Molt més que el “hype” islandès

Es van reunir una colla d’amics del món tecnològic per donar més influència als ciutadans a través de la xarxa. Era el 2008, quan va esclatar una de les bombolles financeres més grans del món en un dels països menys poblats de la terra, Islàndia. Amb el crac del 2008 no només van caure els bancs sinó que també va suposar una de les crisis de confiança més grans als països nòrdics. Una gran crisi de confiança en la política, en el parlament i en les institucions, en el banc central i en les empreses. De la nit al dia, després d’uns anys on semblava que tot anava bé –durant els noranta hi va haver una privatització dels serveis i de la governança– i quan semblava que els bancs estaven fent la seva feina. Tot es va esfondrar en dues setmanes. Tot estava construït en base a aquesta economia financera tan fràgil.


En Róbert Bjarnason forma part del grup de persones que al 1993 va tirar endavant la primera empresa islandesa 2.0. Des del primer moment ja se’n van adonar del potencial de la xarxa per connectar gent i al 2004 van aplicar els coneixements amb Saving Iceland, una ONG que lluita contra la decisió del govern de fer fundicions a llocs protegits i van posar en contacte persones que venien de diferents punts de l’illa i que compartien la mateixa visió ecològica. Al 2008 amb la crisi financera van tornar a sentir la necessitat de trobar respostes i passar a l’acció i van començar a fer-se preguntes sobre noves maneres de participació i també per tornar a construir la confiança entre els ciutadans i el govern.

Abans de la crisi operaven organitzacions com la Creu Roja i altres entitats sense ànim de lucre però no hi havia una organització política des de la societat civil. La crisi fa que la gent vulgui supervisar què passa, va ser un despertar ciutadà diu en Róbert. Islàndia té 320.000 habitants, no hi havia una  mobilització tan gran des del 1949 contra l’entrada a l’OTAN o quan als anys seixanta bona part de la població va a sortir a protestar contra l’establiment de bases militars nord-americanes. De cop i volta al 2008 molta gent es devetlla, passa tot de cop, i senten que la crisi és una oportunitat. La confiança, la confiança, han de tornar a recuperar la confiança, si no només pagues impostos perquè les coses funcionin i a vegades no van. Se n’adonen que la democràcia tal com la coneixem és trencadissa.


Al 2016 els islandesos van celebrar els cent anys del vot femení: si mires enrere diu en Róbert la gent anava amb els cavalls o caminant cap als col·legis electorals per posar el vot a l’urna perquè els representessin durant quatre anys. D’això en fa cent i avui dia fem el mateix, però la societat i tot plegat ha canviat radicalment. Quatre anys al 1950 no tenen res a veure amb els quatre anys del 2017 diu aquest home nòrdic de pensament i de fer. Van sentir que la democràcia ja no avançava i per això van crear la plataforma Citizens perquè els ciutadans s’impliquessin en la governança, no només cal participar en les decisions sinó també en el procés de disseny de les polítiques, d’aquesta manera els polítics seran més responsables cap a la gent si tenen interacció en aquest nivell diu. I van començar a aplicar el que creien a Rejkjavic. Vuit anys després d’aquell experiment, que ell mateix reconeix que era això, una prova, a la capital islandesa els polítics estan contents amb aquesta nova manera d’interaccionar amb els ciutadans, i ajuda a crear una cultura democràtica.


El projecte de la fundació Citizens comença amb el potencial que van veure a les xarxes, com a pioners tecnològics van dir-se: si la gent està connectada pot tenir influència, el primer èxit l’havien tingut amb Save Iceland, quan van aconseguir que la gent sortís de casa seva al 2004 i els van unir. Al 2008 durant els mesos de la crisi en què la gent protesta al carrer es pregunten “Com podem donar més poder als ciutadans?”. Durant aquells dies de desconcert a part de la seva iniciativa en sorgeixen d’altres com la del cantant i activista Hordur Torfason que agafa un micro i comparteix les seves reivindicacions davant el parlament islandès –l’Alpingi, la institució parlamentària més antiga del món, fundada al 930–. Aquesta convocatòria agafa un nom ben escandinau i se l’anomena la protesta dels “Utensilis de cuina” o de les “Torratxes i paelles” ja que cada dissabte reuneix els ciutadans davant el parlament islandès per reivindicar entre altres coses la dimissió del govern, que aconsegueixen amb paelles, pots de cuina i torratxes, com no s’ha de ser fan de la quotidianitat! Amb aquestes concentracions es genera la consciència que junts poden canviar les coses i d’aquella experiència col·lectiva en neix el que es coneix com la Constitució 2.0, la primera constitució del món feta des del poble i per al poble –però que actualment com alguns activistes han dit està en coma després de la victòria del governs conservadors que han aturat el procés–.

Arran de la crisi també sorgeix Best Party, liderat pel còmic popular Jón Gnar que es presenta com alcalde de Reykjavík al 2010. En el seu programa hi porta alguns punts com que trencaria les promeses electorals i que als vestits dels nens hi posaria un ós gegant, coses absurdes i surrealistes. Obté el suport del 35% dels ciutadans –la socialdemocràcia guanya les últimes eleccions amb el 31%– i en aquest context en Róbert i els seus col·legues creen la plataforma cívica per internet –actual Citizens–. Per aconseguir el suport de la gent gran de Reykjavík es fa la crida a tothom perquè s’impliqui a fer una política des de baix i se’ls demana una cosa tan senzilla com aquesta: “Què és el més important per tu pels pròxims anys?”. La plataforma deia coses com: “La família és el més important de la societat; els governs han de saber les necessitats reals de les famílies. Fi de la corrupció. Cancel·lar tots els deutes. Serveis odontològics gratuïts per tothom. Accés lliure a les piscines per tothom. Escoltar més a les dones i a la gent gran”. S’imaginen un programa similar per Barcelona?

Els reykjavínencs van donar-li suport perquè era una manera de protestar contra la crisi, alguns periodistes internacionals l’han batejat com el “1789 islandès”. Aquest enfocament va funcionar i el partit va governar en coalició, tot i la victòria, va seguir amb la plataforma cívica d’implicació ciutadana. Diu que el més important d’aquella campanya va ser que molts dels partits polítics van veure amb bons ulls aquesta iniciativa d’implicar els ciutadans a l’hora de fer política. Amb els anys, els conservadors que no ho veien amb bons ulls ara els donen suport. I la iniciativa s’ha escampat a altres ciutats i països –Croàcia, Eslovènia, etc–. És una manera simple de fer política amb uns resultats efectius i que ajuden a aprofundir en la democràcia.


Al 2012 en Róbert va venir per primer cop a Barcelona, convidat per la plataforma Xnet coneguda per destapar el cas de les targetes negres de Bankia. Citizens manté contactes amb Podem a Madrid, ha assessorat l’alcaldessa Manuela Carmena i a l’octubre va tornar a Barcelona en unes jornades organitzades per l’Ajuntament de Barcelona, de qui es considera amic i on hi ha trobat un bon esperit sempre que ha vingut diu content.

Diu que la lluita entre la política tradicional i la plataforma –que els ciutadans tinguin més influència– és una constant però els polítics han intuït que el concepte bàsic és que han d’escoltar la gent, això és el que et dóna vots. I han vist que si donen suport a les innovacions democràtiques aconsegueixen vots raona en Róbert. La gent és feliç de participar però tot i que el polític pugui pensar que només ell pot tenir les millors idees amb aquest tipus de plataforma comprova que als barris i al carrer també hi ha molt talent i molt bones idees entre la ciutadania i que ho han d’aprofitar. Aixó és fantàstic pel polític, són oportunitats per ells.

Al 2011 hi havia molt escepticisme però amb els anys han vist que això és bo per tothom. És una situació on tothom hi guanya. No vol dir que els ciutadans hagin de prendre totes les decisions, hi ha els representants que volem que treballin per nosaltres, els ciutadans islandesos no volen tenir tot el poder,  tenen altres coses a fer: fills, aficions, feina. És un tema d’equilibris: la gent vol participar i també vol confiar en els seus representants. És molt sa que hi hagi aquest equilibri diu i se sent afortunat perquè la crisi els va permetre obrir noves finestres, i pensa que la política que es fa després de la crisi va més enllà de la dreta o de l’esquerra.


Fa set anys que la política islandesa ha canviat de baix a dalt, no és un experiment, és una realitat. Els ciutadans participen gràcies a la tecnologia en plataformes com Citizens per fer la democràcia més profunda i més real. Encara tenen camí per córrer però ja no és una novetat, és una manera de fer política que s’ha normalizat. I ara intenten aplicar aquesta metodologia arreu. A Islàndia pots participar en el procés polític de presa de decisions, ja no és nou, la gent està acostumada.

A través de la plataforma, deixa molt clar que no són una empresa, són una fundació sense ànim de lucre, busquen aprofundir en la democràcia. No n’hi ha prou de deixar missatges a la web, és una barreja. A Escòcia van treballar en tres ajuntaments i van ser els ciutadans els que van fer les propostes, ells només hi posen la part tecnològica i els ajuden a dissenyar els processos, són una plataforma de coneixement lliure, tothom el pot fer servir així com les idees. Tot i les diferències culturals en Róbert pensa que ens assemblem molt més, totes les societats occidentals són bastant iguals. Assessoren l’Ajuntament de Madrid des de fa un any en processos participatius en diferents barris, estan aprenent molt de la cultura política madrilenya i ells aporten el seu coneixement acumulat. Aquesta és l’amplitud de mires. Els sis anys d’experiència els porta a poder compartir el coneixement. Potser el govern de Catalunya haurà de trucar la plataforma islandesa per celebrar el referèndum i diu que Citizens podria ser una bona plataforma per debatre els arguments els arguments a favor i en contra de la independència, i ho diu seriosament.

Diu que una de les coses interessants és que han evolucionat. Al 2009 tenien només comentaris, com al Facebook, eren una plataforma-mur on la gent podia penjar les seves idees i reflexions, i podien veure els temes i les discussions. I van començar a experimentar que si posaven una idea la gent podia dir si estava a favor o en contra. La plataforma podia servir per fer un debat i veure els arguments a favor i en contra, perquè els ciutadans tinguin més arguments i informació a l’hora de votar. Aquesta és una eina per aprofundir la democràcia. No entén com Espanya no deixa votar, per ell el vot és una cosa democràtica, però la plataforma podria ser útil per totes dues parts per posar a debat el que pensa la gent.

El procés no només és digital, la gent també es troba i quan es fan votacions la gent pot votar a l’ajuntament per no excloure ningú. I explica el cas d’Estònia on van fer un projecte arran dels casos d’escàndols polítics, els ciutadans van sortir per primer cop a protestar al carrer després de l’esfondrament de la URSS. I es van preguntar: “Com podem fer el sistema polític millor perquè la gent torni a confiar en els partits polítics?” El primer ministre va dir que el parlament no era el millor instrument, i van activar la societat civil, en un procés des de baix. Dues mil persones van participar amb idees, se’n van seleccionar vint-i-cinc que es van presentar en una assemblea, i quatre-centes persones es van reunir amb experts per debatre-les. D’aquell treball van generar cinquanta-dues propostes de llei que el president estonià –com a carter– va portar al parlament perquè fossin debatudes. Va ser un procés molt eficient i es van aprovar lleis importants com que si ets un partit polític petit a Estònia tens alguna oportunitat de participar en la vida política perquè abans la participació només estava tancada als dos partits grans, un dels orígens de la corrupció. Ara hi ha un miler de signatures electròniques, i aquests ciutadans poden sol·licitar que qualsevol tema sigui discutit al parlament. És una manera d’influir com a ciutadans i combinar els processos electrònics amb les assemblees, trobades cíviques. És important no veure’l com a eina digiral només.


Islàndia entre el 2008-2011 va ser el laboratori de Citizens i de tot un país que es va empoderar i va fer un dels processos més democràtics que es coneixen: l’elaboració i la redacció de la primera Constitució 2.0 feta per vint-i-cinc persones. Arran de les protestes i del lobby exercit durant tants mesos van aconseguir que dimitís el primer ministre i es convoquessin noves eleccions. El nou parlament va obrir la porta perquè els ciutadans poguessin formar part del procés d’elaboració de la constitució. Una de les diputades que va liderar-ho va ser la poeta i activista Brigitta Jónsdóttir, fundadora de WikiLeaks i del Partit Pirata al 2012. En una xerrada a Berlín relatava que els islandesos van fer una revolució suau. Tot es va col·lapsar, és el col·lapse més gran del món en un país de 320.000 persones. La confiança en el sistema s’ensorra. Davant aquest daltabaix la ciutadania es reuneix i decideix quatre coses: aconseguir fer fora el director del banc central; fer fora el cap de la regulació financera; fer fora el president del govern i fer una constitució nova. Aquest últim repte, el de la construcció és el més difícil, els altres tres els assoleixen. No ho havien fet mai, mil persones del poble, de la ciutadania, que no tenien vincles amb la política tradicional s’apleguen per escriure trossos de paper que després han de votar. Tècnicament era difícil perquè era un referèndum il·legal als ulls del parlament.

El parlament on la Brigitta entra al 2011 es trobava en una situació difícil, però la constitució més avançada del món, feta des de la base i amb un procés obert queda estancada amb el triomf de la dreta a les eleccions del 2011. És un cas únic a Europa, l’expectació mediàtica va ser impressionant. Però aprenen que cal estar preparat per la crisi, i encara no saben si la podran treure de l’estat de coma en la qual està ara. Aquesta constitució és la constitució de la gent. La Brigitta argumenta que cada generació hauria de fer la seva pròpia constitució perquè la societat evoluciona, i una constitució no deixa de ser un acord social. Els sona? A tot el món hi ha el mateix sentiment: la gent no entén la democràcia. I la veuen com una gran censura, sense una participació real, i el que ha passat a Islàndia, en aquesta illa rica en minerals i recursos naturals ha despertat d’una situació avorrida on no passava res i els xais eren els que marcaven les estacions, en una terra on hi ha zones on encara es viu com al segle XIII, ha fet que la gent cregués que es podien canviar les coses. A un dels llocs del planeta on hi ha una relació profunda amb la terra i la natura és on hi ha hagut el procés més innovador i participatiu.

Però no tot està perdut diu en Róbert perquè el 30% dels vots de les eleccions de l’octubre del 2016 estaven a favor d’aprovar la Constitució que al 2011 no es va poder aprovar i la coalició de govern ha dit que ho posarien a l’agenda pel 2019. Per tant, encara hi ha esperança. Hi va haver molt bombo meditàtic en tot el procés de la constitució, per ells va ser un procés molt important però la política va agafar un nou camí. Per ell són coses que necessiten temps, i per tant, confia que aquesta constitució veurà la llum. S’ha trigat dos mesos per aconseguir un govern de centredreta a Islàndia, us sona, oi?, però també hi ha una coalició de centreesquerres que podria aprovar la constitució. Cal temps.

Pels catalans Islàndia podria ser un referent i un aliat perquè quan la gent pren consciència que pot fer coses, mou les coses i fa que la política canviï, com ha passat a Islàndia i com lentament estem fent aquí. És l’empoderament. Ells són els primers, els únics que han fet un procés d’aquestes característiques –els catalans, els únics al món que tindran asseguts al banc dels acusats i amb delictes penals quatre responsables de govern per exercir la democràcia–.

La societat islandesa ha tornat a reaccionar quan s’ha sabut que l’expresident estava involucrat en els “Papers de Panamà”, tenia una offshore com sembla sis-cents islandesos i ha reconegut que negociava des de les dues parts de la taula: dels bancs i dels ciutadans. La gent va sortir a protestar un altre cop i van tornar a aconseguir la dimissió i noves eleccions. El nou president també és mencionat en els “Papers de Panamà”…

Però com es torna a construir la confiança si els polítics segueixen vinculats a escàndols de corrupció? Diu que en l’àmbit local és on els ciutadans estan recuperant la confiança o almenys això és el que comprova a través de Citizens, hi ha una bona relació entre els partits polítics i també entre els ciutadans a Reykjavík. Només el 17% de la gent té confiança en el parlament islandès –nou de cada deu islandesos no confia en el sistema bancari– . Els islandesos se n’han adonat que els bancs han de servir a l’economia, no s’han d’aprofitar d’ella i moure els diners amunt i avall i que la gent que hi treballa no pot cobrar més diners que un metge, un mestre o un advocat… No és normal que els diners hagin col·lapsat el país de la nit al dia. Se n’han adonat també que tants diners irreals no els serveixen i no els veuen amb bons ulls malgrat els beneficiaris omplissin els restaurants i mengessin pasta coberta de trossos d’or. També en Róbert té una visió crítica dels mitjans perquè els mateixos que tenien els mitjans de comunicació eren els propietaris dels bancs, i tot això els islandesos durant aquests vuit anys han entès com estava construïda la seva societat. La democràcia és un ésser en evolució contínua que cal que l’alimentem d’acció i de reflexió. Einstein ja deia que les crisis sempre són oportunitats. Els catalans també ho sabem.


La crisi islandesa en set conceptes
 La constitució més avançada del món 
 El procés democràtic més avantguardista 
 i la manifestació més gran de la història
 La crisi més costosa de la història del capitalisme
 El negoci financer era 12 vegades el PIB islandès
 2'4 milions de turistes, 7 cops la població autòctona
 El 17% de la població confia en el parlament
 31 diputades, un dels parlaments més femenins d'Europa
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s