De lliure albir, res de res

«Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura
,ché la diritta via era smarrita.»
“Divina Comèdia” de Dant

No s’atura tot i que la idea d’encaixar a algun lloc la té a dins. Ve de família d’editors, una part catalana i l’altra basca. Comença cinc carreres durant la seva joventut i acaba Biologia amb trenta-cinc anys després de passar per una etapa que li capgira i trasbalsa la vida. Quan parla transmet aquella serenitat d’algú que coneix els penya-segats de l’existència i també molta intel·ligència. No hi ha rastre del dolor i els averanys de la vida, un rostre ple de llum. No hi ha pistes de la foscor que explica. Ara a Sant Vicenç de Montalt s’hi obre una finestra a la vora del mar.


Un dels besavis va ser impulsor juntament amb Sabino Arana del PNB, el partit nacionalista basc per excel·lència i el primer partit polític que es funda a Espanya –amb orígens a les tavernes i a les trobades després de missa els diumenges. Fins fa molt poc la política era cosa només d’ells–. És filla de la classe alta basca que inspira els principis de la nació que encara avui perduren. Malgrat tots els canvis polítics que estan havent-hi a Europa, el País Basc sembla immunitzat contra els canvis de règim, contra els aires de revolució al sud, al nord… Ella se sent basca tot i ser de Pamplona, on hi ha força població que se sent només navarresa, sentiment que ha heretat de la família. Potser és de les poques coses que se sent que li pertanyen.

I és que en la família s’origina gairebé tot. De petita es passava moltes hores dalt una teulada per abatre la solitud i el no-encaix. Ja des de la infància, aquest sentiment, que comença a esvair-se quan entra per primer cop al centre, encara que sigui trist i dur però és quan sent per primer cop que es pot avesar a un lloc. Enrere deixa cinc carreres començades: Filologia Clàssica, li recomanen que escrigui, escrivia des de sempre, i ho prova però veu que no va amb ella; per circumstàncies personals i familiars vol entendre els números i com gestionar els diners d’una herència que li resol la vida i decideix començar Empresarials, però tampoc; es fixa en la manera d’escriure històries del cinema però el llenguatge no la persuadeix, no és el moment; prova un any de Criminologia i al següent Art digital i creació artística a l’IDEC de Sabadell. Tenia vint-i-dos anys i van haver de passar tretze anys més perquè es llicenciés en Biologia, per entendre com funciona el cervell, per què l’addicció?

Diu que té una ment dispersa en diferents espais ara: la novel·la, s’ho està passant molt bé escrivint un thriller agatacristí: assassinat en un centre de desintoxicació. Algunes persones que són a la vora i han pogut llegir les primeres pàgines li diuen que no és versemblant, però si va ser així! els diu ella. La realitat aquí també supera la ficció. Li agrada connectar amb aquella època de la seva vida i poder-li donar aquesta nova vida. És diferent diu quan ara es comunica amb els nois i noies que estan en tractament per donar-los un cop de mà. Quan va sortir del centre la mare va crear una fundació per acompanyar els joves i les famílies per sortir d’aquest túnel que són les drogues. És el sentit de la seva vida en aquests moments, poder donar un cop de mà, altre cop, tot i que quan sintonitza amb el dolor té malsons, reviu moments difícils com quan va recaure després de sortir del centre del Montanyà (una escissió del centre reconegut de la Garriga, lloc de referència de la classe alta. Històricament els balnearis de la població vallesenca han estat concorreguts per la gent adinerada d’Espanya) i es va instal·lar a Vic. Next Doors Publishers, l’editorial de divulgació científica que emprèn fa dos anys és l’altre ocupant de la seva ment.


Amb només vint-i-dos anys i quan va veure que no hi havia estudis que li mantinguessin l’atenció i la passió durant un temps llarg i amb diners suficients per viure tota una vida, va obrir una oficina a Nou Barris per ajudar dones sense recursos a tirar endavant –sobretot del col-lectiu gitano; vídues i dones grans–. En aquella època els microcrèdits no funcionaven per a elles i hi havia un protocol difícil d’accés de dades. Va fer la proposta a l’Ajuntament perquè li facilitessin dades però no li van fer cas. Diu que semblava una nena de catorze anys. Ella buscava, intentava trobar les peces del puzle per muntar una vida que en principi havia de ser fàcil. Però els diners a vegades no ho són tot; és més important el nostre entorn i el que tenim a dins. La seva tieta, allunyada de la família, li va demanar un cop de mà per tirar endavant una editorial independent que acabava de crear a principi dels 2000. I és a partir d’aquest moment, quan té una rutina d’oficina que comença la baixada a l’infern: als vint anys esnifa la primera ratlla de cocaïna i amb aquest fet esporàdic i lúdic, intranscendent entra en una espiral que dura deu anys, fins que no arriba al centre, allà on per primer cop va sentir que formava part d’alguna cosa més enllà d’ella. Encara que sembli estrany diu. Se sent afortunada d’haver-hi pogut entrar, on hi va trobar amics i el caliu d’una llar.

Després de quatre anys allunyada dels amics i de la família torna a Pamplona i es matricula a la universitat de Navarra, una universitat de l’Opus on la guien en el procés i estudia Biologia. La primera decisió: fa la clínica o la humana? I es decanta per la clínica perquè vol entendre el mecanisme del cervell: per què el seu cervell és addicte? Per què els seus amics podien parar de consumir i ella no? A les quatre del matí necessitava més dosis, no podia parar. Se’n podia anar a treballar a les nou del matí sense haver dormit i dissimulava, fingia que tot anava bé fins que no va poder més. Les parelles que va tenir durant aquells anys van saber i van patir què és estar amb una persona que està atrapada en aquesta addicció, tot i que ella no ho demostrava, decideix destrossar-se internament i a poc a poc. Coneix els estralls de la droga i l’alcohol que es transforma en agressivitat i violència. No per ella, però ho ha viscut de molt a prop, de gent que s’estima.

Sap que és una persona afortunada. Ara quan li demanen que vagi a fer xerrades explica aquesta experiència de vida; una vida que en són moltes amb un mateix eix: els llibres. Només arribar a Barcelona amb vint-i-dos anys publicava un fanzine, ara és editora i gestora de Next Doors Publishers –aconsegueixen la distribució de Jot Down, que representa el 55% del cost de l’edició i cuiden els punts de venda–.

No sap si l’editorial és un estil de vida o bé és una feina perquè també voldria dedicar-se al 100% a la parella i a la novel·la. No sap què farà amb l’editorial, és la pregunta del milió diu i hi està donant voltes aquests dies d’octubre. Segueix a la recerca del sentit de la vida encara que potser no cal trobar-n’hi o pensar-hi. Una de les coses que sempre li deia el pare era que ella no volia estar amb ella mateixa per això sempre n’ha fugit.


Als sis anys comença una nova vida amb la família a Menorca: amb els pares i la germana gran que ara té fills. Sempre han sigut els forasters a l’illa encara que hi visquessin durant deu anys i que la seva mare en faci trenta que hi és. Diu que sent la llibertat de la societat catalana, que aquí tothom vesteix com vol, per exemple. A Pamplona la societat és molt conservadora i la gent va ben arreglada, sobretot la gent de les classes adinerades. Aquest fet que pot ser banal a ella la incomoda i ara decideix vestir-se sempre igual: texans i una camisa blava, encara no ha trobat la manera d’anar arreglada i sentir-se còmoda. Té presents els primers anys a Navarra després de la rehabilitació, quan torna a formar part de les convencions socials però ara ha decidit tornar a ser ella.

Quan al 2009 va dir d’estudiar Biologia tant el metge com alguns familiars li van desaconsellar pel seu tarannà. La seva situació no era òptima per començar uns estudis universitaris –havia començat cinc carreres en el passat– ja que un intent frustrat la podia endinsar altre cop a la selva fosca. Però ho va fer contra tot pronòstic mèdic i probabilitat. Part del coratge diu ve de la complicitat que tenia amb l’avi que va patir l’exili i va ser deportat i tancat en camps de concentració i després, l’exili a Mèxic. Quan va tornar al País Basc ella hi va tenir un lligam especial: era aquella noblesa i integritat tot i el dolor viscut i les injustícies, un estat d’esperit que ella ha trobat en molts pocs éssers humans

És l’epigenètica i el dolor que acumulem i heretem. La seva ment és científica i diu que ja hi ha estudis científics que ho corroboren: més enllà de les constel·lacions familiars del reikki, que no ha fet, això del lliure albir, res de res, tots podem conèixer qui som i entendre per què ens passa el que ens passa a través de la genètica i els fets viscuts.

Tot i que part del que som ens ve de la família –els gens, l’experiència– se sent molt vinculada als amics, on l’afecte és molt fort. Ha pensat a tenir fills però encara se sent fràgil, no es veu preparada per aguantar una criatura tot el dia i ser el seu referent –a la fundació hi és una estona–. Riu i diu que potser als cinquanta estarà a punt. Té deu anys per comprovar-ho. És una dona sencera i diu que no li fa por despullar-se i explicar qui és i què ha viscut. Si se’n parlés més, si en parléssim més del que ens passa pels nostres caps i del que ens passa a les nostres vides ens estalviaríem la meitat dels problemes i inconnexions. Veu que la seva germana parla molt amb els seus fills, nebots seus, i se’n riu però segurament seran molt més equilibrats que no pas la nostra generació. Som fills d’una generació que ha volgut tapar les ferides, que no s’hi ha afrontat. Una addicció pot venir d’un trauma, d’una solitud, del poc afecte real, d’un dolor heretat.

A part de cercar la bellesa ella també vol ajudar els altres a connectar-se, vol ser útil, sentir empatia, crear vincles. Per això posa molta energia en la part social de tots els projectes.

Torna la dispersió diu, però una ment dispersa i complicada pot ser un avantatge adaptatiu, ja que li servirà per viure la naturalesa i canvi del segle XXI i de la revolució que encara que no en siguem conscients vivim. M’hauria agradat demanar-li per Déu, els diners i què veu el cervell quan queda atrapat per una addicció, com es fa la consciència i com es viu l’altre procés, el de la recuperació que viuen milions de persones del planeta cada dia: què et guia? Què et dóna força? I socialment, el fet, l’experiència de la droga s’accepta? Qui et fa costat en aquests moments difícils? No és obsolet el sistema per totes les fuites que tenim tots algun dia?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s