Què passa amb Herzog?

Dissabte 24 de març. Quarts de nou del vespre. Pati del CCCB. Una ziga-zaga de gent omple tota la plaça. Fosqueja, aquella nit es canviava l’hora, i la llum primaveral s’allarga fins a les vuit tocades. Joves frisosos expectants, alguns amb una cervesa a la mà, els tons foscos predominen, negres, blaus i marrons, esperen per veure un dels èxits de taquilla del Kosmopolis, les entrades es van exhaurir en una hora com la PJ Harvey. Barcelona, una ciutat d’estudi. Els caps de cartell de programa amb Kim Stanley i Ian Watson que parlaven sobre el canvi climàtic no van omplir, o els Neu! Reekie, una proposta innovadora i transversal del que està passant a una Escòcia que ja viu i crea com si fos un estat independent i que tornarà a plantejar un referèndum –aquest cop pactat o no– van ser ignorats per aquest públic hipster que adora autors de culte, s’autoreconeix en el vestir i en els complements, fa servir un llenguatge diferencial perquè s’identifica amb autors com Werner Herzog, un cineasta amplificat. El seu nom, desconegut per a molts, durant el matí que es va anunciar que seria a Barcelona va córrer per les xarxes i per molts whatsapps barcelonins. Barcelona sempre ha tingut una relació especial amb el cinema, tot i que la indústria mai ha sigut a la capital catalana, sí en surt bona part del talent –l’exemple més recent és “Estiu 1993” de la Carla Simón i el seu equip, que sense esperar-s’ho ja acumulen dos premis: Berlín i Màlaga–.

Però tornem a la imatge: la cua feta per parelles o grups de tres i quatre que amb l’entrada a la mà o una cervesa fan temps, i que uns metres més avall, col·lapsa el hall del CCCB. La conferència “Èxtasi i terror en la ment de Déu” comença mitja hora tard. Què hi ha darrere aquest èxit de convocatòria? Mentre sóc a l’espectacle dels Neu! Reekie! tafanejo a la Viquipèdia: “Werner Herzog”, i m’agrada trobar-hi un autor que juga amb la ficció i la realitat, i que les seves obres les representen actors amateurs, els seus rodatges són extenuants. Això de la cultura és sempre una cinta llarga llarga i hi veig passar l’Albert Serra o en Lars Von Trier. A la bibliografia al final de tot hi descobreixo un nom: Blackie Books.


Un dels noms que la fa popular és “English is not easy” de Luci Gutiérrez, el hit més recent, “Lolito” de Ben Brooks que vaig trobar-me aquest Nadal a la botiga Be del carrer Bonavista. És la barreja de la cultura popular i alta cultura. La combinació de noms gruixuts: Montaigne, Voltaire o Modiano al costat d’en Babar, el mític Víctor Nubla,la Sophie Divry, que era al Kosmopolis, molt periodisme literari o l’humor,”Lamentaciones de un prepucio”, “La tienda y la vida”, els pensaments d’una venedora de roba que pensa massa o “Els Simpson i la filosofía”. També hi ha espai per la biografia del hippy més influent, “Cosas que los nietos deberían saber”, quinze edicions!, o títols tan bells com “La poesia dels nombres” de Tammet.

Els barcelonins es troben còmodes amb aquesta manera de fer i ser al segle XXI: entre l’humor, la banalitat i la transcendència i un bon disseny. Un dels primers títols que va decidir editar en Jan Martí, al 2010 va ser “Conquista de lo inútil” i que explicaria el perquè el hall del CCCB es va col·lapsar de gent jove, entre els vint-i-cinc i els trenta, que joves!, que lliga amb el  “Love too soon” de la PJ Harvey.


Truco a l’editorial Blackie Books i l’Erika m’explica que “La conquista de lo inútil” de Werner Herzog és un dels primers títol que van treure al 2010, una declaració d’intencions. Un llibre que està exhaurit, que ja no es pot comprar, que qui el té, té una mena de tresor com els elegits que van poder veure les reflexions d’Herzog en directe, cercant les fonts, cercant el mestre. En un món d’abundància de dades, d’informació, d’imatges, encara hi ha una escassedat de llibres que valen la pena reeditar, sembla que l’èxit és part d’aquest posicionament. Quan dónes un cop d’ull al web te n’adones que hi ha molts llibres que estan en aquesta situació: “Ser madre hoy” de Miguel Noguera, “Stone Arabia” de Danna Spiotta…

I en la ressenya marca de la casa d’una línia: “El diario de rodaje (e íntimo) de un cineasta legendario que, en realidad, se considera un escritor (y lo es)”. Què més vols? A l’Erika quan li explico la tesi que vull comprovar em diu que té sentit perquè és un dels primers autors que els va ajudar a confeccionar aquest catàleg tan eclèctic com fascinant. Em diu que hi ha la voluntat de recuperar els clàssics espanyols, ara publiquen Gloria Fuentes, la poetessa gallega, amiga del cineasta José Luis Cuerda, on fa un albariño de primera qualitat allà on diuen que s’acaba la terra.

Tots els autors dialoguen entre ells, des dels clàssics que no han entrat en la memòria popular, Carlos Jardiel Poncela, Fuertes, Sempé, i els autors gruixuts citats abans (Montaigne, Modiano o Voltaire) a la narrativa contemporània amb James Rodhes i el seu elèctric “Instrumental” al capdavant o el Lolito hipster –“un gresol canviant d’estils, gustos i manera d’actuar” segons Haddow Douglas que pronosticava la mort de la cultura occidental; llegeixo  que l’origen del terme no queda clar: uns diuen que ve del món del jazz, del hip, seguidors de l’escena del moment; uns altres diuen que ve de l’oest de l’Àfrica, hipi, que vol dir obrir els ulls; el hop per referir-se a l’opi i finalment hip que voldria dir “coneixement de”–. Aquest diàleg és en els llibres i també a les xarxes on tenen una bona colla de seguidors.

Aquest eclecticisme és la barreja de les inquietuds d’en Jan i el seu equip, entre els vint-i-cinc i els trenta anys, la qualitat literària i mirar cap aquells que més bé ho fan al món: Faber, Harper Collins, Canongate, o el “The New York Times Books”, i l’últim èxit que publiquen “Que me quieras”. Les quatre-centes persones que esperaven al pati del CCCB volen cultura, desitgen coneixement, tenen ganes de sentir discursos amb sentit ara que Déu sembla que torna entre l’èxtasi i el terror…

PD-“Què passa amb Herzog?” neix de la conversa que vam tenir amb l’Àlex de premsa del CCCB. Ell no va poder anar tampoc a la xerrada, i va ser de les poques persones que va veure els escocesos. És un exemple de com el no, el “fracàs” et pot portar cap a la investigació.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s