Les tres E: eix verd, estalvi i energia

Diu que li agradaria tenir més temps per pensar, li encanta llegir sobre els reptes del segle XXI, sobre la globalització i la identitat. Hi ha un no sé què que et connecta amb una sensibilitat estètica i ètica quan entres a la sala de reunions lluminosa i rectangular que de cap a cap està coberta per un tapís fet de corda amb els colors vermells i grocs. A l’altre cantó els finestrals de dos metres et permeten veure l’esplanada de fora i veure què hi passa al carrer. Tot és diàfan i té gust d’obertura i de modernitat.

Al final de la conversa obre la llibreta on hi té anotats pensaments, ordenats, sense gargots, de les reunions, trobades i xerrades que fa. Li atrauen els nous drets socials com l’alimentació de proximitat, el temps, el silenci o viure en un entorn saludable… Va entrar en política quan tenia vint anys a la regidoria de serveis socials, la seva preocupació era portar benestar als ciutadans; mirar de fer més bona la vida d’aquells que no tenien tantes possibilitats. Diu que la millor escola que ha tingut, el seu pensament polític, l’ha forjat als plens, en l’intercanvi amb la ciutadania. En aquest llenguatge directe i proper com és ella. I també amb molt sentit comú. Fan de mediadors, això diu és el que fan cada dia, des que obren les portes d’un edifici modern i energèticament sostenible a les nou del matí fins que les tanquen dotze hores després –va ser una de les primeres mesures que va aplicar quan va ser alcaldessa: s’acabaven les jornades fins a mitjanit, i s’avançava ja a la conciliació d’horaris.

L’estalvi és una de les seves prioritats. Tot i que no és economista de formació, es va formar a la UAB en Dret, on va ser professora de Dret Administratiu i a la Facultat de Ciències Polítiques –on diu s’ho qüestionaven tot, fins i tot la Constitució– i quan va entrar a la gestió pública va fer un màster a la UPF i va completar la formació a ESADE. Cada cop l’economia i els drets li interessen més i veu que la tendència en política serà demanar més proteccionisme per un cantó i més liberalisme per l’altre; menys presència de l’estat però quan hi sigui hi serà en temes clau com l’energia. Una de les autores de referència és Martha Nussbaum, filòsofa nord-americana, col·laboradora d’Amartya Sen, que reivindica l’amor com una forma ètica i la pregunta com a eina d’aprenentatge.


La memòria és una virtut necessària per fer política. Només veure’ns amb una simpatia natural diu que se’n recorda del dia que ens vam conèixer a Montjuïc en l’acte a favor de la democràcia i contra la judicialització pel procés independentista, també del món local on 260 ajuntaments tenen un procediment obert per no tenir penjada la bandera espanyola o per pagar les quotes de l’AMI. Tenia ganes de conèixer aquesta dona que manté un accent fortament arrelat a la terra, com els peus, i que comunica amb allò que diu però sobretot amb com ho fa: naturalitat i convicció. Té clara la funció dels polítics, no és ella sola, no té tot el poder, el comparteix i el delega. Fa confiança a l’equip directiu, amb una gerent al capdavant.

L’Ajuntament de Sant Cugat sembla un matriarcat: es promociona les dones sense fer-ne publicitat, són les que actuen i decideixen, i es fa feina sense fer fressa amb un ambient de complicitat i de parlar i d’escoltar, i de mirar d’estalviar. Aquesta manera de fer política és molt de dona? Quins valors aporten les dones a la política? Poden les dones fer política de manera diferent?

Per moments veig la primera presidenta de Catalunya… No es veu fent política a un altre nivell. Diu que el seu àmbit és el local, és l’alcaldia i que el càrrec com a presidenta de la Diputació és una conseqüència del fet de ser alcaldessa. Aquesta independència de pensament i de fer diu que no sap d’on li ve però al juliol va ser una de les veus crítiques durant el congrés de tancament de l’antiga Convergència i en la fundació del nou partit: cal ser ambiciós i fer una cosa nova. És la presidenta del Consell Nacional del PDCat, no és un òrgan executiu però sí que és una de les ànimes del partit. Pensa que hi ha una oportunitat real de tornar a fer, creu que els partits seran necessaris per fer política en un futur i que hi ha una oportunitat per fer un partit modern i adaptat als nous temps. Des d’aquesta mirada de dona ben plantada i valenta, i que té tres fills.


A Sant Cugat hi ha una diversitat sociològica i socioeconòmica on s’hi parlen més de cent llengües diferents, hi conviuen persones d’orígens diversos, barreja de la cultura popular catalana molt arrelada (amb l’esbart, el Grup Mediterrània, castellers, diables, bastoners o geganters) amb l’expressió de la identitat de qualsevol cultura, hi ha la casa extremenya, la casa andalusa, etc… És una ciutat amb diversitat real i una inquietud cultural per conèixer i en les festes com la de Sant Pere totes les entitats participen juntes. És un mosaic de cultures. Aquesta manera de ser oberta també es deu per la presència d’universitats de referència com la UPC-Arquitectura, ESADE-Ramon Llull, la UIC (Universitat Internacional de Catalunya), la Gimbernat i la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona). Amb 17.000 estudiants la fa la ciutat més jove de població resident de Catalunya amb una mitjana d’edat 35’5 anys que parla preeminentment el català –segons un informe de Política Lingüística del 2015 és el lloc on més se sap parlar català: el 82% de la població–.

És la tercera població amb la renda per càpita més alta, per darrere de Pozuelo de Alarcón i Matadepera, que és la primera, i és també el municipi català més ric en renda per càpita –20.000 euros de mitjana–. Tot i les estadístiques favorables també és conscient que la distància entre els que més tenen i els que menys tenen és més gran. Per tant, pel que s’ha de treballar des de l’ajuntament és perquè hi hagi una bona redistribució dels ingressos: que pagui el que té més capacitat econòmica.


Per què la gent vol venir a Sant Cugat? Defensa els colors de la samarreta, els del PDCat, en un moment d’hores baixes però ella defensa la bona feina feta. Se sent orgullosa de formar part d’aquesta família i reivindica un llegat de fer les coses bé també. I se seguiran fent bé.

Als anys vuitanta entra un equip de CDC que dissenya un model de ciutat que no vol reproduir el model de ciutats de l’àrea metropolitana del Pla General Metropolità aprovat al 1976, on es prediu que les diverses ciutats de l’àrea metropolitana podran culminar el seu creixement amb un tipus d’habitatge: pisos d’onze plantes, atomització de les ciutats amb un creixement de fins a 200.000 habitants –avui dia són 87.118–. Contra tot pronòstic, l’equip de govern convergent entén que no pot atendre una transformació tan gran –Terrassa i Sabadell ja estaven saturades– i es fa una aposta per un urbanisme a escala urbana, es va contracorrent de les previsions i es comencen a fer modificacions del planejament general.

Les modificacions que s’hi fan són força inusuals per l’època, anys vuitanta: amb un increment de zones verdes –Sant Cugat actualment és la que té més zona verda per habitant i per càpita que qualsevol ciutat de l’àrea metropolitana–. Els estudis demostren avui que el contacte amb la natura, el contacte amb l’espai verd augmenten qualitat de vida. Què vol la gent?, es pregunta. Qualitat de vida. El càlcul que tenen actualment és que cada resident ha d’estar a menys de 500 metres d’una zona verda, d’un espai verd públic i ho compleixen. Als anys vuitanta la consciència de l’aire que es respira o la qualitat de vida de l’aire no eren tendència.

Aquell encert del primer ajuntament democràtic té continuïtat i s’instaura el model de dotar la ciutat de zones verdes i d’equipaments claus i d’aquest model residencial a escala humana, que et puguis conèixer amb el veí, ja que això et garanteix també la seguretat ciutadana. Si tu veus un estrany, de seguida pots avisar. No és d’estranyar que un dels índexs més alts de col·laboració entre la policia local i la ciutadania el tingui també Sant Cugat –tot i el creixement de població i proliferació de barris–. Aquest urbanisme orgànic permet a la ciutadania desenvolupar totes les activitats: escolars, extraescolars, d’oci, en un barri segur, on et reconeixes amb el veí o veïna i estableixes la relació de convivència i de confiança i que et genera molta tranquil·litat a l’hora de viure. T’has de preocupar poc pel que passa a la ciutat, i et pots dedicar més a les coses petites. És el hygge danès, la filosofia de vida danesa.

Als vuitanta amb l’eclosió d’una pressió urbanística i l’obertura dels túnels de Vallvidrera hi ha la necessitat de plantejar-se: com volem créixer? Què volem ser? I responen: “No volem ser una ciutat-dormitori de Barcelona; volem mantenir la identitat de poble, la voluntat de mantenir la identitat”. I els urbanistes són els que van veure clar que la natura havia de connectar el creixement de la ciutat. Els responsable de la planificació sempre parlaven de connectar el parc de Collserola, el passeig Gaudí a través del parc Ramon Barnils fins al Monestir; connectar el parc central amb el Turó de Can Mates. Els eixos verds eren els eixos de vida de la ciutat. El desenvolupament tardà –es van vendre les terres molt a poc a poc, estava ensotat Sant Cugat–, en comparació a les altres ciutats de l’entorn: Sabadell, Terrassa i la connexió amb la natura la fan una ciutat excepcional.

Al 1999 ja es té consciència de poder incidir en la planificació urbanística i hi torna a haver una segona onada de planejament urbanístic i es torna a endreçar en base aquests paràmetres explica com si tingués el mapa dels 48 km2 de la ciutat al cap. És un moment en què hi ha una necessitat de més compactació dels barris, es necessita ocupar menys sòl, però es manté l’eix verd que embolcalla i connecta la ciutat. I ja a principi del segle XXI, hi ha un altre factor que incideix de manera clara en la planificació urbana, en canvi climàtic. En Lluís Recorder ja incorpora la visió necessària de la lluita contra el canvi climàtic. Ells tenen en compte el nombre d’arbre per habitant, tenen la ràtio més alta, ja que els arbres són un factor de correcció del CO2. Fa vint anys la zona de Torre Negra hi havia un planejament de fer-hi 2.800 habitatges, i transformaven tota la falda de Collserola, però l’ajuntament s’hi va oposar juntament amb els veïns amb la idea de no créixer perquè sí i amb la idea de preservar espais naturals. Per ells el creixement havia de ser cap a les connexions, les carreteres, les autopistes, no cap a Collserola. Si tinguessin mar no es plantejaria planificar sobre el mar, oi? Doncs, tampoc sobre la muntanya.

Aleshores, un arbre centenari, el pi d’en Xandri va ser agredit, hi va haver vandalisme, va ser la primera manifestació de consciència cívica que recorda. Els santcugatencs estan molt connectats a la terra, ja que era una zona agrícola, terra de pagesos, de masies i aquesta manera de ser és molt present en les consciències i la identitat.

L’altra revolució que fan és la tecnològica al 2007 –Jeremy Rifkin, el teòric de la quarta revolució industrial, va ser a la ciutat al setembre del 2016–. Es plantegen que necessiten innovar a través de diversos sistemes per tenir una ciutat amb qualitat de vida però és una ciutat cara de mantenir. Han de poder mantenir la ciutat a menys cost, no poden fer-ho a través de la pressió fiscal –impostos– i comencen a treballar amb el que després s’ha anomenat la smart city –ciutats intel·ligents per l’aplicació de la tecnologia en la gestió de la ciutat–. Es comença per aplicar la domòtica als edificis municipals. Al 2007 ja fan un contracte amb una empresa de gestió de serveis energètics i canvien les calderes dels edificis municipals i escoles públiques i el control del sanejament i de l’aigua calenta, tot es fa a través de programes informàtics. A través de l’Ajuntament controles quan s’obren les calefaccions, el dia que es tanquen. Abans hi havia un conserge a cada un dels edificis, i cadascú feia el que li semblava, i ara es centralitza des de l’ajuntament –l’energia és clau, és revolucionari–.


Quan entres a l’ajuntament te n’adones que entres en un edifici diferent dels altres, és un gran rectangle horitzontal fet de vidre i des de la primera planta veus el sostre. Fa fred a fora i quan entres sents de cop l’escalfor i el primer que et preguntes és: Quant deu valer escalfar tot aquest edifici. La resposta la dóna ella quan diu que l’eficiència energètica s’aplica a tots els serveis públics que donen. Al 2011 quan la crisi ja és important, com a ciutat estan a punt per gastar menys en consums energètics, des del 2007 s’ha fet una feina clara d’estalvi diu. Què més es va fer? Els 18.000 punts de llum de la ciutat es renoven amb leds, i a 7.300 hi ha un control d’intensitat, i són punts que també donen informació. Està tot mesurat i diu que han estalviat un 40% en la factura de la llum. Amb el consum d’aigua també, van canviar els recs de tots els parcs. Tenen molta zona verda, és tot prat!, res de gespa artificial reivindica, i el rec és intel·ligent, controlat per ordinador, que es combina amb la mesura de la humitat de la terra, amb el temps que fa, se sap quan s’ha de regar i quan no. Tenir totes aquestes dades fa estalviar molts diners. Amb la construcció del pavelló també es va fer una recuperació d’aigües freàtiques, que ara serveixen per regar els parcs. Per tant, hi ha menys consum d’aigua perquè es reaprofita.

La ciutadania ha entès els canvis? Hi ha hagut moments de tot diu sincera. Quan es va fer el canvi de gestió, per exemple, posar una caldera de biomassa en un centre cívic a La Floresta quan ningú en posava, no es va entendre gaire, tampoc es comunicava gaire perquè no es veia la importància. Després es va comunicar molt la ciutat intel·ligent i el carrer intel·ligent i no tothom ho entén, hi ha qui es pensa que és postureig i han hagut d’explicar-ho de manera diferent.

Ella ho explica així: el que han fet és aplicar la tecnologia a l’estalvi energètic, de manera que quan han pogut controlar els volums energètics de la ciutat, estalvien uns diners, i els han pogut dedicar a polítiques socials o polítiques culturals. L’equilibri com a ciutat s’ha basat en una triple estratègia: fortalesa econòmica, no només que l’Ajuntament tingui fortalesa econòmica sinó també control de les despeses i l’estalvi, i que no faci dèficit i que una part dels ingressos no vingui dels ciutadans sinó de les empreses; dins el model territorial no poden renunciar a cap peça de terreny econòmic perquè es perdrien possibilitats d’ingressar diners.

La fortalesa econòmica, lliçó de finances, es manifesta en la creació de llocs de treball, segons la Seguretat Social hi ha 55.000 llocs de treball mentre que la població activa és de 40.000 persones; per tant, generen llocs de treball. Per ells és clau que les empreses es trobin confortables a la ciutat, que té, tot i així, té un 7% d’atur. La capacitat de la ciutat per generar treball és molt alta, i aquest treball es transforma en riquesa que es tradueix en estalvi, i amb aquest estalvi poden fer inversió pública. És molt important que en un pressupost ordinari puguis generar estalvi de la despesa ordinària que fa la ciutat diu, perquè tot l’estalvi el pots passar a inversió.

Quan ella arriba a l’alcaldia hi havia un 85% d’endeutament, la cultura a tot arreu era la d’endeutament però el seu primer objectiu és reduir l’endeutament –vostè si arribés en una casa amb deutes, què seria el primer que faria? I no sempre es fa–. De l’11 al 15, i ho diu així, és l’argot polític, el redueixen en vint punts, ara el tenen del 48%.


Aquest sentit comú que transmet és la seva constant des que entra en política amb trenta-un anys i s’incorpora a l’equip d’en Lluís Recoder com a regidora d’Igualtat i Polítiques Socials. Totes les ciutats exclouen, generen desigualtats, totes les ciutats generen problemàtiques –atur, que actualment és del 7%; a Catalunya és del 15 i a l’estat espanyol del 22–. I es pregunta quins serveis socials s’havien de tirar endavant perquè les persones se sentin acompanyades i que els serveis socials no siguin beneficència sinó que serveixin per capacitar les persones, ho diu amb una imatge: ensenyar a pescar amb la seva canya. Al 2003 és la tinenta d’alcalde i la responsable de Territori. Comença a quadrar tot.

Al 2010 quan assumeix l’alcaldia es troba amb una situació frepant: una ciutat que ha crescut molt es troba en plena caiguda lliure: les ciutats amb processos de creixement urbanístic generen molta riquesa amb els impostos de construcció i obres, i amb les llicències d’obres i de plusvàlues de compra-venda. Tot això que tributava arribava a possibilitar que tinguessin uns ingressos d’entre els 10 milions d’euros i els 12. És com el primer client d’una empresa i falla d’un any a l’altre. De 12 a 1. Amb la caiguda han d’inventar-se com generar ingressos, han de trobar solucions perquè els serveis socials no s’alterin i no s’hagi de retallar. Però com ho fas sense perdre qualitat? I sense retallar sous a les persones i serveis bàsics? Amb l’aplicació de tecnologia. Per exemple, estudien el servei de transport públic i decideixen eliminar les línies que portaven poca gent. Aborden retallades però de manera raonada. També és idea seva fer un comitè dels “supertacañones” –és de l’època de l’“1, 2,3”, que supervisa per segona vegada una despesa que es vol tirar endavant. Aquest grup de poques persones la tornen a revisar, hi fan una altra mirada, amb tres preguntes: és necessari? Hi ha una alternativa? És inferior a 6000 euros? Se n’han adonat que se’n van molts diners en despeses inferiors a aquest import, un milió de pessetes. I des de fa set anys que a cada junta de govern es porten les despeses inferiors a aquest import. I no saps l’estalvi!, diu. Amb aquesta mesura i el creixement de població van poder reajustar el pressupost. Perquè tothom vol viure a Sant Cugat. Des del 2011 cada any tanquen el pressupost sense dèficit i amb un romanent positiu de tresoreria, pagant els proveïdors i una rebaixa de l’endeutament. Aquest ha estat un dels seus objectius durant la legislatura: estructurar bé la solvència financera de l’ajuntament.

Com es prenen les decisions? Tenen un sistema gerencial. Hi ha una gerent i d’ella en depenen els directors de les àrees, tenen l’obligació de quadrar el pla de mandat dels polítics. Els polítics reflexionen en base al programa que han presentat a les eleccions i el suport de la ciutadania orienta un pla que arrenca de la missió, de la visió i dels objectius que es concreten en programes, i els programes en accions. Aquestes accions les executa l’equip directiu. L’equip directiu és qui els ajuda a configurar i donar forma a cada una de les accions. També fan reunions de baix cap a dalt, és a dir, fan reunions amb els caps de servei i els directors perquè des de baix els puguin dir què fer. El que acaben fent és un document públic i tothom de la casa coneix què es farà en els pròxims quatre anys. Les decisions es prenen a la taula de l’alcaldia però amb l’equip de govern –tinents d’alcalde i regidors: tenen les dades– però tota l’acció d’ara fins al 2019 està explicada en un pla d’acció que poden consultar tots els ciutadans.

Explica que hi ha una clara diferència entre la política i la gestió; entre l’equip de govern i l’equip que executa. No tenen tot el poder els polítics, depenen dels informes tècnics. No poden fer canviar un informe tècnic en funció d’un interès personal o particular. Els polítics poden orientar quines prioritats volen per la ciutat però necessiten un informe tècnic que validi la presa de decisions. Hi haurà decisions que tècnicament no podran prendre o perquè la legislació no els permet fer segons què.


Ella té clares les prioritats dels santcugatencs: que la llum funcioni, que els carrers estiguin nets, i que els serveis bàsics funcionin. L’acció política es veu en les inversions i com equilibres el pressupost –política social, educativa o cultural–. Diu que Sant Cugat s’implica molt en la política educativa, no només volen tenir escoles de primària en perfecte estat sinó que també tenen el conservatori, l’escola de música, escola d’art o escoles bressol municipals, que per ells són fonamentals. Té molt clar que la dona té dret a desenvolupar la seva carrera professional, ha de poder treballar i per afavorir que les famílies puguin desenvolupar-se en les seves carreres se’ls ha de garantir aquesta educació dels 0 als 3 anys. Això és política. En aquests últims anys han apostat molt en les escoles bressol, han invertit molt. Per això la gent vol viure a Sant Cugat –també perquè és a vint minuts de Barcelona amb unes connexions molt bones: els túnels de Vallvidrera, l’Arrabassada, els Ferrocarrils–.

No es veu fent política a un altre nivell. Intenta ser honesta amb ella mateixa, li agrada molt el món local. Se’n considera experta; mai ha estat diputada al Parlament –tot i que en podria aprendre–, no ha estat mai a les Corts Generals. S’ha dedicat sempre al món local, i poder-se dedicar a la Diputació és una conseqüència de la feina a l’ajuntament. Intenta que els recursos que tenen les administracions locals reverteixin de la millor manera al territori i als ciutadans. Per tant, té coherència poder fer d’alcaldessa i de presidenta de la Diputació. En molts moments s’havia plantejat el pas per la política com un moment limitat però també reconeix que t’atrapa molt i et dóna grans oportunitats. Només es planteja fer d’alcaldessa i acabar el mandat com a presidenta Diputació.

Quan es va presentar a l’alcaldia ja va dir que una tarda a la setmana la preservaria per conciliar, i ho compleix. Ha anat a recollir les filles a l’escola, ara ja no perquè són grans. I també va decidir que l’ajuntament tancaria a les nou del vespre. Abans podies passar per davant de l’ajuntament i a les onze de la nit encara s’hi veia llum, s’hi feien reunions, i quan ella va entrar va dir que no tenia sentit, a més es gastava energia. Va ser la primera decisió que va prendre, i també va ser el primer conflicte que va tenir, amb la concessionària de la neteja perquè deien que les dones de la neteja entraven quan acabaven ells, i ella va dir que no, que a les dotze de la nit no era hora d’anar a treballar. De manera que van canviar les condicions de les senyores de la neteja sense afectar salaris i amb uns horaris més adequats.

No sap d’on li ve el sentit comú però en totes les decisions que pren a la vida té clar que cal aplicar-lo. A mesura que es fa gran se n’adona que quan no l’apliques és quan t’equivoques. S’ha de ser molt sensat. En el món de la política aquest sentit comú no està ben vist. Els anys a l’alcaldia segurament li han donat aquesta aproximació, si no fas les coses amb sensatesa, una veïna ja vindrà i t’ho dirà. A vegades per trobar la resposta li fa la pregunta a la seva mare: “Què en penses d’això?”. Creu que la ciutadania està informada, i té aquest coneixement invertebrat i quan algú demana coses que no tenen gaire sentit o que són absurdes els mateixos ciutadans són els que protesten i el defensen. Pensa que a vegades els polítics per por a la crítica han dit sí a tot, i han anat diluint signes d’identitat de les ciutats. Sap que no poden acontentar tothom, han d’intentar marcar una línia de projecte de ciutat que pugui fer servei a la majoria de les persones; i sempre n’hi haurà uns quants que sempre estaran en contra, facis el que facis. Però la seva funció és garantir l’interès general tot i els matisos. Ara, per exemple, tenen un conflicte amb el mercat i l’aparcament, intenten posar d’acord a les parts. Per això diu que són mediadors. Ells gestionen conflictes d’interessos cada dia: a la festa major hi ha els que volen fer festa fins a les cinc del matí i els que a les dotze volen acabar-ho tot. Què apliques? Sentit comú.


És una veu independent del món convergent, i pensa que els partits polítics són necessaris per fer la política, van de cara, són un instrument, un lobby per aconseguir unes polítiques determinades que defensen uns interessos determinats. Un partit no s’amaga darrere un moviment, una agrupació, no, “jo no vinc a dir-te que som ciutadans desinteressats”. Tots volem fer política diu, tots en fem perquè volem defensar els nostres interessos. Per ella el partit és la manera de defensar uns interessos. La clau és dir: “Quins interessos defenses?”.

Avui un partit polític es basa en fonts molt diferents. De cara el futur veu que hi haurà una ciutadania liberal per uns temes i proteccionista en uns altres. El debat és al carrer. La ciutadania és proteccionista amb els temes energètics. La gent diu: “Per què he de pagar una factura tan alta?. Per tant, que m’ho controli aquell del qual més em fio, l’ajuntament”. Intueix una onada de proteccionisme de serveis bàsics per part de la ciutadania que en canvi, és molt liberal en altres terrenys: Airbnb, Uber o Wallapop. Ja no som davant aquella societat tradicional que deia: “Sóc comunista”, “Sóc socialista”. Això s’ha acabat. El PDCat té aquesta oportunitat de bastir-se sobre quina és la realitat d’avui i uns principis que puguin connectar amb la classe treballadora d’avui, ja no tindràs una feina per tota la vida, la gent haurà de formar-se constantment, que saben que han de tenir habilitats però a la vegada vol estar protegida en certs aspectes i demana llibertat total en altres aspectes de la seva vida. I la paraula potser no és proteccionisme potser és seguretat diu. Va llegir un article sobre globalització versus proteccionisme que li obre la porta a la reflexió d’aquesta nova era de llibertats individuals versus uns valors universals, ens trobarem amb xocs d’interessos. Per exemple diu que la ciutadania té nous drets que fa anys ni els imaginàvem. Fa deu anys en un viatge a Amsterdam quan era regidora d’Igualtat i Polítiques Socials va veure que hi havia un partit que es deia Partit per la Mobilitat d’Amsterdam i va pensar: “Què els passa amb la mobilitat?”. S’anticipaven a un debat que encara no havia arribat aquí. Beu de tendències europees, mundials, llegeix articles, i té una filòsofa de capçalera per tots els temes de valors universals, Martha Nussbaum, i també li criden l’atenció els nous drets que apareixen –dret a respirar aire pur, al temps, al silenci, als aliments de proximitat–. Si pensem com es construïen les ciutats a l’Edat Mitjana era en funció de la producció dels aliments, i els moviments que vénen van per aquí diu. Hi ha una reducció de la incidència de l’estat en alguns aspectes, i una protecció en altres però que ho garanteixi aquell que està més a prop meu, qui em pot retre comptes, l’alcalde. En aquest cas, l’alcaldessa. If mayors ruled the world … (Si els alcaldes governessin el món…)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s