Sis mesos

El divorci de vellut es va fer de manera pacífica i amb sis mesos. Mig any. És un bon moment per escoltar les paraules dels qui fa més de vint-i-cinc anys van decidir separar-se de manera amistosa. Aquesta és la benvinguda que l’amfitrió, el director del Centre d’Estudis Contemporanis, en Quim Torra fa a l’expresident txec, Václav Klaus. Tots dos entren pel lateral de la sala de conferències del Palau de la Generalitat, directament del Pati dels Tarongers. Baixen les escales acompanyats del delegat del govern a Àustria, la República Txeca, Eslovàquia, Croàcia, Eslovènia i Hongria, l’Adam Casals.

Entre les primeres files s’hi reconeixen altres càrrecs del govern com el nou delegat a Ginebra, en Manuel Manonelles o la directora general d’afers europeus, la Marina Falcó o en Miquel Calçada o l’Agustí Colomines. Hi ha una certa expectativa perquè no se sap ben bé quin serà el posicionament d’una figura amb tant pes polític a l’Europa maldita de l’Est i que va fer una independència.

Format a la Prague School of Economics va marxar de Txecoslovàquia després de la invasió soviètica al 1969 però va tornar per formar part de la plataforma de la societat civil que va portar-lo a ser ministre de finances i després primer ministre al 1992, que juntament amb l’eslovac Maciar, és l’artífex de la divisió del país en dos estats independents: la República Txeca i Eslovàquia.


Dóna les gràcies per la invitació, en una ciutat tan extraordinària on va ser-hi per últim cop fa divuit anys convidat pel president Jordi Pujol després de la separació. Diu que per Catalunya pot ser interessant la separació de Txecoslovàquia perquè es va fer de manera amistosa. Ho va dir des del principi, ell no era cap expert en independències ni processos de separació, li va tocar viure una experiència inoblidable de dividir el seu país en dos estats. Una de les coses que més tristesa li provoca encara ara és no haver pogut conservar el país amb una sola paraula: Txecoslovàquia, no podia ser, havia de ser una paraula nova, van estar estona al parlament debatent-ho. I al final van triar “República Txeca”. Dues paraules. No ha trobat el discurs d’aquella nit històrica, en què recupera el titular “Klaus critica el proteccionisme de la UE”. Avui l’èxit de la UE és la integració dels mercats, i després dels anys del comunisme el proteccionisme era un problema per ells.

La seva separació va ser inesperada i breu. Del juny del 1992 al desembre del 1992. Sis mesos. I com a bon txec va dir que s’oferia com a voluntari per ajudar a fer la separació entre la UE i Anglaterra: nou mesos i encara no ha passat res! Diu que la separació no és important, només parla d’això quan és fora del país. A casa no se’n parla.

Va reconèixer que era un cas d’èxit però també calia ponderar el procés de com els estats són creats. Cap cas és irrepetible, és com els matrimonis i els divorcis, cada cas és únic i té les seves particularitats. Ell no es considera un defensor de les separacions. Els últims anys a Europa hi ha hagut un auge dels moviments independentistes: Escòcia, Flandes o Catalunya, i no hi està d’acord. Ell no propaga la separació i diu que té una explicació personal: la seva dona és eslovaca. Des de sempre que havia tingut molta relació amb l’actual Eslovàquia, per les muntanyes, era el seu refugi particular. Quan era jove mai li va passar pel cap la idea de la separació. I quan els eslovacs van començar a parlar-ne, en aquell moment, va haver d’acceptar la idea. Era una situació inevitable. Ell no és expert en la història de Catalunya i no coneix les lluites del passat però sí que veu respecte i enteniment que volem ser un país i no una regió.

Els txecs tenien un estat a l’Edat Mitjana. Txecoslovàquia era part de l’imperi austrohongarès i fins després de la Primera Guerra Mundial no van tenir un estat propi. Amb la invasió soviètica al 1969 l’estat unitari es converteix en federació. El canvi democràtic es va aturar i el resultat va ser la federació. És una ironia diu, un altre cop l’humor txec de Franz Kafka, Bohumil Hrabal o Ivan Klíma.

Al 1989 pels esclovacs aconseguir la independència era un somni i a les eleccions del juny del 1992 al parlament txecoslovac tots els diputats eslovacs van dir que no volien seguir formant part del mateix estat. Van fer les eleccions i va passar allò que no podien aturar. A cap txec li va passar pel cap la idea de no cooperar. Són gent pragmàtica encara que tinguin una literatura excepcional de mons surrealistes i no volien experimentar en coses no estàndards o utopies com la confederació. Diu que alguns compatriotes en deien “nous models de sobirania”, hi ha una vintena de riures a la sala amb una quarantena de persones. Res de terceres vies.

I va aprofitar per tornar a enviar un dard a Europa: els nous models de sobirania dels quals es parlava després de Maastricht eren mentides, un “whishful thinking”, el fer volar coloms de tota la vida. I va dir que van entendre que els eslovacs volien estar sols i els txecs també van entendre que no podien aturar aquesta ambició. I matisa que sap la diferència que hi ha entre Catalunya i Espanya o entre la UE i Anglaterra. Kafka escriuria a plaer avui dia els laberints judicials i de normes i de travetes i de l’absurditat de voler aturar la vida, la pulsió que en diu un altre president.

Diu que la separació va ser ràpida i generosa. No podien encantar-se amb els detalls, va ser una separació macro, com a economista que és. I un altre missatge pels catalans: sabien que ho havien de fer ells sols, sense l’ajuda exterior, sense esperar que hi hagués una intervenció de la UE o algun altre organisme. Ells la separació la van fer abans d’entrar a la UE perquè sabien que un cop a dins haurien aturat el procés amistós, Brussel·les no els hauria deixat escollir. I posa el context d’aquell moment: la desintegració de Iugoslàvia i el començament de les reivindicacions d’Ucraïna. I envia un altre dard cap a la comunitat internacional: el trencament i la guerra als Balcans van ser fruit de la intervenció estrangera.

En sis mesos van redactar vint-i-cinc tractats o lleis macro, i de la nit al dia van acceptar condicions i es van repartir les ambaixades. Per tant, creu que administrativament i econòmicament la UE es pot desfer en un tres i no res. Ells ho van fer amb Txecoslovàquia. I creu que la independència de països de dins de la UE pot ser reeixida. Quin avantatge té la separació? Per Klaus la separació no és un joc d’escacs, quan jugues als escacs pots aturar la partida, aturar el temps però amb la vida no podem fer-ho.

I deia que sabia que parlava de coses que s’haurien de sentir més a Madrid que a Barcelona, potser els polítics madrilenys haurien d’anar-lo a escoltar. El més important era Txecoslovàquia, però era fràgil, només va ser forta durant vint anys, després de marxar de l’imperi austrohongarès –vam estar 300 anys sota la seva influència, ja ho sabeu–. I es va col·lapsar al 1939 amb Hitler i els els txecs van menysprear els eslovacs i la seva capacitat de declarar la independència, fins que se la van trobar. El comunisme va tenir èxit en prohibir-ho tot, fins i tot la identitat nacional. Però la llibertat fonamental va ser impossible. I aquell desig va seguir dins els cors dels eslovacs. I ho resumeix en tres moments que podrien ser tuits: a la Primavera de Praga es demanava federalisme; amb Stalin els txecs volien reformes econòmiques, i després de la caiguda del mur els txecs estaven contents però els eslovacs en volien més. Estaven sorpresos altre cop –diuen que els txecs no es prenen gaire seriosament, saben tot és absurd i tot va i ve–.

Quan cau el mur el parlament decideix de fer un canvi de nom, i la part eslovaca ja reivindica que el nom d’Eslovàquia figuri en el nou nom del país que surt de la dictadura. Aquest és l’inici de la separació. Al 1989. Era inevitable. La societat txecoslovaca era heterogènia i amb la separació entre els dos estats es torna més homogènia, i ajuda a crear el demos —poble, societat- a tots dos països, condició per la bona gestió. Klaus és un bon economista format a les escoles influents de negoci i sap que l’èxit d’un país és en la bona gestió. I un altre dard per Europa: la UE no triomfa perquè no existeix aquest demos. I aquest és l’èxit de la separació, haver dividit els demos que ja existien en realitat.

És agnòstic amb el projecte de la UE, perquè no es pot crear una entitat més enllà de vint-i-vuit països. Ell estaria a favor reduir la integració o fins i tot d’una federació de països europeus –que els estats conservin el seu poder–. Ara el que veu és que el context de la UE està canviant la naturalesa de la separació. A Westfàlia es va signar la creació de l’estat i va significar el naixement de les democràcies parlamentàries. Mentre que la UE està basada en la unififació però és diferent en l’origen –els estats– tot i el triomf dels Drets Humans, però aquest tema és per un altre dia.

Va agrair l’estona que l’havíem escoltat i esperava que hagués aportat alguna cosa. Per si no ho havia fet: Penso que hauria d’haver anat a Madrid. El germà gran hauria d’entendre que el petit té ganes de fer coses de manera diferent. Sis mesos: del juny del 2017 al desembre del 2017?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s