El dret a la ciutat

Està asseguda en un dels bancs de fusta nòrdica com la taula llarga de l’Idò Espai Balear de Sant Antoni. Té els ulls fixats al Mac i una tassa de cafè gran al costat. Des que ens vam trobar l’últim cop al 2014 han passat coses importants a la seva vida. És una d’entre els trenta catalans que treballa en un organisme multilateral de primer nivell. L’experiència dels últims set anys a l’Oficina de l’ONU Habitat li ha donat aquest punt de vista privilegiat que fa pugui entendre quins són els reptes del món canviant en una conversa d’una hora i poca estona més.

Durant aquests anys li ha canviat la perspectiva de moltes coses i ara que torna a viure a Barcelona veu la ciutat amb uns ulls diferents. Amb només tres viatges va aprendre que aquí tenim la possibilitat d’actuar, a d’altres llocs del planeta és molt més difícil diu, els ciutadans tenim veu i no som conscients del poder que podem exercir. Si bé és cert que li preocupa el que veu al seu barri, l’Eixample, com la massificació de cotxes o la gentrificació pensa que són problemes petits si els poses en una escala global.

Aquests anys a Nova York ha après com funciona la política internacional, política en estat pur; això sí, es fa en benefici d’un estat. Reconeix que és la lògica dels interessos dels estats per sobre una superestructura com l’ONU, excepte, però diu la Rosa, quan es treballa en bloc. Quan Europa parla a Nacions Unides hi parla com Europa i parla en benefici del que pot fer per la resta del món. Això és així. A la seu de les Nacions Unides de Nova York hi ha una representació de delegats que treballen per blocs regionals; cada regió comparteix unes polítiques econòmiques similars que els fa tenir una veu unida i forta en els fòrums internacionals. Per tant, et mous en bloc, i això vol dir que has de tenir en compte l’altre, has de negociar, has d’escoltar, i no pots fer 100% el que et sembla a tu. Diu que totes les negociacions a les Nacions Unides es fan per blocs: G-77, Llatinoamèrica, l’Àfrica, la Xina, Europa, els EUA, el Canadà, Nova Zelanda. És l’equilibri internacional de les diverses regions del món. Es pensa en el global tot i que cada regió té les seves necessitats i lluita per defensar-les. Lògicament.

La política a aquesta escala internacional no la fan professionals que estan dins de partits polítics sinó el que s’anomenen negociadors, personal superqualificat entre 30 i 50 anys que estan en un moment professional vigorós i saben què passa al món, són ells els que acaben decidint què s’hi escriu a les resolucions. Acostumen a ser assessors de països, ells són tècnics, els advisors, que treballen segons les directrius polítiques que els vénen de les capitals. Són els que s’esmercen per arribar a acords, i per tant, s’ho creuen. Un exemple, trenta-sis hores sense dormir per tancar l’acord sobre l’Agenda Urbana. Si no t’ho creus no t’estàs un dia i mig sense dormir.


El seu camp és el del desenvolupament, molt diferent que el de l’acció que decideix el Consell de Seguretat –on només tenen poder uns determinats països i tenen reservat el dret a veto–. Diu que els temps de negociació entre un àmbit i un altre són diferents. En el cas de desenvolupament es tramita a través de l’Assemblea General, on hi ha representats els 193 països, tots tenen veu, tots negocien i aproven una resolució que s’ha d’implementar en vint anys. És un altre tempo però hi ha una acció. El que veiem més als mitjans és el Consell de Seguretat, que són els que decideixen què fer amb Síria i les guerres modernes però no són gaire més àgils en la resolució de conflictes. Tot plegat diu la Rosa necessita una reforma integral.

Des de les Nacions Unides ja s’ha vist que no es podrà fer front de manera aïllada als canvis ràpids que impregna la tecnologia , cal una participació de tots els actors per resoldre els problemes, i per tant, caldrà una pauta consensuada entre organitzacions civils, qualsevol nivell de govern, sector privat o universitats, etc, tothom s’hi ha de sumar, i per fer possible el canvi.

Diu que hi ha una paraula màgica que és el “partnership” –partenariat– el gran concepte que ha servit per consensuar l’Agenda 2030. L’ONU marcarà la visió, però no caminarà al capdavant, és un elefant, un animal que camina a poc a poc. La Rosa creu que si realment no hi ha una acció civil i de tots els nivells dels governs no s’assolirà res. Aquesta manera de fer, que és la col·laboració de tots és el model de les 5 P: públic, privat, persones, professors, partnership, de la qual parla l’urbanista i investigador Boyd Cohen. És un dels grans canvis de tendència dels últims deu anys i el canvi és a escala global.

El concepte de “partnership, all together” és el gran concepte que s’està estenent perquè si no es va tots alhora no es podran resoldre els reptes globals (medi ambient, pobresa…). Aquesta és la filosofia que ja ha impregnat la indústria automobilística a l’hora de fer el cotxe elèctric per reduir les emissions de CO2 per exemple i és el concepte de la cooperació i de la col·laboració.


Si vas a la seu de Nova York, al Mid Town East, tot són lobbies que influeixen Nacions Unides. Diu que, per exemple, van treballar durant un temps amb la Ford Foundation, una de les fundacions principals dels EUA, situada just davant de les Nacions Unides. L’entorn de Nacions Unides és increïble diu, està ple de fundacions, entitats sense ànim de lucre, d’empreses. Tothom fa pressió (del lobby anglès per aconseguir fer sentir la seva veu, per fer que els seus interessos siguin representats i escoltats). El lobby és una manera molt sana de fer política i molt establerta al món sense cap connotació negativa, a excepció de Catalunya on només hi ha 1217 entitats que s’han apuntat a la llista de lobbies amb l’aprovació de la Llei de Transparència, entre elles Kreab o Reinicia Catalunya. Per la Rosa el lobbista és l’activista, entès en els paràmetres de Nacions Unides, no cal entendre’ls com els que porten les pancartes al mig del carrer sinó la persona convençuda que busca ser escoltada. Sí que moltes vegades aquests activistes estan finançats per determinats moviments polítics però aquest és el joc. Diu que hi ha gent que no saps què fa, són lobbistes! Són gent que són allà esperant a la porta de les reunions per intentar fer pressió. La política es fa al bar, i fent cafès. Per això hi ha tanta concentració a Nova York al voltant de Nacions Unides, si no, no existeixes. Per la Rosa el repte és com traspassar el primer cercle de col·laboradors i parlar amb els actors que no coneixen res del que fa Nacions Unides: el ciutadà, altres organitzacions o altres governs. El gruix dels actors que estan a prop de Nacions és molt gran però cal obrir-lo.

L’altre aspecte que ha vist durant aquests anys és el fet que la gent que treballa a les Nacions Unides ha de ser anacional, no poden defensar els interessos del país. És una altra manera de veure les coses. Tothom té opinions però no es dóna suport públicament a determinades causes. La gent que porta molts anys a Nacions Unides se sent ciutadà del món, són funcionaris internacionals. Acabes treballant per la utopia, i s’ho creuen. I és així perquè Nacions Unides et permet crear aquesta visió perquè no cotitzes a cap estat, té un sistema fiscal i de seguretat social propi, tens assegurança mèdica, pensió, una bona colla de privilegis. El sistema també és corrupte: bons llocs de treball, bons sous, i la gent s’acomoda. Ara han canviat les mesures de pertinença, s’intenta dinamitzar l’immobilisme, no hi ha contractes indefinits, hi ha polítiques de mobilitat més dures a l’hora de canviar del lloc de treball. Són funcionaris que tenen sous elevats perquè els mouen molt però el mateix sistema fa la trampa que et puguis quedar molts anys en el mateix lloc de treball.

El professor Remió és un dels investigadors que parla sense embuts de l’administració pública catalana, una rèplica de l’espanyola. Aquí tenim una gran afició a mirar-nos la política des de fora, des de com estan configurats els parlaments però no com està estructurada l’administració per dins, quines relacions de poder hi ha, les jerarquies, les condicions i els objectius de la gent que hi treballa. Per què els governants no toquen aquests privilegis quan a d’altres organismes ja s’ha començat a fer? Per què no es revisen les condicions dels funcionaris i la manera com s’exerceix la funció pública, com s’hi accedeix i com un s’hi manté i què es fa per mantenir-se a Catalunya?

Li agradaria seguir treballant en l’entorn internacional, en el món del desenvolupament –organismes multilaterals o una ONG– i poder treballar per un impacte social global. És el que desitja als Reis. Des de Barcelona això no és fàcil, cal una voluntat. Per treballar en el sector privat sí pots treballar però quan és en el sector públic, el tercer sector costa més, quan diu en altres ciutats més globals és més fàcil.


A Catalunya rarament es parlen d’aquests temes als mitjans. No és un cas aïllat de Catalunya diu la Rosa, quan vas a una base local o nacional, la gent té la sensació que estan desconnectats del món, excepte que quan estàs a prop de nuclis molt importants d’internacionalització, que tens la sensació contrària: d’estar al centre del món. En una ciutat com Londres o Nova York, tens la sensació que el que no passi per allà no existeix. I aquí, a Barcelona, no tens aquesta sensació.

Els debats globals que hi ha al món no arriben a la població, no hi ha una consciència global de desenvolupament a Barcelona, que diu està molt arrelat a altres llocs del món. El concepte de desenvolupament, tota l’agenda de Nacions Unides que no té a veure amb temes humanitaris, és l’agenda de desenvolupament. El concepte com a tal aquí no existeix, ni es coneix, ni es comunica perquè el desenvolupament no és simplement o només què està passant als països menys desenvolupats, al Tercer Món, etc., sinó que és avancem les societats: com avancem a Europa.


Encara hi ha una visió del relat de la ciutat, s’agrada: el 1888, el 1929, el 1992, el relat que s’ha construït d’ella mateixa és aquest. No es vol gaire contingut, només és l’estètica. A Sant Pau hi havia la voluntat de fer un hub internacional però no hi ha voluntat política per tirar-lo endavant.

Els ciutadans s’han cregut el relat de Barcelona, hi ha un punt d’orgull i de cert en les històries però no oblidem el dia a dia: hi ha el tema del lloguer, de l’habitatge, de la gent gran. Per ella és un dels xocs més gran des que ha arribat de Nova York: no n’hi ha i els que hi ha són molt rics (Upper East) o molt pobres (Harlem). Tornar a veure gent molt gran al carrer li xoca. Veure la vellesa és el que més li afecta, és molt dura. La meitat del món té menys de vint-i-cinc anys i es concentra en les ciutats asiàtiques i africanes, tenen molta energia. Va arribar a Nova York al 2008 quan va començar la crisi però el que hi va trobar encara és el xoc de l’atemptat a les Torres Bessones del 2001.


Des de Barcelona està connectada a tot el món, cada dia rep el butlletí amb el resum del que passa al món –les vuit del matí de Barcelona, són les dues de la matinada a Nova York–. Això ho rep cada dia de l’equip de comunicació del secretari general. Diu que aprens a discriminar, has de fer l’esforç de llegir, no tens una màquina que llegeixi per tu, i has de processar la informació. Un cop aprens l’estructura de Nacions Unides, requereix un any per entendre què és cada agència, què reporta, els processos de negociació, però un cop ho has après són models que es repeteixen. Quan entres a les Nacions Unides entres a l’òrbita global. Mai ho sabràs tot del que passa a les Nacions Unides com mai ho sabràs de què passa al món. Ella coordina projectes de comunicació.

El que fa ella és promoure la Nova Agenda Urbana –amb dos anys d’elaboració i una mobilització de 100.000 persones, només a Quito van mobilitzar 30.000 persones–, és a dir, explica el canvi de paradigma urbà i que les ciutats són uns actors fonamentals per encarar els reptes de futur als governs, a la societat civil, als stakeholders. Aquesta nova filosofia sorgeix des de les ciutats. La UCLG –United Cities and Local and Regional Government– va presentar un informe sobre l’estat de la governança local, amb el títol “Cocreem las ciutats”. Diu que allà on van els reben amb els braços oberts.


L’ONU Habitat és l’agència de Nacions Unides que neix fa quaranta anys, neix amb la primera conferència d’Habitat amb un objectiu concret: el dret a l’habitatge –human settlement–, és a dir, que cadascú pugui tenir un espai on poder viure dignament. Al llarg dels anys el repte ha anat canviant, fa quatre dècades la gent emigrava del camp a la ciutat, i l’objectiu era mantenir la gent al camp. Quan es fa Habitat II, fa vint anys, es veu que això era impossible. A la gent no la frenes, l’onada de migració cap a la ciutat era imparable. La gent vol anar allà on hi ha oportunitats. Fins i tot les oportunitats impliquen que la gent visqui pitjor, però la gent va allà on sorgeixen. Podràs tenir gent al camp quan s’assoleixen un nivell de desenvolupament elevats i en països rics com Europa. Són nuclis petits i tenen tots els serveis. Aquest és un concepte que aquí no s’entén perquè quan es parla del rural-urbà sempre s’encasella en el nostre entorn, i el nostre entorn no és referència al món.

Quan es diu rural-urbà en termes planetaris es parla de grans extensions que hi ha a l’Àfrica i a l’Àsia, que són els llocs del món que més s’estan desenvolupant, i la gent es concentra a les grans ciutats perquè el camp significa pobresa, no tenir res. El camp és insostenible, no hi ha tots els serveis necessaris en nuclis tan pobres –clavegueres, desenvolupament econòmic, etc–. Per tant, com que no es pot, s’ha de veure com es viu millor a les ciutats. I per viure-hi millor cal entendre en quin territori s’erigeixen, per això tindran un paper molt important les ciutats secundàries, el planejament urbà –com pensem les ciutats en funció de les extensions perquè quan arribi tota aquesta onada de migració i de creixement de població pugui ser sostenible, i no s’hagin de construir faveles, etc–. L’ONU Habitat es dedica a això.

Hi va haver un moment en tota aquesta història de quaranta anys en què es veu que no va només del dret a l’espai i a l’habitatge sinó que va de la urbanització, que és un concepte més ampli: pot ser tant de nuclis molt grans com de nuclis molt petits i la relació que hi ha entre ells. S’ha demostrat que hi ha oportunitats de desenvolupament a la ciutat. És un canvi de visió des de Dickens.

A Habitat III es fa un pas més enllà i ja es parla de sostenibilitat social, econòmica i mediambiental. És la base. A Nacions Unides s’hi viu un canvi de paradigma, hi ha un canvi de secretari general. Al 2016 acaben una colla d’agendes que diuen que a partir del 2017 hi ha d’haver una implementació pels propers anys. S’acaba una era que ha estat de negociació i ara en comença una altra d’implementació. Una de les agendes és la nova agenda urbana, la del 2030, la de la sostenibilitat; l’altra, l’agenda de París, del canvi climàtic; totes dues marcaran els propers quinze anys: quina eina tenen les ciutats per poder complir les dues agendes –2030 i París–?

En aquests moments, encara que els mitjans no se’n facin gaire ressò a casa nostra, hi ha un canvi de paradigma profund en l’estructura i la presa de decisions de les Nacions Unides, si bé les Nacions Unides és la representació dels estats, actualment hi ha un auge del poder de les ciutats.


What if mayors ruled the world de Benjamin Barber és el llibre en què reflexiona sobre la democràcia i la política: els estats són institucions creades fa quatre-cents anys i no són eficients i ja no funcionen per fer front als reptes del segle XXI. La seva proposta és que es canviï el subjecte, que no es parli més de nacions i es comenci a parlar de ciutats, allà on neixen les civilitzacions i la democràcia; les ciutats són els espais públics on hem construït la democràcia: la plaça Tahrir, la plaça de la Bastille, la plaça de Tiananmen. Les ciutats no són només els llocs més antics sinó també els més perdurables de la civilització. Constantinoble o Istanbul són més antigues que Turquia o Alexandria o Atenes o Roma, és allà on naixem, on treballem on ens eduquem on resem ens casem ens enamorem on morim, molt diferent de l’estat nació on paguem els impostos, on votem de tant en tant. Més de la meitat de la població mundial viu a les ciutats, en el món desenvolupat és el 78%; tres de cada quatre persones viuen a la ciutat. Si Aristòtil deia a l’Antiga Grècia que l’home és un animal polític, Barber diu que l’home és un animal urbà i que potser ha arribat el moment que els alcaldes governin el món i que s’impliquin en la governança global. I diu que quan se li va ocórrer la frase “Què passaria si els alcaldes governessin el món” va pensar que en realitat ja ho fan perquè hi ha moltes xarxes de ciutats, organitzacions transnacionals per fer front al canvi climàtic, la immigració, la seguretat, però tenen noms estranys (UCLG –Ciutats i Governs Locals Units–; City Protocol, nascuda a Barcelona amb la finalitat de connectar les ciutats tecnològicament i compartir les millors pràctiques). I es pregunta com es pot fer perquè els alcaldes tinguin més poder perquè són especials en comparació als primers ministres o presidents. Per ell per ser un president necessites una ideologia, necessites una metanarrativa, has de pertànyer a un partit però els alcaldes són tot el contrari: són pragmàtics, resolen els problemes; la seva feina és fer la feina, i si no són acomiadats de la feina. Per ell París o Washington són capitals d’un país però no són pragmàtiques; en canvi, els alcaldes han de ser-ho, han de deixar la ideologia, la religió a un cantó. I explica l’anècdota de l’alcalde de Jerusalem Kollek: un dia es va trobar amb els representants de les diverses congregacions religioses que discutien i discutien fins que ell els va dir: “Senyors, jo us arreglaré les clavegueres”. Boris Johnson, l’exalcalde de Londres es denominava anarco-tory o Bloomberg a Nova York, era demòcrata, després, republicà i finalment, independent. O Luixkov, l’alcalde de Moscou durant vint anys que va ajudar a fundar el partit de Putin, el Partit Unit, i del qual es va desmarcar i per això va perdre l’alcaldia, per no ser fidel al partit. Els alcaldes són, a part, els nostres veïns. Kock, l’alcalde de Nova York es passejava per demanar com ho estava fent. Els alcaldes no són forasters, i per tant, tenen molta més confiança. És la tercera característica que els diferencia.

Barber dóna dades:: els americans confien un 40% en Obama o un 18% en el Congrés. En canvi, si preguntes si tens confiança en un alcalde es dispara al 70%. Els veus a la ciutat, hi intervenen, actuen si veuen algun atractament o bé si han d’entrar a socórrer algú en un foc. Això als presidents no se’ls seria permès. Les ciutats són profundament multiculturals, obertes, democràtiques, participatives, capaces de treball en grup. Quan els estats competeixen ho fan a través del xoc, en canvi les ciutats cooperen. Els valors que hi ha entre dues nacions són de rivalitat, d’odi, competeixen per ser el número u. Les ciutats no competeixen per ser la número u sinó que cooperen.

L’alcalde de Copenhaguen va convidar dos-cents alcaldes per parlar del canvi climàtic, van trobar maneres de trobar solucions i de treballar plegats. El 80% de les emissions de CO2 vénen de les ciutats. A Bogotà (transport públic), a Nova York (rehabilitació habitatges antics), a Los Ángeles (reforma del port), a Singapur (parcs i zones verdes). En un món sense fronteres parla de globalitzar la democràcia i democratitzar la globalització i aquest paper no passa pels estats i sí per les ciutats. La democràcia neix a les ciutats i es redescobrirà en les cosmopolis, és la manera de redescobrir la democràcia a nivell global. Per Barber la lliga de les nacions ha fracassat i ara hi ha l’oportunitat de crear la lliga de les ciutats. I és el moment de crear les Ciutats Unides del món o tenir un parlament global d’alcaldes i un parlament d’alcaldes és un parlament de ciutadans, i això és un parlament de nosaltres. És a dir, ciutadans sense fronteres.


Habitat III ha servit per posar sobre la taula aquest tema: el creixement del poder de les ciutats i la transcendència en aquest món global. Un dels objectius era donar veu als alcaldes, als governs locals perquè tenen uns reptes sobre la taula i no tenen les competències per poder-hi fer front. Com es viu això? És un canvi profund, diu la Rosa, que fa set anys que treballa a les Nacions Unides. A les conferències es convoquen els governs nacionals però cada cop es dóna més veu als governs locals. La implementació ve per part dels governs locals, i amb aquests últims anys els alcaldes no estan només en aquestes taules per implementar sinó que hi són per decidir. Cal escoltar-los en tot el procés de decisió perquè ells són els que coneixen més bé els problemes reals.

El que es busca ara és la governança per incorporar la veu d’alguns alcaldes dins de les Nacions Unides. No perquè entri a formar part de l’òrgan de decisió de les Nacions Unides, que és el secretariat format pels 193 estats però sí que hi ha altres estructures o organismes que puguin reconèixer el paper dels alcaldes com un actor important. Tal com està organitzat ara a Nacions Unides, un alcalde o president regional, està dins la mateixa bossa que les ONG o un altre grup associatiu de la societat civil. Per tant, com reconeixem i donem un estatus diferent a aquestes noves figures polítiques? Aquest és un dels reptes per Nacions Unides i la seva governança.


Els estats tenen el pes de l’acció internacional, però com a contrapartida ha sortit tot un moviment que diu que les ciutats haurien de ser les que decideixin sobre aquestes polítiques que afecten les ciutats –canvi climàtic, refugiats, migracions, etc–. Però per la Rosa no és ni una cosa ni l’altra perquè els estats tenen un paper i el tindran i l’han d’assumir. El que falta és el diàleg entre les diferents institucions i nivells de representació. Aquest és el gran tema. Si ens centrem amb els refugiats sí que les ciutats reivindiquen el seu paper però no podem oblidar que qui ha d’assumir la responsabilitat és un govern nacional també.

Una de les eines que es té a través de la Nova Agenda Urbana i a través d’Habitat III és que els governs pensin en les ciutats i creïn polítiques estatals urbanes –inexistents fins al moment–. Els governs estatals no tenen aquesta visió de quines són les ciutats que s’han de potenciar més, les ciutats mitjanes amb més capacitat, quines són les connexions, què s’ha de fer per resoldre els reptes de la ciutat. Per això la reivindicació és que evidentment que les ciutats han de tenir més pes però són els estats els que han d’assumir la responsabilitat d’entendre què tenen sobre el mapa.

En el cas de l’Àfrica diu que hi ha una innovació que surt de la ciutadania, a ciutats com Nairobi, que és una de les que coneix bé, hi ha un hub tecnològic increïble d’emprenedors. Molts dels premis d’innovació a escala internacional es donen a emprenedors de Nairobi però a aquesta part del planeta li falta l’estructura democràtica, la governança; aquesta és la gran mancança i és la gran fragilitat. Per això costa tant.

L’Àsia és completament diferent: els models d’urbanització que agafen són perillosos si es projecten al futur. Des d’Habitat III es defensa un desenvolupament urbà compacte, amb zones mixtes, que pensis que a l’espai que estàs urbanitzant hi ha d’haver comerç, espai públic, habitatge, connexions accessibles. El problema és que a vegades es fa massa ràpid i en base al model nord-americà: amb un downtown i el mall, necessites el cotxe per fer qualsevol cosa. Aquí hi ha el problema de model, i és una lluita molt diferent de la de la governança. A vegades és difícil fer entendre quin és el model millor pel seu desenvolupament.

Des d’Europa o des de Barcelona ens pot xocar perquè ho tenim clar, partim d’un nucli històric que ha crescut amb la industrialització –Barcelona amb l’enderrocament de les muralles i el pla Cerdà–; al llarg del XIX hem desenvolupat les ciutats a mesura que l’economia creixia, és la història de les ciutats europees. Ara no passa així a molts llocs del món: les ciutats creixen desmanegades i com un risoma sense ordre ni concert. Fer-ho entendre a qui vol créixer i vol optar al benestar que tenim nosaltres és complicat.


Per això en moltes ciutats del món s’estan construint les gated communities, les comunitats tancades; nosaltres quan sortim de casa tenim el carrer l’espai públic, un bé de democràcia social (Jane Jacobs) però a països llatinoamericans, africans o asiàtics el carrer no existeix. El concepte canvia radicalment. És el gran tema. Barcelona és un model que s’exporta. Joan Clos és qui dirigeix l’Oficina d’Habitat, i per tant, la ciutat catalana ressona en aquestes parts del món però també perquè la ciutat ha tingut una tradició urbanística important –la gran marca Barcelona s’aconsegueix a través de l’arquitectura i de l’urbanisme amb Oriol Bohigas com un dels pensadors i ideòlegs de la ciutat–. Des de Cerdà. I a Barcelona s’estudia arquitectura i urbanisme, per tant, l’arquitecte no només pensa en el seu espai sinó que pensa en el global, pensa en l’espai col·lectiu i en l’entorn.

El Nobel d’Arquitectura Edward Soja, reinvindica la justícia espaial i critica el model de marca Barcelona perquè el que s’ha fet és focalitzar la postmetròpoli en el turisme, i la macrociutat s’ha menjat a les altres ciutats de l’entorn. Diu que és paradoxal que hi hagi el model Barcelona pensat per arquitectes antiplanificadors. Pensa que els paradigmes de fa trenta anys ja no serveixen pel desenvolupament urbà i que calen ciutats més compactes, encara que la ciutat que més ha estudiat, Los Ángeles, hagi augmentat la població en sis milions, la majoria immigrants i sense sostre. Per ell cal repensar la planificació econòmica, tenir més govern, crear sistemes de governança nous, aturar la privatització i tenir un sistema regulatori.


El model de trama urbana de Barcelona s’exporta, perquè és densa, compacta, pública. Hi ha molts models europeus que s’exporten, diu que hi ha un excés d’exportació sobretot a Llatinoamèrica. La Rosa té l’experiència d’haver viscut a Medellín, una de les ciutats més conflictives i amb el crim més elevat per càpita, on s’hi va organitzar la Càtedra Barcelona-Medellín. Sentia com si fos a la ciutat, ella que va treballar a l’Ajuntament de Barcelona, tothom coneixia molts dels funcionaris que hi treballen encara, hi ha una relació molt forta d’intercanvi. A Medellín es va fer front a les desigualtats i a la violència a través de l’educació i el model de biblioteques. Es va crear una xarxa molt important de biblioteques a cada barri, als barris més pobres i als més rics, a l’estrato 6. Aquesta xarxa tan ben travada s’inspira de Barcelona (hi ha una xarxa virtual d’agermanament bibliotecari Barcelona-Medellín). I ara s’està fent el mateix amb els mercats. El concepte de mercat és un dels altres temes en què Medellín està canviant, és una manera de fer trobar gent diferent i a través de les diferents activitats aconsegueixes la inclusió.

La Rosa diu que l’urbanisme no consisteix només a posar maons o a aixecar edificis sinó que requereix una planificació amb uns valors i una projecció a llarg termini. A Medellín van organitzar-hi una trobada sobre la desigualtat urbana, aquestes trobades també serveixen perquè la ciutat que els acull es pugui explicar al món, i hi van assistir 22.000 persones interessades en l’urbanisme, i van poder explicar al món la transformació, i la resiliència que tenia la ciutat colombiana, i com se n’havia sortit dels anys tan durs, dels vuitanta i noranta. I ara és un model de ciutat dins de Colòmbia i també al món. Ha fet un gran canvi.

Aquesta és la feina d’Habitat: com treballar a escala nacional perquè s’entengui a escala local i com fer les transformacions en desenvolupament urbà. L’Oficina d’ONU Habitat està present també en el tema de les crisis humanitàries, funciona a través d’una acció humanitària, passa per la coordinació general de Nacions Unides. És la que fa la funció de reconstrucció com per exemple a Haití. L’ONU Habitat posa ordre en la reconstrucció. Es fa feina de terreny, es treballa en algunes zones concretes fent tasques humanitàries. A part de les emergències els projectes s’estableixen amb el govern nacional, qui detecta els problemes i l’ONU Habitat fa propostes d’implementació i de gestió. Es cerca finançament perquè l’ONU Habitat no finança, sinó que ajuda a trobar-lo: a bancs de desenvolupament, a espònsors privats, a administracions públiques, a altres governs, a Europa. La implementació es fa amb ajuda tècnica internacional i recursos humans locals. Això és Habitat però també és com funciona l’ONU en general. Hi ha oficines que només desenvolupen projectes, i tenen un finançament per desenvolupar-los. Hi ha una part política i burocràtica.


Tot el desplegament de la Nova Agenda Urbana ha estat un treball polític, durant dos anys els estats membres reunits a Nova York, cada X mesos es tanquen per negociar un text. Aquesta és la feina de formigueta i de despatxos “aquesta paraula, no en aquest text; aquest paràgraf, el matisem”. Es poden passar tres hores per trobar la paraula correcta; són negociacions pures i dures de resolució. A Nova York es treballa en les resolucions de cada any des del setembre i fins al desembre; són hores i hores per decidir una paraula i aquesta feina afectarà aquells que són sobre el terreny amb les ONG i que esperen saber allò que s’ha d’implementar.

És un sistema prou eficient: 193 països, amb 193 cultures, amb 193 visions, amb l’emergència del moment, amb l’emergència de la realitat? Tu que estàs dins, com ho veus? Que hi hagi una visió conjunta de tot i que es consensuï determinades coses, la Rosa hi creu plenament, això significa que els tempos de les coses no són els mateixos que els tempos de la realitat. I això és quelcom que cal entendre perquè el que fa l’ONU difícilment pot ser d’una acció immediata sinó que amb molt de temps s’aconsegueix una petita cosa; amb molt més temps s’aconsegueix una altra cosa. Això és necessari, però cal que es reestructuri perquè l’ONU neix en unes circumstàncies polítiques i socials determinades i seixanta anys després han canviat radicalment. El monstre ha anat creixent, sobretot burocràticament.

Sí que és cert, i és ineficient no perquè hi hagi la ineficiència de no saber-lo modernitzar, diu, és que no hi ha la voluntat de voler-lo modernitzar. És a dir, és la voluntat política. Els estats, els 193 tenen el poder, però en un món com l’actual hi ha un nou actor, les ciutats que si s’uneixen com deia Barber prendran el rol que històricament han tingut els estats. Per la Rosa però tindran un altre rol, ja hi ha moltes xarxes de ciutats que són sócies de Nacions Unides. Reconeix el seu poder i la seva força. Hi ha la UCLG, MetropolisC-40 –es crea pel canvi climàtic–, hi ha moltes xarxes de ciutats. I sort n’hi ha perquè també és una font d’enriquiment i d’intercanvi de pràctiques i d’anar junts. L’èxit del perquè els governs locals tenen veu és perquè han anat juntes les ciutats, si no era impossible.

El problema no és tant la competència entre unes i altres sinó com es coopera. Tant de bo s’enforteixin les xarxes de govern local, diu, tant de bo tinguin més eines per tirar endavant però també han de ser escoltades per part dels governs estatals. La modernització de Nacions Unides no passa només per la introducció de la veu dels governs locals sinó també per altres mesures necessàries.

A Quito es tanca un text, una declaració, la Nova Agenda Urbana que marca el que ha de passar en els propers vint anys, marca les bones intencions a les ciutats, no és legislatiu, marca sobre com s’ha de gestionar les ciutats. D’aquí al 2050 la població a les ciutats de tot el món es duplicarà. L’origen d’Habitat el trobem a Vancouver al 1976 en la Conferència de Nacions Unides pels Assentaments Humans, i que va tenir la seva segona edició a Istanbul al 1996 i l’aprovació dels Objectius del Mil·leni al 2000. Si llegeixess una resolució de les Nacions Unides te n’adones que té en compte el passat, i és un fil que comença i està tot lligat. Una conferència porta a l’altra i un programa està enllaçat amb un acord i que et remet a una agenda. Sobta que en el llenguatge hi ha paraules com “ens comprometem”, “reconeixem”, “donarem suport” –segurament un president espanyol devia llegir molta literatura transnacional–”promovem”, “realcem”, s’aposta pel compromís de la governança local.

Una de les fites del text i que s’ha aconseguit i que s’ha lluitat molt des de Barcelona és pel dret a la ciutat. En el sentit que una persona no només té dret a tenir un habitatge sinó que també té dret a viure bé en una ciutat. En un moment de gentrificació de la ciutat. Els reptes urbans no només són per les zones que s’estan urbanitzant ràpidament sinó que també ho són per aquelles ciutats que ja estan urbanitzades i on la naturalesa dels reptes és diferent. Un d’ells és que tots els governs estatals i locals i la societat civil es posi d’acord en l’aprovació i s’aconsegueix que en els propers vint anys hi haurà una obligació voluntària o un control de reportar què s’està fent per millorar les ciutats. Com a mínim s’ha aconseguit això. Aquestes revisions marquen una pressió per canviar el panorama urbà.

A Londres o a Nova York, la gentrificació fa temps que existeix. La gent ja no pot viure al centre del món. Aquí potser per aquesta sensació d’estar desconnectats o de viure en una bombolla, ara comencem a estar a dins del món i comencem a patir els problemes del món.

Això es pot aturar? Pensa que hi haurà un canvi de model en algun moment, està relacionat amb un model econòmic, i la pregunta és: fins on arribarà tot això? Arribarà fins que la balança dels equilibris no es pugui aguantar més i es tornarà enrere. Ho veiem amb les reaccions polítiques que hi ha –Brexit, Trump–. La pregunta és: això frenarà la gentrificació? El poder dels estats està en declivi? Els estats tenen molt poder, si ells s’asseiessin, tinguessin la voluntat d’asseure’s, s’aturaria la guerra, el tràfic d’armes, etc. El govern local pot ser una reacció a tota aquesta ineficàcia. Els alcaldes són més propers als ciutadans, tenen més legitimitat. Sobre la voluntat dels estats és política. Som en un moment de declivi de la política en general, sí, ho creu.

Quan es prenen aquestes decisions dins les Nacions Unides, s’ho creuen? Sí, com es creuen una agenda del desenvolupament. Clar que s’ho creuen. De la mateixa manera que hi ha l’acord a París sobre el canvi climàtic. S’ho han de creure perquè veuen que el problema els ve a sobre. Els governs estatals sí que se n’han adonat que han de fer alguna cosa perquè tenen problemes a les ciutats: els alcaldes estan revolucionats, la majoria de joves viuen a la ciutat, tens el racisme i els suburbis francesos; hi ha les primaveres àrabs, revoltes, gran part de la població, sobretot els joves que no tenen feina; hi ha el terrorisme, i com a conseqüència d’això cauen els governs. Per tant, la patata calenta en el fons els rebota, han de saber crear oportunitats als nuclis urbans, i són per problemes urbans: tot com tot a la vida surt dels nuclis urbans. Com que tenen la patata calenta a sobre s’ho han de creure. Han de fer alguna cosa per crear oportunitats als nuclis urbans. No s’ha pensat de manera transversal el desenvolupament d’una persona, des que neix fins que mort, com es desenvolupa la xarxa. Els governs s’han adonat que els afecta, i el pes de la Nova Agenda ha estat més important que mai, i els afecta políticament que és per això que reaccionen. Estan preocupats.

A Nairobi, el 70% de la població té menys de vint-i-cinc anys, això és molta energia. Per això hi ha nacions africanes que volen conservar la gent al camp, perquè és més fàcil de controlar-los. Si tenim la gent jove ocupada amb el ramat de vaques, i no parla de les vaques del Pirineu, que no es poden comunicar entre zones, no cal que fem infraestructures perquè estiguin connectats, però quan s’ajunten a la ciutat i viuen en un món globalitzat, obren els ulls. I als governs això els afecta, i per això s’ho han pres seriosament, perquè els afecta. Perquè veuen que les coses estan canviant molt ràpidament.

El gran tema pel qual els interessa el tema urbà és: què en fem de la població? És un gran tema de democràcia. A l’Àfrica, per exemple, el problema és la governança: com fem que les societats siguin més democràtiques, hi hagi estructures més democràtiques, que avui dia són gairebé inexistents? Els governs que han mantingut aquestes desigualtats ara tenen un problema greu quan la desigualtat és extrema.

Culturalment, com s’introdueix la governança? No es pot impostar, han de ser les mateixes societats que facin créixer aquesta manera de fer, no se’ls pot imposar perquè si no tornem a ser allà. Amb les negociacions, el repte de l’aprovació dels textos com el de la Nova Agenda és que la visió és molt pobra com a text, no s’hi diu res de nou, però estem es posa un comú denominador sobre situacions molt diverses i governs totalitaris –però són a la taula– i sobretot en aspectes de sobirania que no pots traspassar. El tema delicat de com començar a construir les estructures de governança és on des de les Nacions Unides piquen pedra des de les organitzacions locals. És més fàcil començar pel nivell local, i anar pujant. És a l’Àfrica i a l’Àsia on es crea aquest corpus de la governança des de Nacions Unides?

I també Llatinoamèrica, on el 70% de la població viu en zones urbanes. Totes les ciutats són molt grans, Mèxic DF és la més densament poblada. Llatinoamèrica té el problema de la desigualtat i de la violència, però a Europa també ens passa això. Ens comencem a sentir insegurs a Europa, per primer cop a la nostra vida, perquè això no ho havíem viscut mai; la resta del món ho viu a diari, excepte, Austràlia, Europa, el Japó i el Canadà, viuen en una tensió vital: la vida i la mort es toquen. Es posa sobre la taula que el com gestionem les ciutats farà que triomfem o no en relació això.

Dickens, Balzac, els grans de la literatura del XIX, ja parlen de les ciutats com a llocs negres. Les ciutats prenen aquest nou protagonisme pel creixement demogràfic. Abans hi havia regions del món que no creixien tant però quan s’assoleix un nivell de desenvolupament més elevat, se segueixen tenint molts fills i la població creix molt. El gran creixement de població es concentra en zones en vies de desenvolupament i passarà en zones urbanes, per això es posa el focus en el paper de les ciutats: què passa a les ciutats?

L’educació és la clau de tot aquest desenvolupament. És el pilar social clau perquè hi pugui haver la cohesió entre la ciutadania. Aquest és el model d’Habitat amb una visió holística.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s