The washing machine – La rentadora

Tot comença, sí, perquè sempre hi ha un punt d’inici en tot, on podem tornar per entendre coses que se’ns escapen o que no recordem i a partir d’aquest cap fem rodar de manera circular una idea, una història, i voltes i voltes i voltes. L’origen d’aquesta són les trucades que tenim de tant en tant amb un amic, parlem del moment polític del país, dels aliments de temporada i del Barça, i faci fred, faci calor, hi hagi núvols o plogui a cada trucada hi ha un tema reiteratiu: la rentadora.

Dia sí dia no a la tarda és quan posa una rentadora –ell s’encarrega de les feines domèstiques–. I és clar, em fa riure perquè me l’imagino fent la selecció: ja no entre la roba blanca i la de color sinó també entre la delicada, les camises, els pantalons, la roba interior, etc… Cada cosa al seu lloc i tot ben endreçat. Hi ha cases que semblen museus i la dels meus amics és una d’aquestes. Arran d’aquestes trucades que són més transcendents del que pot semblar a simple vista vaig començar a observar la realitat des d’una nova posició: quina relació tenim amb les rentadores?

Gertrudis. No pot quedar els dissabtes al matí per fer el vermut o per anar a caminar a la platja perquè diu que ha de posar rentadores. Com si no es pogués deixar la rentadora posada i estendre-la quan tornes. Diu que no, és una mena de ritual: quan posa la rentadora ha d’esperar tot el procés, acabar-lo. Coincidència o no la seva vida té punts de centrifugat.

Filomena. Dona, casada, i mare de dues criatures. Ha arribat a fer sis rentadores en un dia! I ha de ser dissabte, és clar, és el dia que pot fer-les. Gairebé dedica mig dia de descans a aquest aparell que en algunes latituds comença a ser intel·ligent i amb qui aviat podrem mantenir una conversa.

Quan vaig començar a parlar de les rentadores la gent em mirava com “no estàs bé, massa hores sola”, hi havia algun escriptor que feia parlar els electrodomèstics, però bé, aviat tindrem un robot amb qui mantindrem una relació afectiva. Però no ens desviem. Comences a associar idees i veus que el barri, límit de Gràcia per sobre la Diagonal, i gairebé tota la ciutat, està rebent una invasió subtil de laundries –bugaderies. En les passejades habituals diàries sempre hi ha una nova laundry que ha obert les portes. Al carrer Girona, al carrer Provença, a Gràcia, va començar fa molts anys la de Torrent de l’Olla, després la de plaça del Sol, al Raval, al carrer Olzinelles, a la carretera de la Bordeta… És així, a Barcelona hi ha una plaga d’aquests locals. TripAdvisor té una secció dedicada a Laundries, i en té més de quaranta referenciades per barris. Per tant, és que hi ha massa crítica.

Però seguim amb l’entorn. Vaig començar a veure que hi havia un tema sociològic en tot això, que la rentadora no és tan banal com ens pensem i diu molt més de nosaltres del que ens podríem imaginar. Així que vaig fer una petita enquesta casolana entre la gent que conforma el meu dia a dia –sóc una gran fan de la quotidianitat–.

En el món de les noves tecnologies no hi ha res com la veu humana. Parlo bastant per telèfon, m’agrada. Vaig trucar a la Petrònia, com ho portes amb les rentadores?, i amb la pregunta exclama: “Oh, la rentadora! M’encanta fer rentadores, però el que m’agrada més és estendre-la”. Aquell dia vam allargar la conversa mitja hora, perquè em va explicar que quan estén fa quadres contemporanis, estén en funció dels colors que treu. També em va explicar que una amiga sempre posa rentadores el dia que plou, i tot i la pluja també l’estén. És com una mena de malefici. Potser alguns pagesos la trucaran perquè faci ploure.

És inesgotable, podeu fer la prova a partir d’ara. En totes les converses que tingueu, les superficials, les més transcendentals, les de feina, les de l’ascensor, les de la primera cita, les de la separació, les de l’adéu, podeu demanar per la rentadora i veureu que creareu una connexió especial.

Hi va haver uns dies que no podia parar, i així després de passar una nit de conversa i cerveses amb una altra camarada, tot i el fred siberià d’aquells dies de desembre, li vaig demanar si em donava uns minuts més perquè li havia de fer una pregunta important: quina relació tens amb la rentadora? I es va posar a riure i va dir que la comparteix amb el seu company, i que a vegades se’ls fan muntanyes de roba, que acostumen a fer-ne un parell la setmana i em va parlar de “Washing Machine”, el novè àlbum de Sonic Youth! Sensacional. La foto del disc és d’una rentadora de càrrega superior –la que més agrada els americans, asiàtics, africans o neozelandesos; els europeus ens agraden més les rentadores de càrrega frontal–. És un homenatge a aquest aparell que va canviar la vida de les societats i de les dones. L’àlbum que porta el mateix títol que una cançó, quan apareix la paraula washing machine és per dir que el cor li va a la velocitat de la màquina de rentar (el tambor). És a dir, la manera de centrifugar que té el cervell d’algunes dones especialment en el moment previ de les explosions internes. La meva amiga Gertrudis!

Un altre dia a El Clot dues col·legues que comparteixen pis i que són heterosexuals expliquen que van decidir comprar la de càrrega superior perquè era més maca i perquè no ocupava tan espai. És una de les inversions que van fer a mitges. El primer dia que la van fer servir es van espantar: es movia per tota la galeria, i van haver de placar-la com si fossin dues jugadores de rugbi. Totes dues a sobre. I van riure… Era una manera de marcar territori i de dir, ens portarem bé, tot un desplegament de potència. Van trucar al tècnic que els l’havia instal·lat, i s’havia descuidat de descargolar les dues femelles que van dins el tambor… La vida és bella!

A partir d’aquest moment han passat coses tan sensacionals com que la parella de l’amic inicial va dir la paraula rentadora en un dinar familiar i van estar dues hores parlant-ne! Aquest estiu un altre col·lega que viu fora de la ciutat deia que necessitava fer un parell de nits a casa i com que venia de l’altre cantó de l’Atlàntic necessitava fer una rentadora! No m’ho podia creure. No n’havíem parlat mai encara, i el whatsapp que vaig rebre hi deia “Necessito fer una rentadora”. Em va deixar una mica tocada. No podia ser. Tenia tant poder com per fer que la realitat girés a l’entorn d’una obsessió petita i secreta? Pot ser que hi hagi alguna màquina que llegeixi els pensaments o realment les coses atrauen els meus pensaments? En tot cas, vam encetar conversa amb la companya de pis d’aleshores i ella em va confessar que posava una rentadora cada deu dies, cert, no estenia la roba on ho faig jo perquè tenia un balcó i no vam coincidir mai amb la necessitat de fer la rentadora en el mateix moment. A partir d’aquell dia hi havia un paper clavat a la paret del quartet que ens informàvem del dia que posàvem una rentadora, així teníem una consciència de posar rentadores –he de confessar que a vegades tinc la sensació que cada dia necessito veure la rentadora; bé, potser exagero perquè puc deixar-la durant un dia sencer i en on. Tenim una relació força lliure i atzarosa–.

Però segurament el més sorprenent és quan un telecos que ha intuït que el futur és col·laboració –gràcies a la tecnologia– em va dir que ell programava la rentadora! –de càrrega vertical–. I que hi tenia una relació puntual. Quan necessita fer-ne una la programa per les sis del matí i a les vuit quan es lleva ja la té a punt per estendre-la. Mentre esmorza estén la roba a fora. No importa el soroll, perquè té dos avis sords a baix i a dalt creu que no hi viu ningú. I deia que sí, és cert que les rentadores i la internet de les coses comença a ser el lloc on els hackers entren per tombar el sistema; tenim un exèrcit de petits sensors per casa –la nevera, el televisor, la rentadora– que es fan servir per donar ordres i bloquejar el sistema o entrar en altres. Per tant, compte amb les rentadores que tenen vida pròpia, i tant sí la tenen! Som com ens relacionem amb la rentadora alguns ens diran aviat.

Hi va haver un moment que vaig necessitar un descans, vaig haver de deixar de demanar a la gent quina relació tenia amb les rentadores perquè semblava que era intimidar-los i que començava a tornar-me’n addicta.

És l’electrodomèstic que més pesa de la casa pel motor que porta. Per què no fan els motors més petits, ara que tot és nano? Sembla que l’auge de laundries a Barcelona és per l’augment de població d’altres parts del món i altres cultures, on no es té el costum de tenir una rentadora a casa. Una prova més del materialisme mal entès quan se surt d’una dictadura llarga i fosca com l’espanyola.
Al 2005 un inventor de Barcelona, en Pep Torres, director del Museu d’Idees i Invents de Barcelona, decideix fer una rentadora per a homes, que sigui paritària, a través de les empremtes, així la fa un cop cada un, si no la rentadora queda bloquejada.

Alguns homes però es queixen que les rentadores no estan fetes pels seus cervells, que han de trucar la mare per entendre-la, no saben quin programa han de posar-hi perquè no s’encongeixi i tregui les taques o aquells que han viscut en altres països confessen que han estat dies sense poder rentar per no entendre les instruccions en l’idioma del lloc on eren –alemany, xinès o hindú–. Els homes acostumen a demanar ajuda, a fer la trucada a posteriori, és a dir, quan han fet la prova del nou: han encongit, tenyit, etc. No és un tema només de dones o que afecti un sector determinat de la societat –encara que alguns anunciants i publicistes ho hagin explicat, molt recomanable l’exposició del Museu d’Història de Catalunya sobre els anuncis i la visió de la dona–. El Wall Street Journal, a nosaltres els catalans que tant ens agrada la premsa internacional, també hi ha dedicat reportatges, i dóna dades: hi ha un 30% més d’homes que posen rentadores, perquè se separen o bé perquè hi ha més solters i/o homosexuals.

Fa un mes que he deixat de preguntar però el tema em persegueix perquè ara em passa d’estar amb amics que fa temps que no has vist, i de cop, sí, surt espontàniament el tema. L’última anècdota: una coneguda va rentar el passaport nord-americà del seu xicot! I amb l’accident es van adonar que el passaport està fet de texà, sí, folrat de texà i el dia que m’ho explicaven vaig conèixer que l’storytelling brillant dels nord-americans comença amb el seu document d’identitat: amb els britànics que arriben amb els vaixells, els indis, la fundació de la república, els principis de la llibertat, l’Estàtua de la Llibertat i l’arribada a la Lluna! Evidentment l’invent de la rentadora és d’un nord-americà, d’Alva Fisher, però ningú el recorda, ell va ser qui va posar un motor elèctric que feia rodar el tambor –la idea perfeccionava les màquines del 1782 d’Henry Sidgier; al 1851 James King introdueix el tambor giratori–. Es va fer popular als anys vint i no és fins als anys quaranta que es converteix en un aparell de masses; a Europa arriba a la seva màxima popularitat als anys seixanta –l’alliberació de les dones és increïble, i de cop i volta tenen moltes més hores perquè netejar la roba al safareig o al riu era costós i requeria de molt temps–.

Ara quan vaig a casa de la gent una de les coses per les quals sento una atracció i m’agrada mirar dissimuladament, sense que se’m noti, és veure on tenen la rentadora i com és perquè n’hi ha de tan precioses, sobretot les que són negres. N’hi ha que són elegants. Sí, amb pocs mesos he establert una relació peculiar amb elles, vaig pel carrer i faig fotos de rentadores, és bonic veure-les totes juntes i sovint bado davant una laundry on en veig tantes d’iguals, és poesia urbana, i la gent que s’espera mentre llegeixen un llibre o miren el tambor per no prendre cap decisió. El temps és circular.

No puc parar de sentir coses sobre rentadores, entre els amics ja és part de les nostres converses. És inevitable. Ha vingut per quedar-se, l’altre dia m’explicaven que a la majoria d’apartaments i d’edificis a Suïssa no pots tenir la teva pròpia rentadora! Hi ha un sistema molt organitzat i també precari dels anys seixanta o més enrere amb màquines força velles. És per no molestar els veïns, sovint són als soterranis. Per mantenir la pau, hi ha un control d’uns amb els altres, si algú s’oblida d’anar-hi, bronca al canto. Està prohibit fer rentadores diumenge. I a Suïssa hi ha tot de protocols i normes, és gairebé una profanació no respectar els dies i les hores, si t’ho saltes, els veïns et miren de reüll. Hi ha mirades… El que no sé és si la sang ha arribat al riu, o sigui que per una rentadora s’hagin comès crims o es facin servir com a armes de destrucció massives. En sentireu a parlar. I segurament a partir d’ara quan us toqui fer bugada o passegeu per la ciutat o estigueu en un sopar entre amics, ho veureu tot diferent o veureu rentadores arreu.

PD-Justament fa uns dies en un sopar amb els amics que impulsen aquest reportatge em van explicar: dissabte vam anar a la laundry d’aquí al costat de casa per netejar les fundes del sofà. Com noves! Les vam assecar i tot. Vam trobar-n’hi un que llegia, l’altre que estava amb els ulls enganxats al mòbil, l’altre que badava; una punkie, un estranger, un noi jove… Per 4’50 euros!

I fa un dia a la Mobile Week en una intervenció del públic en la xerrada Ètica i Tecnologia un enginyer de robòtica ja jubilat i amb experiència a Roche, al Massachusetts Institute of Technology, deia: ara fan les màquines de rentar amb un xip d’obsolència programada que al cap de quatre anys et deixa de funcionar. Ja ho saben, si algun dia la rentadora diu prou, sàpiguen que és volgudament per uns senyors que no coneixem.

Potser aquest és l’article que mai s’acaba. La meva nova companya de pis, belga, diu que per ella la rentadora és un malson, una pèrdua de temps. A les residències on viuen els universitaris no hi ha rentadores als apartaments, hi ha una zona comuna de rentadores i no pots posar la roba i marxar. Ella ho barreja tot, color, blanc, per un tema econòmic. Cada rentadora, 10 euros!, a part, l’assecadora. Ha rigut quan li he dit que a casa pot posar totes les rentadores que necessiti. Barcelona també pot ser el moment de canvi de les petites coses.

Les rentadores transcendeixen les nostres vides i les fan més dignes. Si no que ho preguntin al sensesostre que va entrevistar el corresponsal de TVC a Roma. El Papa Francesc ha decidit obrir una bugaderia amb sis rentadores i sis assecadores per aquells que viuen als carrers romans.

I ara sí que cal un final, encara que sigui inversemblant, sí, la rentadora del meu amic amb qui ens telefonem per parlar del país, de les estacions, dels productes de temporada, del Barça i de periodisme, ha dit prou. Fa dues setmanes va deixar de funcionar. I esclar, això és un trasbals perquè no només són les gestions amb les asseguradores, som una generació que vivim de lloguer, sinó que és anar amunt i avall amb bosses cap a la laundry més a prop de casa i capgirar les rutines i triar-ne una de nova entre tants models i tantes marques i el petit dol.

Fa uns dies vaig conèixer la Margarita Beko, sòbria, electrònica i amb vitalitat que com a les amigues heterosexuals es movia i es movia amb fúria la primera vegada perquè els tècnics es van deixar les femelles del tambor posades. Ja ho saben, si mai es compren una rentadora nova, abans d’agafar el manual d’instruccions mirin que el tambor estigui alliberat de femelles.

Anuncis

2 thoughts on “The washing machine – La rentadora

  1. Retroenllaç: Els robots canviaran l’ésser humà? | Bacallà a la llauna: atzars sobre Barcelona i el país

  2. Retroenllaç: Un pas d’estat | Bacallà a la llauna: atzars sobre Barcelona i el país

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s