Big Bang Galícia

És Asperger, m’ho diu al cap de dos minuts de conèixer-lo. Amb el seu accent gallec i més d’un metre noranta d’alçada diu que fa màrqueting a un centre d’investigació, al CSIC. Fa vuit mesos que és a Barcelona, a Cerdanyola més concretament, on viu. La ciutat l’atabala, se sent un palurdo perquè tants estímuls li col·lapsen el cervell. Tot i la seva joventut, ha estat mecànic naval durant uns anys a l’Atlàntic, una feina dura, que va canviar pels ferrocarrils gal·lesos i que va haver de deixar-la també arran d’una pneumònia que li va deixar una lesió al pulmó dret. Va ser quan va decidir aplicar per una plaça al CSIC des de Galícia.

A Gal-les li deien Willy Handsome, perquè es posava el vestit d’època de ferroviari del segle XIX, i amb la veu greu i radiofònica captava l’atenció del públic. Gràcies a les seves capacitats intel·lectuals es va aprendre el manual del ferrocarril en dues setmanes i va poder conduir la màquina. Però la salut l’ha portat a Barcelona, una ciutat que diu no li agrada i ho manifesta en una versió que va fer de la sèrie “Big Bang Theory” que em canta amb bona veu. Amb tan sols dos minuts m’ha donat una bona colla de dades, dates, anècdotes, i el nom del seu blog, quehaydebueno, que diu vol actualitzar. L’última cosa que em diu és que té un avi que era alemany, i que un cop a Galícia, va canviar-se la identitat i va començar un altre cop la vida.


La seva memòria és molt capriciosa diu i se’n recorda molt de tot d’algunes coses i en altres es pèssim. Ha sigut torner, mecànic, ha treballat en una funerària –ell fuig la solemnitat i la formalitat, tot el que es veu de formal en una funerària per dins…, tot és barrim-barram diu amb un somriure. Ajudava a moure cadàvers, els entrava dins la caixa, etc–. Diu que fa servir tècniques de venedor de cotxes de segona mà. Totes aquestes experiències li serveixen per poder fer la seva feina a un institut del CSIC on és el responsable de xarxes. M’explica un dels seus èxits: La caja!! I em diu que s’ha de dir així amb suspens i signe d’admiració. Un dia va arribar una caixa al CSIC i… aquesta caixa és la que l’ajuda a generar expectativa… Les proves d’aquest primer hit de la caixa misteriosa les va fer al Saló de l’Ensenyament quan atreia els visitants amb els aparells en desús que tenien al CSIC –alguns d principi del segle XX– i els explicava una història de submarins o d’alguna guerra. Té una imaginació que desborda, i em diu que ell no ha viscut res comparat amb el seu avi que va ser oficial alemany i es va refugiar a Galícia on va començar una nova vida amb un canvi de nom i d’identitat. El porta a la cartera, que es treu de darrere la butxaca dels pantalons i m’ensenya una foto de quan era jove i ja de més gran: es deia Geppeto, com el pare d’en Pinotxo.

Veu el CSIC com una institució antiquada i a través del màrqueting intenta canviar i comunicar noves idees. Als investigadors quan els fa una foto els diu: “Give me a smile and get your paper published” per fer-los estirar els llavis i dibuixar un somriure, altres vegades busca una nova imatge corporativa a través de les mascotes que cada un té.

Pensa que no hi ha gent gamberra fent màrqueting, que han sortit de la universitat i tenen un màster però no idees. A Ourense va fer una campanya per uns gimnasos amb l’Apocalipsi, i és que si una dèria té és la dels videojocs i els jocs de rol. Viu en un pis a Cerdanyola amb quatre companys més, i diu que semblen els personatges d’una telesèrie: una estudiant de màster d’advocacia, independentista i orgullosa d’ERC –a ell no li agrada l’estil de Rufián perquè creu que insulta–,  un dependent d’una gran superfície que fuma com un carreter, un anglès aspirant a actor i que és un lligón i un gallec friqui dedicat al màrqueting. Ben bé podrien ser els protagonistes de “Big Bang Theory”, una de les sèries preferides i de la que se sap trossos sencers de diàlegs. Visitants ocasionals: una noia gal·lesa professora d’infantil o un exiliat rus que estudia Matemàtiques. Fan trobades sovint, cadascú hi va menjat. Diu que es porten molt bé tot i les diferència culturals. La catalana és la que viu més a part però els altres són friquis com ell. Només tenen una condició: que no li parli d’ERC perquè ella ja sap que ell la guanya dialècticament. D’arguments en té un niu, el seu cap no para de donar informació i de fer sinapsis. Fan apostes de com acaben algunes sèries, etc. Hi ha molta cultura audiovisual al pis, juguen al rol i a videojocs.

M’explica que un dels jocs de rol que juga últimamament és un sobre la Barcelona apocalíptica d’aquí a dos-cents anys. Els personatges poden tenir problemes de parla, són dolents, altres que són bons. M’aproxima un món tan desconegut com és el del rol: el màster és el guionista del joc, és qui narra la història. El rol és bo perquè et socialitzes, aprens a pensar en diferents paradigmes, fas anar moltes dades i nombres, calcules ràpidament, fas canvis de divises constants. Ell reconeix que és molt teatral. Creu que la seva generació no està més sobreexposada a la ficció que altres, perquè què és si no el futbol? Ell a la feina sent parlar de futbol i se sent exclòs i pensa que són friquis perquè sent parlar de noms de jugadors, de tàctiques, de partits, de compra i venda de jugadors… Són friquis també! Diu que a ells se’ls acusa d’estar immersos en un univers de ficció, i es defensa dient que també els pares estaven immersos en un univers de ficció quan miraven el futbol o quan anaven al cine, també són universos de ficció i ningú va dir que estaven alienats. Senzillament ha canviat el paradigma i els canals són diferents. Potser les generacions d’abans anaven al camp i ara la gent es troba a les cases particulars per veure sèries. Més o menys per ell és el mateix. Diu que qui més qui menys té una afició a la qual s’entrega, el problema és l’acceptació social. I es pregunta: per què una afició és més important que una altra?

És amant del Manga, i diu aquest any es va colar al saló, però ho va fer de manera imaginativa: va buscar una gasolinera i es va canviar, es va posar una camisa blanca i una corbata i va observar per on entraven els VIPs. Portava una acreditació d’un altre certamen i va entrar. La seva ment té aquestes solucions creatives quan vol fer una cosa. El que ell anomena el Pla B. Cada dia es lleva a les set del matí, i mentre es vesteix esmorza, sí, fa les dues coses a la vegada. Però un dia es va trobar que la seva companya de pis havia entrat al lavabo i va entrar a la dutxa i clar…, no entraria. A aquelles hores tenia la urgència, així que va agafar tres bosses, per si alguna tenia algun forat i va fer les necessitats dins el plàstic, tancat un cop llest i cap al contenidor de davant de casa. Això ho va aprendre a bord del vaixell quan feia mecànica naval. Aquesta època a bord va durar quatre mesos, es cobra molt bé diu però és molt dura la vida: imagina’t treballar tot el dia i quan s’acaba la jornada no te’n vas a casa, sinó a una habitació, i l’única gent que veus és la gent de la teva feina. Un dia rere un altre. Ho va deixar. A bord hi havia molts gallecs, gent del Pacífic. Hi havia un parell de contramestres que parlaven molts idiomes. Era un mercant de càrrega general i feia la ruta Galícia-Centre Amèrica-EUA-Galícia. Gairebé no sortien del port quan amarraven.


És incapaç de projectar el futur, si no sap ni si tindrà treball, si hi haurà més retallades! Com es poden imaginar el futur els joves si no saben què passarà el mes que ve? No li agrada això que es diu als mitjans “Els joves ja no volen comprar cotxes”. Els joves no poden comprar cotxes! La idea de progrés ha canviat. Diu que ell està acostumat a viure bé, tot i que no beu, no surt de marxa, només menja i es compra videojocs. No té instints paternals, no vol tenir fills, ell se sent a gust amb la relació amb el seu nebot, és una relació més informal. Tampoc es veu en una relació de parella. Entén les relacions com una cosa fluida i oberta. No s’ha enamorat mai tant com per dir: “Vull viure amb ella”. Ell vol mantenir el seu espai i si l’altra persona vol tenir més relacions, per ell, endavant. No creu en la monogàmia, no entén els lligams de parella. Per ell el sexe és diversió. El vincle emocional per ell és l’amistat.

Reconeix que ha crescut lluny dels esterotips de la masculinitat, i reivindica ser feminista tot i de ser home, no entén per què ja es discrimina des de l’inici, només les dones poden ser feministes?, i ho diu des de la seva heterosexualitat, no té cap problema amb el fet de l’homosexualitat ni la bisexualitat ni l’ososexualitat. És un dir. El feminisme ha aconseguit moltes victòries però creu que des de fa uns anys s’està fagocitant, s’està més pendent de mantenir el poder de les dones des de dins que no captar a gent nova de fora. I és el que li està passant a Podem. La política per ell és el súmmum del postureig. Ell se sent lliure, li encanta cantar encara que ho faci malament.


D’adolescent veu que no encaixa en la societat gallega, passava molt temps sol: llegia, anava a la biblioteca, un dia li agafava per llegir filosofia, un altre per ciència-ficció, d’altres per història. El seu aïllament i la no-acceptació es va compensar amb l’alimentació del coneixement, per falta de poder-se socialitzar amb gent de la seva edat. A mesura que va anar creixent ell mateix reconeix que es va endinsar en el món del friquisme, jocs de rol, videojocs, i es va anar trobant gent més com ell. Ara té molts amics i no té cap problema per socialitzar-se amb gent de diversos àmbits. Se’n va anar de Galícia per desesperació, va acabar els estudis de màrqueting i no hi havia cap oportunitat. El dia que va veure una oferta del que havia estudiat, tot i els 750 euros al mes que li donen, va sol·licitar la plaça.

Abans havia sol·licitat una beca Leonardo Da Vinci a Gal·les, era una experiència i una manera de practicar l’idioma, que ell amb un ego gran es pensava que ja sabia, i quan va arribar allà va preguntar-se: “On m’he posat?”. Parla constantment amb referències de pel·lícules, de llibres, de trossos de diàlegs. Cita la paraula “Snatch” de Guy Ritchie per explicar-me que els anglesos els costa repetir les coses. Si no ho entens, mala sort.

Entra en el món de la ciènca per casualitat. Era a Ourense, havia acabat els estudis de màrqueting i portava un any sense treballar perquè no hi havia res que li interessés i de cop i volta va dir: “A veure què hi ha?” i es va trobar amb aquesta vacant de màrqueting al CSIC. I va provar sort. Reconeix que el procés de selecció va ser llarg i endimoniat. Es va haver d’inscriure al programa europeu de garantia juvenil amb uns requisits molt peculiars: no podies ni treballar ni estudiar, li sembla una tonteria. Va haver de deixar el cicle que estava fent per poder entrar en aquest programa i resar perquè entrés la sol·licitud pel termini i ho va aconseguir per quatre dies! Va sortir la llista d’inscrits provisionals, i no hi havia ningú, a tothom li faltava algun paper o hi havia algun error en el tràmit. De les sis persones que es van apuntar, només ell va aconseguir passar aquest tràmit, i va ser l’únic inscrit i per tant, va aconseguir la plaça. Un procés com el de Kafka.


El sistema és absurd i burocràtic per les necessitats que es viuen i la realitat del segle XXI: ha de donar-se de baixa del curs que estava fent per entrar dins el programa europeu, omple tots els documents i ho presenta a termini, subsana l’error que detecten en la sol·licitud, quan l’admet el CSIC ha de tornar a omplir en una aplicació del centre d’investigació una altra vegada dades i més dades. Un cop fet tot el procés, et surt un pdf que has  d’imprimir i enviar-lo per correu postal. Buf! Sembla que la burocràcia ve pels dos cantons: dels papers i dels registres informàtics. Una de les persones excluïdes del procés es va pensar que el pdf era una còpia i no el va enviar per correu. Per això l’estat està en fallida, el sistema no funciona. I els joves ho veuen, caldrà veure si s’activen col·lectivament o quins mecanismes de resistència i de lluita faran servir. La imaginació?


Sembla un investigador, ha jugat a molts videojocs i jocs de rol que estan tan ben documentats i onaprens molt diu. Sap coses que confon molts dels seus companys al laboratori que pensen que és un doctor més. Diu que les seves passions són els seus vicis. Aprèn de memòria, aprèn veient-les. El seu ordinador està ple de post-its, cada cop que veu alguna cosa l’apunta. És com li funciona el cervell. És un enamorat del paper i cada cop li costa més adaptar-se al paradigma tecnològic. Té trenta anys! És una generació de transició. Mai li han sobrat els diners i ensenya el telèfon que té, sense dades, no és intel·ligent, a part té unes manasses que per fer funcionar els tàctils diu no se’n sortiria. No fa servir el WhatsApp: no està ratllat, no té 400 missatges per llegir, però també queda fora de les quedades dels amics, han de fer un esforç extra per avisar-lo. Diu que no es pot permetre un smartphone amb el que guanya, 750 euros al mes. No vol treballar de tarda perquè s’ha passat tota la vida treballant i estudiant. Ara té més qualitat de vida. És feliç. Sap que no és llicenciat universitari, i per tant, entén que el sou és el que és, tot i que la qualitat de la feina sigui més bona.

El seu avi, que es deia Fidel, antigament es deia Fedrich, era alemany, i al 1945 va exiliar-se a Galícia, es va canviar el nom i va fer una família. No se’n va parlar mai tot i que el poble se sabia que era alemany. Potser García Márquez es va inspirar en Galícia quan va començar a escriure el realisme màgic, hi ha una creença màgica sobre la vida; es crea una metanarració, la gallega és una societat molt narrativa. Allà tothom ho sap tot de tothom, i aquesta coneixença també va lligada amb un passotisme i explica el perquè a Galícia hi guanya el PP perquè hi ha fracassat el nacionalisme; el nacionalisme era de gent jove i de gent d’esquerres, mentre que la gent gran és de dretes i donava suport al règim de Franco: l’ordre, la tradició, els segles dels segles. Diu que als gallecs els encanta parlar el gallec si no els obligues a parlar-lo. Quan hi ha una norma, els gallecs per norma passen.

Parlen gallec perquè volen no perquè algú digui que has de parlar-lo i obligui a fer-lo oficial. Fa deu anys la RAG –Reial Acadèmia Gallega– va començar a normativitzar el gallec que s’havia parlat de tota la vida. I diu que Fraga per molts gallecs és una figura estimada, entranyable per les persones grans, pel respecte de ser gran. I el veien com una bona persona. Rajoy, l’actual president del govern espanyol, se sent molt gallec, i orgullós de la seva terra. I la gent l’estima.

Diu que el PP guanya perquè els altres no ho fan bé: el PSOE tria el candidat a un mes de les eleccions gallegues!, la gent només coneixia Feijoó de tots els que es presentaven. I molta gent o bé no va votar o van votar Feijoó perquè eren l’únic que els era familiar. A Galícia la política és una costum. I la població gallega, que és molt envellida, vota allò conegut. Els joves han de marxar-ne tot i que és una terra preciosa.

També és una terra amb una altra particularitat: l’home més ric d’Espanya és gallec, Amancio Ortega. I ell diu que és un “granuja”, diu que el mite del garatge nord-americà no és cert. Tots passen per la universitat, tots han tingut molts diners abans, i al final Amancio Ortega també és això. Pensa que ell va tenir els estudis, i que va créixer a base de trepitjar els altres. Li van explicar que tenia contractada unes quantes persones, dones grans i vídues que li cosien roba; cada cop demanava més gent, i a mesura que tenia més feina, abaixava els preus fins que va haver de marxar cap a Sud-amèrica, i quan a Sud-amèrica li van dir que prou se’n va anar cap a l’Àfrica i després cap a la Xina. I així va crear l’imperi. I diu que fa deu anys, quan les botigues xineses van invair el mercat espanyol, tothom els deia “granujas”, però la roba d’aquests dissenyadors espanyols també venia de l’Àsia, com Adolfo Domínguez. La roba es paga a pes diu. Els vaixells gallecs entren per l’Atlàntic, i Galícia tradicionalment ha estat una terra de contraband, sobretot de tabac. Diu que per evitar-lo el govern va decidir aplicar les mateixes penes que pel contaband de drogues: i què van fer els contrabandistes? Van començar a fer contraband de droga perquè era més lucratiu. Per això els narcos van augmentar. L’espavilat del poble ara no feia contraband de tabac sinó de drogues. Per això, no va afectar en res la fotografia que es va fer Feijoó amb un narcotraficant conegut a Galícia perquè a Galícia els narcotraficants no són vistos com a criminals o algú dolent. No, és en Paloglio. Aquesta és la cultura política que no surt als mitjans de comunicació –com a Trump–. El PP guanya per majoria absoluta per aquest motiu.

Li agradaria poder tornar a Galícia, amb 750 euros podria viure, li agrada viure allà, hi té els amics, li agrada Vigo, Ourense, A Coruña. Diu que és molt maco això de dir que els joves han de sortir fora però cal tenir una base, un contracte per poder marxar; mudar-se a un altre país o a una altra ciutat són despeses: les mudances, el pis, la manutenció, etc. No ha sortit de casa amb aquests cinc mesos perquè estava acostumat a fer la seva ruta, quan s’avorria, sortia i feia la mateixa ruta que incloïa veure els seus llocs favorits, parlar amb gent coneguda una estona, i a una hora determinada tornar. Normalment planifica si surt a les cinc de casa, a les set hi torna a ser. Fins i tot planifica anar al lavabo.


Va arribar un divendres a Sabadell, on hi tenia un hotel, a prop del CSIC, va firmar el contracte i se’n va tornar a l’hotel a trucar a la llista de pisos que portava de Galícia. El primer pis li va agradar, el segon, també i el tercer també. I es va decidir pel segon. Es va instal·lar a Sabadell amb dos estudiants d’Història fins que van acabar la carrera i es va mudar a Cerdanyola en un pis on no va poder-hi estar-s’hi gaire temps pel soroll d’una aixeta que li donava just a l’habitació i pel matalàs.

Ara vol fer el dilluns del treballador: aconseguir que cadascú expliqui alguna cosa personal i així generar més equip. Per exemple, que arribis el dilluns i vegis una foto d’ell i digui “li agrada matinar”. Està pendent que li aprovin el projecte. En el fons som tots humans. Té molt clar que no es posarà mai en política perquè hauria de deixar de ser ell, ell vol seguir el seu estil de vida, i seguir sent ell, un malparlat, per desgràcia, però què hi farem. L’accent gallec que el delata a l’hora de parlar el fa servir per quan ha de cridar l’atenció en alguna fira, o per fer el seu treball. És actor. Vol seguir fent màrqueting per a la investigació i el seu somni seria poder treballar per alguna agència espacial, la NASA, per exemple.

No pot presentar una sol·licitud a aquests llocs perquè cal una carrera universitària, i a Espanya són molt cares. Es queixa de la propaganda que hi ha sobre l’augment de les taxes i l’augment de les notes, això ho diu qui es guanya la vida en la privatització de l’educació superior. A Galícia ha estudiat a la pública, que està ben considerada, qui va a la privada és perquè té diners, però el nivell no és bo. És bessó amb un altre germà, en són cinc. La relació amb la família mai ha estat la millor; la família és molt de quedar bé, i ell sempre ha sigut el raro, l’inadaptat. Sempre que tenien visites a casa li deien que es quedés a l’habitació per no fer-los quedar malament. També és un dels motius pels quals és a Barcelona, per allunyar-se de tot això. Es preocupen una mica d’ell però sempre hi ha bronques diu. Està sota tractament psiquiàtric, i el fan sentir culpable, “no ets normal com els teus germans”, i no l’han acceptat mai. És dur i reconeix que té carències afectives de quan era petit. El que voldria és estar independitzat del tot. Per la família el més important és que trobi nòvia… Hi ha tres coses que l’ajuden quan té angoixa: menjar, els videojocs i el sexe. Té la debilitat dels dolços. Li agrada molt llegir llibres de realisme màgic.


Tot i que deia que Barcelona ni li agrada no vol perdre la llibertat que ha trobat allà on l’accepten i el reconeixen professionalment. Ara intenta escriure un fanzine de “Star Wars” i quan ens acomiadem em diu que està preparant un joc de rol sobre Barcelona l’any 2200 després d’una bomba nuclear i la pujada del nivell del mar. Em demana si sé on podria trobar un mapa de metro sobre Barcelona per localitzar túnels i imaginar la vida subterrània…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s