“El tren de les 17:14” a tres veus

Set anys intensos. Hi ha una fatiga del procés, després d’anys de mobilitzacions, propostes, llibres, falten a la veritat els que diuen que només són eslògans, si hi ha bibliografia de tota mena!: jornades, debats. Hem debatut molt, aquest procés no està fet amb presses, no som arrauxats i la resposta a tot aquest moviment de base, són set anys d’amenaces, de “lluvia de millones” que en menys d’una setmana es converteix en plugim. Es pot dir que som eixelebrats? Ell ho posa en dubte i té pressa per començar perquè reconeix que el canvi d’estatus serà llarg i dur però que comenci ja. Seguim sent els que érem al 2010 amb una autonomia intervinguda –una dona del públic diu pitjor!–. Potser no és tan cert allò d’eixamplar la base, tot i que hi ha veus que diuen que fa falta acumular forces. Per en Toni Soler som en aquell punt de la fruita madura, per fer el salt no en serem més, cal recollir-la ara, si no es podrirà… Creu que el context no ens pot ajudar aquest cop, perquè tot el moviment independentista s’ha generat amb una hegemonia del PP, una crisi dels partits tradicionals, la corrupció de fons, però tot i això, aquesta idea de l’acumulació de forces ens pot anar en contra –diumenge vam veure com el nou partit Comuns Democràtics de Catalunya, CDC, quina ironia!, rebutjava la via sobiranista i apostava per una “república” dins la monarquia–.

I per ell és un tema de pell, de sensacions que té, com a membre de la generació del baby boom, els que tenen entre quaranta-cinc i cinquanta-cinc anys són els que estan encapçalant aquesta recta final –president Puigdemont, Neus Munté, que seu al seu costat, Raül Romeva, Oriol Junqueras, etc–. Tots estan en l’etapa de la maduresa vital. D’aquí a vint anys les coses no poden seguir així. Cita a en Miquel Roca i Junyent, quan ell era periodista seriós li va sentir a dir en un míting: “Com diuen a Amposta, quan passa s’agarra”, doncs ara és el moment de l’oportunitat. Com el 14 d’abril del 1931. Com l’audàcia de Suárez que va fer tornar Tarradellas. I acaba amb un símil futbolístic, Cruyff és present durant la primera hora, el sobiranisme no ha rebut suport per arguments racionals sinó per guanyar i perquè suposa una renovació. Si no es guanya es passarà factura. L’electorat és cruel, per molta raó que es tingui.

Si el sobiranisme ara s’atura i no fa el pas, pensa que es perdrà. També diu que ell no serà inhabilitat, no es juga la carrera, perquè té una pota al periodisme i l’altra a la faràndula, i reconeix el coratge d’aquesta generació, d’aquests polítics que són els que han de prendre la decisió. Diu que li fa terror només de pensar que si hi rumiem gaire passaran trenta anys més i l’establishment se’n riurà i ens matxacaran per la feblesa. Tot i les dificultats, i en Ferran les recorda –és la presentació a Barcelona del llibre d’en Ferran Requejo, “El tren de les 17:14”, un recull d’articles publicats als diaris des del 2010 fins al 2017, a tres veus– també és important veure que tenim un govern amb la sensibilitat de construir un estat nou, una associació de municipis per a la Independència (AMI) que empeny des del món local, on hi ha la força de base dels alcaldes contraposat amb una administració afeblida –no veu que la Sáenz de Santamaría es plantegi fer-se càrrec de la sanitat catalana…–. Confia en la gent activa i capaç de gestionar aquesta dificultat. I també en un govern espanyol que no vol reprimir el moviment democràtic i pacífic català, perquè tenim Barcelona, no som Kosovo, tenim un port, un aeroport, unes empreses que decideixen invertir cada cop més. I hi ha també una part petita a Espanya que vol parlar i amb els pròxims mesos pot créixer. Això sí que ho veu. Amb cortesia i molta naturalitat, dóna el pas a la consellera, de qui diu que té una visió més aproximada de la realitat.


No és un bon dia per parlar ni de trens ni de puntualitat –la consellera Neus Munté arriba mitja hora tard per la reunió de govern i la posterior roda de premsa, que excepcionalment s’ha fet a la tarda pel viatge del president Puigdemont a Bolonya–. I demana excuses. Aniré de cara a barraca diu i comença pel títol, molt escaient, “El tren de les 17:14”,  un tren que molts hem agafat i amb puntualitat. Després de la relectura del llibre, amb l’inici a la sentència del 2010, moment de reivindicar que tenim uns drets que se’ns trepitgen: amb l’Estatut retallat no s’aconsegueix ni el reconeixement de Catalunya com una entitat diferenciada ni finançament ni relacions bilaterals. La resposta a aquesta demanda ciutadana per part de l’estat és un setge sobre el govern i el Parlament. Si bé les enquestes no són fiables al 100%, com s’ha demostrat últimament, el CEO diu que la realitat del que està passant a Catalunya traspassa la costura dels partits. No es té encara una cartografia precisa ni els itineraris d’espais certs però sí que hi ha algunes certeses que ja es poden explicar com la força social que té el moviment i que ha aconseguit la majoria parlamentària a favor de la independència per primer cop a la història. Estem fent bé les coses i no ens hem encantat diu la consellera que tothom coincideix a dir que és bona persona i comunica empatia i placidesa. Han passat set anys. Massa temps. Durant aquest temps aquesta majoria no augmenta però tampoc davalla. És important saber-ho, és aquesta certesa.

Ara cal gestionar els temps, les presses o les paraules màgiques com “referèndum” que cal fer amb tota la seguretat jurídica que no només afectarà el govern sinó també alts càrrecs de la Generalitat i funcionaris. Molta gent es juga aquella carrera professional de la qual parlava en Toni Soler al principi. Si bé l’estat ho impugna tot –decrets energètics, partides pressupostàries, etc.,– de moment, no ha impugnat el pla de govern que té molt clar l’objectiu: un referèndum homologat en termes internacionals per arribar al tren de les 17:14. Durant aquests set anys s’ha fet molta feina, sobretot des de les entitats sobiranistes. Ho expliquem arreu amb audàcia i discreció, dos dels valors d’aquest procés genuïnament català. Reconeix que han hagut d’adaptar el full de ruta en funció de les perspectives i les dificultats que els posa l’estat, i creu que no s’ha errat si es manté la resposta majoritària. Durant aquests set anys s’ha construït una majoria que ha superat els esculls i les previsions, altre cop la imatge del desbordament. Hi ha hagut una acumulació de forces amb xifres: una majoria parlamentària a favor de la independència i un 73% de la població que vol un referèndum. La consellera que sempre té una paraula amable faci fred o faci calor diu que hi ha voluntat d’arribar-hi. I reivindica també el cruyffisme: “Surt i guanya”. S’ha transcendit el “peix al cove” i ara volem decidir l’estatus del futur perquè si es fa tot això és per una cosa tan senzilla com per tenir una qualitat de vida millor pels fills i pels néts. Hem “agarrat” el tren amb sentit i sentit comú. Aquesta és l’obsessió del govern del qual n’és la portaveu. I acaba amb un recordatori per aquells que se l’han jugada i han vist com les seves carreres professionals es veien estroncades. Saben que no estan sols, i els hi hem de fer saber. Està en joc la credibilitat de la majoria i confia que sortirà bé perquè el que estan fent és honest i sincer.


No vull parlar de contingut –ja el trobaran en el llibre quan el llegeixin– sinó d’elements de reflexió diu en Ferran, com a filòsof que és –a part de catedràtic de Ciència Política i enginyer– diu vol explicar-nos des d’on pensa el que pensa. El punt inicial és la glòria, el llibre és una crònica d’una incerta glòria diu. Inspirat en el poema de Shakespeare –ell explica la ciència política als seus alumnes de la UPF a través del seu autor preferit, pensa que és un autor polític 100%–, projecta a la pantalla el mateix tros de poema que va inspirar Joan Sales per la seva obra magna “Incerta glòria”.

“O, how this spring of love resembleth
The uncertain glory of an April day;
Which now shows all the beauty of the sun,
And by and by a cloud takes all away.”

Un dia d’abril tothom pot veure la bellesa del sol però hi ha núvols i aquests núvols poden tapar el cel i la glòria. La glòria (és el país de progrés que anhelem: el lloc destí), el tren som nosaltres i les vies es posen en funció de com avancem. Com ho tenim? I ell mateix respon com si tothom compartís la mateixa informació…, això no és així en termes de realitat. Ja s’insinua aquest joc d’equilibris que és la política. En termes de democràcia hi ha drets als parlaments i als governs, i en funció d’aquests drets les democràcies són més complexes unes que les altres. Com expert en política comparada i federalisme diu que hi ha una demanda creixent dins les democràcies plurinacionals. I es pregunta com a bon científic social: Totes les democràcies han de tenir els mateixos drets? La resposta altre cop és depèn: totes les democràcies tenen tensions i n’hi ha que estan més avançades. En les democràcies liberals les secessions són legítimes? Depèn –responen a la gallega– de si estan ben tractades les minories. Ell defensava el federalisme plurinacional fins fa uns anys, i ha arribat a la conclusió que era ingenu en el cas de l’estat espanyol. Federalisme o diàleg: és una coartada per no pensar i per no fer i per justificar l’statu quo.

Per en Ferran una de les preguntes que cal respondre és per què l’independentisme és tan fort des de fa deu anys quan era una opció marginal a la societat catalana? Què ha passat? Per què les terceres vies són impossibles? Una de les explicacions que ell dóna és la cultura política de les institucions espanyoles que estan fetes de manera unitarista i jeràrquica. És la concepció de l’estat a la francesa amb un centralisme molt fort, com a centre de gravetat i antifederal. Això que explica ell ho va poder comprovar durant els quatre anys que va ser membre de la Junta Electoral Central a Madrid, on va conèixer els magistrats del Suprem. Pel llenguatge, per com es relacionaven va poder entendre com tenien estructurades les neurones. Sí, vivim mons paral·lels, ens sentim a gust en diferents contextos diu. Més enllà del franquisme matisa. És com dir que l’aire no té oxigen.

I se serveix de la comparativa, aquest cop entre Shakespeare i Kant per explicar que és una actitud: és naturalista i realista. El món com és, no com m’agradaria que fos –el wishful thinking tan practicat–. No hem de ser esclaus de les nostres ficcions. Si algú està molt segur del món s’equivoca arriba a dir. El món és més complex, les teories són més simples. Explica que Kant al final dels seus dies va entendre de cop i volta el que havia cercat durant tota la vida a través de la seva epistemologia.
És la insatisfacció amb nosaltres allò que ens fa progressar, la “Insociable sociabilitat”. Quin conceptot! I el procés català durant aquests set anys també viu aquesta tensió entre allò que volem i les incerteses que arrossega un procés d’aquestes característiques –no hi ha vies fetes–. Per ell la joia de la corona és el 70-80% de la població a favor del dret a decidir, aquest percentatge és el que acostuma a sortir quan demanes sobre què es prefereix: si democràcia o dictadura.

Després de fer el repàs pels set anys, s’aventura a plantejar escenaris de futur –que amb un cop d’ull pots veure amb el diagrama que adjunta a l’última pàgina del llibre, com a epíleg–. És com un partit de tenisa partir d’ara es veurà qui tindrà el servei, qui tindrà la pilota per iniciar el joc. Ara el té el govern català: ha de decidir quan firmen la convocatòria del referèndum. I un cop hagin fet el “saque”, l’estat haurà de decidir si ho atura o ho permet.

Si es fa el referèndum cal una legitimació democràtica, més del 50% de la participació diu. I recorda que allò important és la població, és la gent, no pas els partits. Els ciutadans no han fallat mai. Només si som capaços de mobilitzar-nos el procés seguirà.

Si es va l’escenari de ruptura la primera cosa que es necessitarà per en Ferran serà la suficiència econòmica –és com la gestió d’una casa: si no hi ha ingressos no es pot fer res: ni omplir la nevera, ni pagar factures, ni sortir al cine–. El govern i l’administració han d’estar preparats i en aquest escenari les mobilitzacions ciutadanes canviaran, hi haurà menys gent, i seran més continuades. Potser fins i tot caldrà defensar les institucions físicament i plans d’acció del govern i de l’ANC i Òmnium Cultural, a qui demana que també internacionalitzin el procés. Com a realista que és menciona la tristesa de veure les dissensions que hi ha entre partits en un moment en què caldria que hi hagués una unitat real i no fer-se la traveta i perdre l’energia en les picabaralles internes. També assenyala que caldria millorar la comunicació que no arriba als ciutadans, cal persuasió cap aquells que encara dubten o aquells a qui no ha arribat el missatge, encara.


Acaba amb el final de la segona part d'”Enric IV”, una de les seves obres predilectes de Shakespeare, i la imatge del ballarí que després de fer promeses es dirigeix al públic i diu “les dames gentils aquí presents m’han perdonat; si els cavallers no ho fan, llavors els cavallers no concorden amb les dames, el que mai s’ha vist abans en una reunió com aquesta. Gràcies per la vostra atenció”. En Ferran s’ha dirigit durant una hora a un auditori que l’escolta atentament, un centenar de persones entre les quals s’hi poden veure en Carles Viver-Pi Sunyer, en Miquel Puig, en Joan Iglesias, –els cavallers– i aquells que no són tan coneguts però que també l’admiren i estimen perquè a part de ser un erudit i una de les ments més lúcides del país és una bona persona, els amics i les amigues de tota la vida i els companys del tenis que han volgut acompanyar-lo. S’han fet dos quarts de deu de la nit, ningú ha marxat abans d’hora, hi havia una desena de persones dretes, el temps s’ha congelat a l’Abacus de Còrsega perquè vivim aquest moment d’incertesa que en Ferran (i tots els presents) espera que acabi sent de glòria.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s