Un tros de Diagonal

La Diagonal és un lloc on la gent camina tranquil·la, les parelles joves hi discuteixen i sovint s’hi senten moltes més veritats que no pas al voltant d’una taula, mirant la televisió o en una consulta de psicoanalista, més pendent de què farà el cap de setmana o quines sabates es comprarà que no que el seu client es curi de l’angoixa i el malestar.

Experiment: amb les passejades que faig per aquesta artèria de la ciutat m’apassiona captar de què parla la gent. En una de les últimes volgudament vaig sortir sense mòbil i vaig caminar durant una hora i mitja. No tenia paper ni boli ni el mòbil per prendre notes, només el meu cap, la meva memòria. A mesura que caminava les imatges, trossos de conversa s’anaven amuntegant dins meu. Potser hi hauria un moment en què el cap ja no seguiria i diria prou. I sí, amb molta concentració i esforç vaig aconseguir arribar a casa i escriure tot allò que vaig anar gravant mentre caminava.


“Ja no sé ni què faig”, diu una dona gran al seu marit que també ronda la vuitantena. Potser és la por de caure malalta d’Alzeheimer?, hi ha una certa por a les cases catalanes d’acabar boig o perdre la xaveta perquè coneixen algú, perquè se’n parla força o perquè fer-se gran fa por. Morir-se ens fa por. Sovint fem servir expressions com: “Sembla que tinguis Alzeheimer”, “Estic Alzeheimer avui”. Si algun dia la malaltia truca la porta, no ho sé què direm aleshores…

“Estic emmerdat”, un home gran li diu a la seva dona. M’hauria agradat saber amb què o per què… L’IEC té quatre entrades: Verb transitiu: “Embrutar de merda”, a les ciutats alguns carrers estan plens d’aquesta substància canina, abans eren dels cavalls o eren directament als camps com adob. Verb intransitiu pronominal: “Les sabates s’emmerden si passeu pel corral”. Transitiu: “Induir (algú) a intervenir en un negoci o afer intrincat, perillós, complicat, etc. Intransitiu pronominal: “Enredar-se en un negoci o afer intrincat, perillós, etc. Hi estava d’acord però no s’hi volia emmerdar en aquell negoci”. Per l’aspecte i pel context em sembla que era aquest últim, algú l’havia posat en una situació inesperadament desordenada.

“Risc” és una paraula que en el món financer es diu molt. Quant risc i quants riscs correm en les nostres vides? Als EUA el risc és sinònim d’èxit; aquí és sinònim de foll. Haurem de donar la raó a aquells que ens miren des de fora, als que han arribat fa poc i que no ens coneixen com nosaltres no els coneixem a ells, i segurament una de les coses que podrien dir de les societats occidentals europees és que som conservadors. I també dels catalans encara que ens agrada veure’ns com uns grans progressistes.

El benestar aconseguit després de la Segona Guerra Mundial ha confeccionat una manera de fer i de ser i tothom s’escandalitza ara amb el populisme. Però si és natural. Perquè, a tots els que opinen, què farien si els traiessin els ingressos i de cop i volta es vegessin al carrer amb una hipoteca per pagar i una família per mantenir…? O vegessin que per la feina que fan tenen competidors i que tenen perill de perdre-la i no tenen la tranquil·litat d’unes oposicions? O bé que vegessin dràsticament reduïts els seus estàndards de vida de la nit al dia, o bé en els últims deu o vint anys… Clar, és molt fàcil dir i predir des de la seguretat. I els que s’arrisquen per venir amb barca o nedant o caminant? No tenen res més que l’esperança de trobar un món millor. Era el risc? Sí, no? Anava d’això.

I que lliga molt bé amb aquesta altra frase que vaig col·locar a una part del cervell mentre movia ara el peu dret, ara el peu esquerre amb un dels punts de fuga més estimulants de la ciutat : “No et muntis més pel·lícules”. A vegades els mitjans fan creure que vivim en mons paral·lels, veus el que tu vius en el teu dia a dia i no té res a veure amb el que ells parlen: els refugiats, els polítics, el poder, les eleccions. Per què no hi surt gent corrent? La common people que cantaven els Pulp i explica coses de la seva vida. La gent sap moltes coses. I també ens construïm els nostres mons paral·lels, la gent té amants, surt a córrer, va al gimnàs, va al cine, s’escapa a països on no coneix la cultura ni la llengua potser per inspirar-se i desconnectar d’aquest dia a dia que tan sovint ens porta a la incomunicació.

Perquè sí, “Una cosa porta a l’altra”, amb aquesta naturalitat li deia una noia d’uns vint-i-cinc anys a una altra de la mateixa edat. Perquè les accions humanes sempre porten derivades encara que moltes vegades tinguin un origen inconscient, gairebé el 90% de les nostres decisions són inconscients!; no sabem cap on ens portaran les coses a la vida: si la decisió de casar-se amb algú li portarà felicitat o serà una font inesgotable de conflictes i problemes; o si el fet d’estudiar una carrera o de triar una pel·lícula poden ser els fets més transcendents, o com la pèrdua d’un tren pot canviar per sempre més el destí d’una persona que el pot ajuntar a una altra, o una …

M’agrada passejar per la Diagonal. Em sento vinculada a aquest carrermediàtic de Barcelona  i ple de controvèrsies entre l’Ajuntament i els veïns, o entre els comerciants i la ciutadania. En Jordi Hereu va ser el primer que va fer una consulta i un procés participatiu amb 30.000 participants i després de demanar què volien que fos la Diagonal: un bulevard o una rambla, l’opció més votada va ser “cap de les dues” en un 80%. Hi va haver poca participació (el 12% dels barcelonins) però era el 2009 i segurament encara la ciutadania no estava activada. I tothom associa aquell fet amb la pèrdua de les eleccions per part del PSC després de governar la ciutat durant més de trenta anys. Després va venir en Xavier Trias i va voler impulsar la reforma de Francesc Macià fins a les Glòries però no se’n va sortir, i la reforma tova que diuen que va fer es va centrar en fer les voreres més amples de la Plaça Francesc Macià fins a Passeig de Gràcia, alguns diuen que ho va fer pels seus. Ara l’alcaldessa Colau té pressa d’ajuntar tota l’artèria de cap a cap de la ciutat per connectar la “ciutat real” diu; del mar fins al Baix Llobregat. És curiós com, fins i tot, un carrer cada persona i equip de govern el veu i el justifica a la seva manera.

Aquesta avinguda ha protagonitzat moments històrics, com l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat o la celebració del XXXV Congrés Eucarístic Internacional que va suposar la fi de la seixantena de barraques que hi havien al carrer Manuel Girona i a la plaça Maria Cristina als anys cinquanta, o va ser un dels punts finals de la V del 2014, imatges que han donat la volta al món.

Durant el 2012 va inspirar un dels millors poemes que he escrit mai; el 2013, el 2014, va ajudar-me a suportar els mals moments que et regala també la vida; el 2015 inspira el llibre de ciència que vaig gestar al llarg del 2016.

Si alguna hora la casa us cau a sobre, calceu-vos bé i sortiu a trobar la vida, perquè potser la vida també és allò que passa mentre camineu.

PD-Curiosament al Kosmopolis vaig trobar-me amb una xerrada deliciosa sobre Robert Walser i “El passeig” i la proposta artística de Marc Caellas a la qual no vaig poder assistir. Avui dia encara sorprèn que un escriptor pogués caminar i observar i inspirar-se en allò que veia i transformar-ho en literatura?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s