un projecte, has passat la seva selecció, és com tot a la vida, et sents responsable i motivat per tirar endavant el projecte. L’administració ha de donar-li suport perquè qui més coneix la realitat del centre és el mateix centre, no pas l’administració. Als centres hi ha equips de persones, el/a director/a, la subdirector/a, la/el cap d’estudis o el/a secretari/a que també són molt importants. És un grup de gent que tira endavant un projecte. Avui dia tot funciona així, i la conselleria no és una excepció.

França que és el país més centralitzat del món i també està fent una revisió. A Califòrnia va poder parlar amb un assessor de la ministra francesa d’Educació, Najat Vallaud-Belkacem –primera ministra dona d’Educació i musulmana– i deia que havien de començar a donar autonomia als centres, no es pot pensar que des del ministeri es pot determinar com funcionen tots els centres a França. Vallaud-Belkacem al 2015 es va atrevir a plantejar una reforma de la secundària, reduir les hores de llatí i grec i donar més autonomia als centres. Això és el que Catalunya ja ha fet.

Una de les grans limitacions es diu l’estat espanyol: a Espanya el debat és sobre si el sistema s’ha d’avaluar o no. Quan vas a fora, no hi ha cap país referent que es plantegi si el sistema s’ha d’avaluar o no, ho fan. En tot cas, el que fan és canviar el sistema d’avaluació. Als EUA o a Anglaterra un dels problemes que tenen és que les proves es fan per conceptes, a partir de testos molt estandaritzats A, B, C, qüestionaris múltiples i això ha acabat condicionant la manera d’ensenyar. A Catalunya es fa totalment al revés, diu, aquí fem una avaluació competencial; has de posar en funcionament tot allò que has après per resoldre una situació de la vida real. Les proves competencials no tenen res a veure amb un test de “mutiple choice” que acaba condicionat el que aprens. No pot ser que canviem tot el procés i que acabem el procés amb les PAAU. Això ja ho estan intentant canviar. Tot això et condiciona. A primer i segon de batxillerat et prepares per les PAAU, trenques amb la idea de les competències.

A part, Espanya es mou per ideologia, quan mana un canvia la llei, i quan mana l’altre la canvia; no són gens pedagògics. I això limita molt Catalunya. Hi ha una normativa bàsica, i està tot recorregut. El govern català s’ha plantat en tot. El títol de 4t d’ESO el dóna el ministeri però des de la conselleria fan les coses bé, apliquen la llei, la llei d’educació de Catalunya i sort se’n té de la llei!, perquè si no s’hauria d’aplicar 100% la Lomce. Està tot recorregut. Tot. No hi ha decret publicat que l’estat no hagi recorregut. A part del tema ideològic, pel tema pedagògic, des de Catalunya s’és molt contrari a la Lomce. La Lec –catalana– i la Lomce –espanyola– estan a molta distància, s’assemblen un ou a una castanya.

Com ho porteu el fet de recórrer? Hi destinen una part de recursos, com a tots els departaments i és una sensació d’esgotament. Però la consellera és optimista i amb un punt de resignació diu que s’ha de fer, perquè, ho diu mig riallera, saben que una part del temps l’han de destinar ara a això, no poden escapar-se’n. I el fet de voler un estat propi ella sempre l’explica en termes educatius: un país que és incapaç de fer-se plantejaments educatius del segle XXI, val més deixar-lo córrer i treballar per poder fer els nostres debats, el nostre sistema educatiu i que puguem decidir per nosaltres mateixos. Quan es diu dret a decidir és això: vull decidir sobre el sistema educatiu que no estigui condicionat a un estat que durant trenta anys ha sigut incapaç de posar-se d’acord. En els seus anys la Logse, la Loe va suposar un canvi però ja es porten molts anys en què els posicionaments a Madrid són purament ideològics.

Una prova que ja es comença a pensar realment de manera independent és el debat que s’ha encetat “Ara és demà”. Més enllà dels consensos de la llei catalana, quin és el model de país futur? És un plantejament total, s’ho replanteja tot. Se li ha demanat al Consell Escolar que ho faci sense tenir en compte les restriccions normatives ni les econòmiques: el dia que siguem estat i comencem a tenir més diners, amb què els hem d’invertir? El dia que haguem de decidir, què hem de decidir? Com hem de fer l’arquitectura del sistema, les etapes educatives? Si volem ser un país capdavanter, fins on hi hauria d’haver l’educació secundària obligatòria: fins als setze?, fins als divuit? Tot això ens ho hem de plantejar com a país. La conselleria té la visió d’una Catalunya en un marc d’autonomia plena i per això el món l’inspira i també veu que Catalunya inspira el món.

Però quins són els referents que ha pogut copsar durant aquests mesos a la conselleria i quins serien els models, ja que quan un va pel món li serveix sobretot per conèixer-se a si mateix i també per veure què fan els altres, Corea del Sud seria el model?, no seria precisament el model per Catalunya tot i els bons resultats, Singapur?, tampoc. Diu que Catalunya pot ser un referent pels altres. I se n’ha adonat a Califòrnia. També diu que quan te’n vas a fora a fora, és a dir als EUA, te n’adones que Europa ha de canviar molt: que morin milers d’immigrants al mar i no fem res, és un desastre. Ara, quins són els altres models? Tenim un estat del benestar que ha trontollat durant uns anys, però, quina és l’alternativa: els EUA on et pots morir perquè no tens cobertura sanitària? Són els països asiàtics? Al final hem de reformular Europa però els pilars hi han de seguir sent. Són els valors cristians, que durant les vaques grasses eren antiquats, i amb la crisi es repesquen i es reivindiquen, però es nota que la consellera, que havia ballat bastoners durant molts anys i ha estat vinculada a l’escola Aura, ho diu per convicció i perquè s’ho creu.

Quan expliques als nord-americans que tens els serveis sanitaris gratuïts, els serveis educatius gratuïts, l’atur, les pensions…, queden molt sorpresos. Una mestra d’una escola dels EUA li explicava que era impensable que es pogués plantejar si s’ha de donar cobertura sanitària a tothom o no; aquí ni ens ho plantegem. Si a Catalunya amb les malintencionades “retallades” es tancaven quiròfans que potser no es feien servir ja es va crear un estat d’alarma. Per la Meritxell cal més una concepció de país, decidir quines coses hem de garantir, i com les podem garantir en situacions tan dures com les que vivim. Això és anar a la rel de les coses, això és plantejar-se el sistema de cap a peus. Més pedagogia i realitat i menys ideologia i demagògia.

Respon la pregunta que li feia al principi, sí que com a Catalunya tenim moltes coses importants a aportar, se n’ha adonat aquests dies. Suècia, que té problemes educatius en aquests moments, ha demanat documentació al govern català sobre el sistema d’immersió i d’integració perquè quan expliques al món que tens cent-setanta nacionalitats i es parlen dues-centes llengües no hi ha greus problemes socials com altres països, la gent s’interessa per saber com s’ha fet. O Finlàndia, de la qual en parlem massa potser sense conèixer-ne tot el coneixement en general, quan ells diuen que les famílies opten pel centre més proper perquè tothom està molt content amb l’escola, etc. Però ara diuen que comencen a tenir problemes, a les capitals grans on hi comença a haver-hi immigració les famílies comencen a dir: “Aquella escola no la vull”. I ara han de mirar de donar-hi resposta. La consellera els preguntava amb la voluntat d’aprendre, heu trobat resposta? No, no, ens ho estem plantejant. Els responsables polítics no només prenen decisions sinó que també es formen, com ha fet ella aquests dies a Califòrnia, en diversos tallers, perquè els reptes són globals i les solucions també ho han de ser.

No és el mateix una societat molt igualitària que l’actual. Per tant, quins han de ser els nostres referents? Els països han de garantir la qualitat del sistema educatiu però també l’equitat; és a dir, que no només sigui un bon sistema per uns quants sinó que ho sigui per tothom, que els mitjans tenint en compte que cadascú té unes capacitats i les has de poder treballar totes. I ho diu una consellera de la qual els mitjans catalans en ressalten sempre –gairebé tots– els seus vincles amb l’Opus Dei. La ideologia que té segrestat el país de fa dècades.

Catalunya és un gran exemple no només d’equitat sinó també d’ascensor social. Quants fills de pares sense estudis han acabat amb estudis i amb responsabilitats?, es pregunta. Ara ho hem de tornar a fer però amb uns altres reptes, ara la situació és diferent. La immigració als seixanta era una, i com a mínim teníem una llengua amb la qual ens enteníem, la castellana; ara tenim dues-centes llengües diferents. Per tant, el repte és diferent. Però la consellera ho veu com una riquesa. Si mires el món, el futur i les feines, treballaràs amb gent de tot arreu. I els que són catalans però fills d’immigrants, parlaran català, castellà, anglès, i la seva llengua materna. Tindrem un capital humà molt preparat.

En aquest món global, l’escola és segurament la institució que menys ha canviat en els últims dos-cents anys, al cap de la consellera hi ha la innovació? És un debat global. Pensa en els vídeos que corren per la xarxa que diuen: “Entreu en una aula i així és com s’ensenyava al segle XIX”. És una imatge que ven molt però la realitat no és així: si s’entra a les aules es veurà que no s’ensenya el mateix, i que el material no és el mateix, ni la formació dels docents és la mateixa. Quant a la innovació sí que els reptes del XXI són molt diferents, ara bé, la innovació no pot ser la finalitat del sistema, ha de ser una altra, la que ha explicat fins ara. La innovació pot ser un instrument per donar unes respostes als reptes que tenim o pot no ser-ho. Si tens un centre que té autonomia i funciona bé i dota els alumnes amb coneixements importants, amb competències, treball en equip, per què ha d’innovar si ho fa bé? Innovar vol dir fer de nou i fer de nou per fer de nou, no és l’objectiu. Si has de fer de nou és per millorar-ho o per donar respostes a allò que veus. El paper del docent ha canviat, però els docents ja ho fan, no arriba a la classe i fa la classe magistral, ens fa falta anar transformant. És un procés, però l’educació no és fàcil. No es pot anar experimentant, la innovació ha de ser fomentada perquè si no acabarem fent mal a les nostres criatures. La innovació ha de ser per tot el sistema, se n’ha d’aprofitar tothom, no pot ser que només innovin uns quants i uns altres no. I tampoc no tothom ha d’innovar.

Però el que és cert és que ens afrontem a una gran incertesa: el 85% de les feines en un futur ara no existeixen, doncs sí que al segle XIX anaves a l’escola per preparar-te per això, per això, per això. D’aquí que es treballi per competències, si bé sense coneixement no construeixes res. Sense una estructura bàsica –lectura, matemàtiques– no pots afrontar-te a la vida. Ara, que les matemàtiques han de ser més experimentals? Segur però moltes de les metodologies no són pas noves, es van inventar fa molts anys. Només cal pensar en Montesori, Debeusse o Decroly, l’aprenentatge experimental fa molts anys que existeix, potser només cal potenciar-lo. Sí. Però l’objectiu no són les metodologies, l’objectiu n’ha de ser un altre, i les metodologies han d’estar al servei, com les tecnologies.

El debat no ha de ser tecnologies sí o no, no; les tecnologies formen part de la vida, i han de ser-hi. Ja no és aprendre com fer anar l’ordinador. Cal un bon ús de les tecnologies i fer que serveixi per augmentar el coneixement, per posar-se en contacte amb gent d’altres llocs del món. Hi ha llocs del món on la tecnologia fa possible que hi arribi l’educació on no podria arribar-hi de cap manera. La tecnologia cal que la integrem i també cal treballar les competències digitals dels docents. Ara també es treballa amb les universitats per saber quina competència digital ha de tenir l’alumne que acabi un graus de mestre. Per la Meritxell s’ha de caminar cap a un aprenentatge especialitzat: cada nen té unes capacitats, unes habilitats, va al seu ritme, i les tecnologies hi ajuden molt; la manera com es treballa a l’aula, ha de ser més en grup; la competència comunicativa, els centres la comencen a treballar perquè es basi més en grup, perquè en un futur treballaràs amb gent de diferents cultures i això voldrà dir que hauràs de saber-te comunicar, saber treballar en equip, i això ho han de començar a treballar les escoles, i ja es comença a fer. Fa dos cursos que s’ha començat a implementar, només en fa dos. Tot això ha d’anar arribant al sistema.

La senzillesa es nota en tot allò que diu i també en aquests minuts últims quan diu que la consellera no serà qui canviarà el sistema, ni és qui té més coneixement del sistema, ni la que en sap més. S’ha de partir de la realitat dels centres, s’ha de parlar molt amb els docents, cal conèixer què passa i agafar referents no d’altres països sinó que aquí tenim molt bones experiències. Per tant, cal escoltar més, veure què funciona, hi ha d’haver una avaluació al darrere, interpretar les dades, i amb un equip de gent divers i variat i amb molts coneixements i experiència veure cap on hem de caminar. I això és el que estan fent, en un marc normatiu –la llei d’educació catalana que va apostar per l’autonomia, pel projecte de centre, per l’avaluació i lideratge pedagògic– i quan veus allò que funciona el que has de fer des de la conselleria és donar-li suport i buscar les eines que ajudin a fer-ho. Aquests són els referents de la consellera. I també mirar els centres amb bones pràctiques, i mirar els centres que no se n’acaben de sortir, conèixer quines dificultats hi ha al darrere, i entendre que cada centre té una realitat diferent, té unes necessitats diferents, i per tant, solucions diferents.

I això és el que veu quan mira el món: si agaféssim el model de Finlàndia i l’apliquéssim aquí seria un fracàs, perquè ni la societat és la mateixa, ni l’estructura és la mateixa, ni els valors són els mateixos diu. Sí que veuen que haurien de caminar cap a una escola que fos el cor de la comunitat. Ella s’imagina un futur país en què la societat basi els recursos a l’escola. Moltes vegades es diu: “Això ho ha de fer l’escola: educació ambiental, sexual, viària, sanitària”. No, potser és tota la societat que té un paper, i l’escola té el seu. L’educació va més enllà de les parets dels centres: quina responsabilitat tenen les famílies, l’educació no formal? En un món tan globalitzat educa tot. Per tant, el repte és com aconseguim que tothom s’orienti i s’estructuri i sí, que el centre sigui el cor de la comunitat. Si necessites temes sanitaris, de serveis socials, que la societat doni recursos i suport a l’escola, perquè són el futur de la nostra societat. Ara bé, no hi ha cap model perfecte que puguis aplicar.

Com li ha canviat la vida? Quan va rebre la trucada era al departament, a la quarta planta, treballant al despatx, era el president Puigdemont. Va ser inesperat. Una responsabilitat d’aquest tipus mai te l’esperes diu. Tens la sensació de tsunami i la reacció instintiva: “Vols dir que estic preparada per fer-ho?”. És el primer que li va venir, la sensació que la sobrepassa però aleshores quan hi posa cap veu que el conseller o la consellera és una peça més de tot el sistema; això no ho lidera un conseller o consellera, això és un transatlàntic on tothom fa molt bé la seva feina. És l’equip, has de tenir un bon equip, des dels secretaris generals, els directors dels serveis territorials, els directors, els docents, tothom. Aquí es  necessita de tothom. Aquesta sensació l’has de tenir i amb molta humilitat has d’intentar veure quina és la responsabilitat que com a consellera tens, com a departament ho són tots, per intentar que el sistema educatiu millori i tiri endavant. I cada dia ser molt conscients que darrere de les nostres decisions hi ha els nens, que veu poc tot i que és el que més li agrada, anar a les aules, i parlar amb tothom, els nens també.

És conscient que la seva feina també és a l’edifici de la Bonanova, fent gestions i prenent decisions. Però és molt important escoltar els docents, per saber què passa i donar eines perquè funcioni. I escoltar la gent que treballa al seu voltant, donar-los responsabilitat i confiança. Personalment la vida també li ha fet un tomb perquè en aquest país és difícil la conciliació, perquè demana molt de tu, perquè és consellera vint-i-quatre hores, no ho ets només una estoneta; per la família, els amics, la cultura, l’oci, en tens molt poc de temps. Però pensa que és un període que posa al servei del país, un temps limitat i després és bo anar-se’n perquè és molt complicat. Ho fa amb molta il·lusió però el sacrifici personal és molt gran i això la Meritxell no ho ha copsat fins que ha tingut la responsabilitat. No era conscient del volum de feina, i sobretot de disponibilitat. És molt difícil trobar un espai per desconnectar, ni que sigui unes hores, el cap de setmana. La vida personal hi cap ben poc –també ha hagut d’aturar el doctorat que estava fent sobre capital risc a la URV–. No sap ja què és l’oci. Entén que la consellera és en el punt de mira públic però té la sensació que el sistema funciona no perquè hi ets tu sinó perquè hi ha tota una colla de gent, des del mestre fins al secretari general. Això et posa de peus a terra i et dóna tranquil·litat per quan si un dia t’equivoques, hi haurà gent que t’ho farà veure o tens marge de poder rectificar.

La preocupació que té a curt termini és consolidar la taxa de reducció d’abandonament escolar, és molt important com a país; la millora de la concepció social de la formació professional, perquè és un element clau de futur –l’any passat es va aprovar la llei de la FP amb molt de consens i molt bon ambient entre tota la classe política al Parlament, tota, PP inclòs i és com diu la consellera, quan no es fa ideologia i sí pedagogia sempre és més fàcil arribar a un acord–. El país necessita titulats d’FP, cal un canvi de cultura. Ahir explica llegia abans d’anar a dormir un llibre sobre la dictadura de la urgència, i diu que te n’adones que allò urgent passa per sobre allò important. I ha de ser capaç de trobar aquests espais d’allò important. Per això creu que és important el debat sobre quines bases ha de tenir el futur model educatiu català, un projecte que ha de ser un acord entre tots. El Consell Escolar és qui el lidera, i farà aquesta feina de visió de futur sense la importància del present perquè cal pensar en el demà; els reptes del segle XXI són tan grans i la societat canviarà tant, que cal pensar quin model necessitarem. Per això cal començar a treballar-hi ara, en aquesta legislatura curta i amb uns objectius concrets. La consellera 3.0 optimista que fa poca fressa i molta endreça ho té molt clar i ja fa un temps que ha enfilat el rumb.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s