Una eina europea pels Drets Humans

Fa poc un savi em deia que moltes de les coses que sabia les havia après a través de converses. Durant dos dies al Parlament de Catalunya es va debatre sobre la situació dels Drets Humans i l’auge dels populismes a Europa amb el teló de fons de tantes crisis juntes: l’econòmica, la social, la moral… La crisi incondicional.
És en aquests moments de desconcert que calen veus i ments lúcides que facin un diagnòstic de la situació. I una d’aquestes persones és el Síndic de Greuges, en Rafael Ribó, molt respectat i estimat pels seus compatriotes, els altres defensors del poble, que al principi de cada intervenció agraeixen públicament la iniciativa de fer-los dialogar. Després de la caiguda de Berlín hi va haver una proliferació dels sistemes democràtics però en aquests moments la qualitat de la democràcia perilla. El populisme –que també és un fenomen global– té diferents enfocaments acadèmics, diu Ribó, i cita el bisbe de Canterbury que afirma que “Trump farà augmentar la xenofòbia i farà eixamplar l’exclusió social”. Els líders populistes consideren que no tenen responsabilitat de protegir els drets i respectar els tractats internacionals. Els defensors del poble, sí. En Rafael Ribó explica que al 1939 molta gent a Catalunya i a Espanya va haver de fugir per l’autoritarisme i per les represàlies de la guerra, és el mateix que veiem en molts llocs del món, el més mediàtic, la guerra de Síria. La gent fuig de la violència i de la misèria. Tan senzill com això. Però tan complicat de gestionar per part de la política institucional, que firma acords que s’evaporen entre calaixos i despatxos. Per això el Síndic reclama davant els seus col·legues que organismes com l’IOI –Organització Internacional de Defensors del Poble– pot ser un actor que sigui garant dels Drets Humans.

A Irlanda del Nord, la Marie Anderson, la defensora del poble, explica que des de l’oficina investiguen sobre la situació de l’educació, la gent gran o els Drets Humans. A Irlanda la institució neix per promoure els drets de les dones al 1969 i esdevé un actor important durant el procés de pau per protegir i garantir els Drets Humans. Des del 1998, amb els Acords de Divendres Sant, ella té un espai al parlament a qui reporta tot el que investiguen. Indica que una de les claus de la governabilitat irlandesa és la coalició que evita que cap partit pugui imposar la seva visió, el fet que no hi hagi majories fomenta el debat i la cooperació. Però tampoc s’escapen de la corrupció diu –Irlanda ocupa el lloc 19, Espanya el 41 de l’índex de percepció de la corrupció segons Transparència Internacional–, el cas més recent ha provocat una crisi política i institucional amb la dimissió de la primera ministra Arlene Foster, pels incentius a les renovables, i que han costat 500 milions de lliures al sector públic –per cada euro que s’invertia un anava a les empreses, sense cap més motiu que el del lucre–. Un altre maldecaps dels polítics nord-irlandesos és el Brexit, el 65% de la població va votar remain, quedar-se a la UE, i això obre les portes per la reunificació a Irlanda i la seva sortida del Regne Unit.


El somni d’Europa és el que persegueixen molts refugiats, busquen uns valors forts i la democràcia. el defensor del poble austríac, en Günther Kraüter, i secretari general de l’IOI, diu abans de marxar que els Drets Humans són part del problema i no tant de la solució. En un moment de màxima migració detecten una regressió als països europeus en la protecció dels drets i és dels que creu que cal investigar més i cooperar amb les ONG, i generar diàleg entre la societat civil, els mitjans, els parlaments i les xarxes internacionals per aturar el populisme. Per exemple, han detectat que els refugiats necessiten una atenció mèdica i psicològica que ara no reben, la recepció és una fase important de tot el procés. Tots aquests aspectes psicològics no estan documentats, no es té registrat el patiment que senten aquestes persones, i que són víctimes del populisme. Per les dades que tenen, un 20% dels desplaçats tenen alguna discapacitat, que a Àustria sumen 8.500 persones, cada una amb una història personal. Hauríem d’explicar cada cas diu, posar rostre a aquesta tribulació i diu que és bo que des dels mitjans s’expliqui que són persones, un dels problemes que també cal resoldre és el de la comunicació. L’altra preocupació és la dels nens, ja que molts dels infants i joves que acompanyen els pares o avis no van a escola durant anys, salten de país a país i de camp a camp sense tenir una escolarització, i aquesta també és una conseqüència del populisme.


El debat que dura dos dies al Parlament de la trentena de defensors del poble europeus i també d’organismes europeus com l’Institut Europeu pels Drets Humans o l’ONG Human Rights Watch també se centra en el rol que han de fer: si només han de vetllar pel funcionament correcte de l’administració o bé han de fer un pas més i han de defensar el compliment dels Drets Humans també. La Lora Vidovic, la defensora del poble croata i directora del ENNHRI –European Network of National Human Rights Institutions– diu que els nòrdics, on es crea la figura de l’ombudsman a Suècia per defensar el ciutadà dels abusos de l’administració, no volen barrejar les dues funcions perquè ja tenen moltes institucions que protegeixen i promouen els Drets Humans. A Croàcia ella va decidir impulsar la defensa dels Drets Humans també, una transició que li ha costat quatre anys de fer perquè ha hagut de formar les persones i perquè li costa que la vegin amb bons ulls tant els conservadors com els de l’esquerra –l’any passat el parlament croat li va rebutjar l’informe de denúncia que havia fet–. .

Amb una sinceritat poc habitual durant la seva intervenció diu que se sent sobrepassada per la situació: crisi política, crisi econòmica, onada migratòria, atur, pobresa, desencís, creació de camps de refugiats, xenofòbia. El col·lega europeu, Nils Muzniecks, comissari europeu dels drets humans del Consell d’Europa l’interromp i li diu “imagina’t amb 45!”. La Lora una dona ben plantada i que et mira als ulls quan parla diu que cal sortir de la zona de confort i veure quina és la realitat: els ciutadans ja no confien en les institucions perquè veuen la corrupció, el favoritisme, i el que reivindiquen són els drets que tenen a les pensions, a l’educació, a la sanitat, polítiques d’inclusió. Ells com a defensors del poble fan recomanacions de protecció dels Drets Humans als parlaments però reconeix que no saben comunicar-ho als mitjans, i que si els populismes triomfen és pel llenguatge i la manera com es comuniquen amb la gent. Els líders populistes generen aquesta confiança i per això demana que també els defensors del poble s’acostin a la població i parlin de manera honesta i transparent i deixin els tecnicismes de l’administració que els separa de la realitat.


Qui sorprèn per segon cop és el jutge i defensor del poble holandès, en Reinier van Zutphen, amb la seva narrativa directa i literària, de pell bruna i ulls turquesos, i els cabells enclenxinats enrere, transparència. Tres relats: a Holanda s’ha fetuna sèrie de sis episodis on es mostra una realitat crua, de gent que perd la casa, que no té salut, que és pobra, parlen en holandès. I deixa el país en estat de xoc: Això existeix entre nosaltres? A la seva oficina es van preguntar “Què podem fer?”. I explica que en una de les entrevistes a una d’aquestes persones desposseïdes se li demana si aniria a votar i respon que sí i quan li demanen qui votaria, diu que no ho dirà però el més lògic és el que el seu vot sigui per Freedom Party, qui més ho necessita és qui vota pel populisme. I diu que no saben on viuen, ni qui són, ni quins problemes tenen. Tot allò que s’havia fet fins ara no serveix, cal una manera nova d’aproximar-se i conèixer aquestes realitats.

El segon relat: té dues filles, la més petita li va dir: “Creus que l’home va anar a la Lluna?” –després de veure un vídeo pel YouTube–. I ell va respondre-li que sí, que hi ha proves, com la bandera que voleia i que és quelcom que va canviar el món al 1969. La filla sagaç diu que no hi ha estrelles… Per què la gent creu que l’home va arribar a la Lluna? Com ho saps que va passar? Per confiança. Allò que sabem com una veritat immutable diu Reinier és perquè ens refiem de l’altre. Aquesta és la feina que tenen els defensors del poble, explicar la veritat correcta, no mentides. I també és la base del savi que m’explicava que tot allò que sap és en part gràcies a les converses que ha tingut al llarg de la vida, a les preguntes que ha fet i les respostes que ha obtingut.

Tercera història: A Holanda, bressol del capitalisme i de la cultura europea, hi ha dos milions i mig de persones analfabetes: no saben escriure ni llegir, no saben entendre el que els diu el govern o les institucions. Qui es preocupa d’ells? És normal que estiguin enfadats si veuen que ningú els té en compte. Diu que sovint l’única persona que tenen de referència és el metge, és en qui confien. Aquestes persones que no tenen accés a les normes, no tenen accés digital, tampoc saben que tenen uns beneficis socials. Cal trobar-les, cal identificar-les i donar-los protecció i fer-los participar, una paraula molt bonica, però cal fer-ho: incloure’ls a la societat. Cal que els defensors del poble trepitgin el carrer, ell es passeja per tots els racons d’Holanda amb un bus de color groc, a l’americana per preguntar, per recollir, per conèixer aquestes persones que no miren els diaris, que compren els productes més barats al supermercat, i que segurament voten opcions populistes. Sóc professional, sóc jutge, i només posem l’accent al final del procés, en les lleis, però les lleis no porten bones solucions, cal una connexió real entre els ciutadans i les institucions acaba dient. Un dels actors que poden canviar el sistema són ells, els jutges.


Qui porta anys estudiant la democràcia i el sistema judicial europeu, la transparència i les noves formes de govern és el magnètic defensor del poble grec, Andreas Pattokis, magistrat del Tribunal Suprem grec i doctor en dret públic per Oxford. Va ser el més mediàtic durant les dues sessions al Parlament per tenir el centre de gravetat d’aquest caos al cor d’Europa. També del que diuen és un home peculiar. Parlem un cop clausurades les jornades a la porta del Parlament perquè fuma, tabac de liar. Amb vestit elegant i corbata, cabells ondulats i ulleres, és un Ulisses del segle XXI. Diu que aquesta crisi es podia haver gestionat de manera molt diferent, es tenien dades del que podia passar. Creu que s’ha de sortir de l’estat emergència i activar un pla pensat. Si el que hi havia era l’acord de la UE amb Turquia no es va en la bona direcció. L’acord vulnera els Drets Humans perquè hi ha deportacions. És la senzillesa de la cultura zen.
Amb una sinceritat poc habitual en política diu que s’han fet camps de refugiats sense permís i sense condicions, i cal que hi hagi condicions dignes. Des de l’oficina han fet milers de recomanacions, ja hi ha dades i procediments establerts però els governs no van coordinats perquè cada ministeri fa una cosa diferent. (A Grècia el d’Educació impulsa una escola per als nens que fa anys que no van a col-le i Migració decideix tancar el camp sense informar i deixa nens i familíes en una situació disruptiva de caos –curiós que en el món tecnològic es faci servir el terme “disruptiu” en positiu i la situació disruptiva que explica l’Andreas d’una crisi humanitària és negatiu–). Ell creu que la UE no vol fer-se responsable de la situació, i és paradoxal que de l’única cosa que es cuida és que les deportacions es facin: tenen una delegació hongaresa que s’ha instal·lat a Grècia per comprovar que Grècia deporta! Explica que avui dia el 75% de les sol·licituds dels refugiats es deneguen; fa un any, abans de l’acord 20%. Tot i la situació complicada del país diu que la situació ja no és tan greu, avui dia entren 65.000 persones, n’havien arribat a entrar un milió. A Turquia dos milions i mig com explica el defensor del poble turc, que denuncia l’origen de la migració: la guerra i fins que no s’acabi es produiran aquests moviments colossals de persones –diu que Daesh, Al-Qaeda o Boko-Haram neixen en camps de refugiats–.
L’Andreas és dels que pensa que la societat civil està desinformada i mal informada, i torna a repetir que no hi havia cap pla d’acollida preparat per part de Grècia o d’Europa. El que s’ha fet és crear uns camps de concentració –fa servir aquesta paraula– per aïllar el problema i tancar els ulls a la realitat i creure que es resoldrà per si sol. Diu que no s’ha explicat a la població grega i europea que aquesta gent venia per quedar-se. On la situació ha estat més dramàtica és a les cinc illes on la població s’ha multiplicat per tres en tan sols un any i mig. La població en veure que no s’integren amb condicions perden la confiança amb el govern que tampoc fa res per augmentar les seves condicions: marginalitzes i això genera populismes i l’auge de posicions radicals. Aquesta és la fórmula per aquest home de veu profunda i de moviments nerviosos, les mocions per dins li bullen per tant coneixement i per tanta incompetència. Però no tot és negatiu a Grècia ja que la resposta ciutadana ha estat de solidaritat: durant els primers mesos d’emergència els grecs van agafar les seves barques i van sortir a rescatar aquestes persones i portar-les a terra. És la reacció humana. Ell ho ha vist amb els seus ulls però calia un pla, insisteix.

Ara és el moment d’actuar perquè no se sap què pot assar d’aquí uns mesos. Pot ser que hi torni a haver un altre tsunami humà. També té paraules de suport cap als militars, que diu estan fent una feina excel·lent d’acollida, i la seva actitud i l’eficiència, almenys a terres gregues, és molt alta. Ells sovint són els que tenen el primer contacte amb els refugiats i la humanitat i la candidesa amb la qual tracten a aquestes víctimes d’injustícies és destacable. En un moment de la conversa parla amb un col·lega d’un país de l’Europa Central, s’escriuran per compartir les presentacions: un dels problemes sobre el terreny, de coordinació per part alemanya…


Podrien ser dos protagonistes de les pel·lícules d’Ozores. Són els defensors del poble de Canàries i de Castella-i-Lleó. Els aturo mentre es dirigeixen cap a la sala Auditori on començarà la sessió de la tarda. Coincideixen que la paràlisi en la gestió dels refugiats és culpa del govern espanyol, amb qui han parlat i ja han informat de la situació. A Espanya els municipis i les ciutats estan preparades per acollir però el govern central es nega a donar el vistiplau. És el seguidisme que es fa a França que ha decidit no acollir i aturar el procés; aquest és el veritable problema a la UE en relació als refugiats, l’actitud del país francòfon –per un tema intern, les eleccions del maig en què Marine Le Pen pot guanyar l’Elisi–. Els altres grans països han acollit i estan acollint –el defensor del poble alemany, Gero Storjohann diu que a Alemanya l’acollida ha tingut èxit en llocs descentralitzats, en les comunitats petites és on més bé ha funcionat. Si es fa bé des de les administracions la societat civil segueix i no creu que la decisió de França de no acollir pel problema del populisme sigui la solució–. Trobo els dos defensors espanyols una mica desesperats. Tant l’un com l’altre són homes de la vella política, homes que porten molts anys en la funció pública i que coneixen bé el sistema i aquesta ineptitud davant el patiment humà els sobrepassa, Abans d’aquest moment fugisser el defensor del poble canari m’explica que una de les urgències que tenen a les Canàries són els jubilats veneçolans que viuen a l’illa i que des de l’1 de gener del 2016 que no cobren les pensions del govern veneçolà.
Abans d’aquests minuts agradables veig una conversa entre l’exconsellera Irene Rigau, condemnada pel sistema judicial espanyol per posar les urnes, amb la defensora del poble Soledad Becerril. Se les veu serioses, a la primera ministra espanyola de la democràcia se la veu amb un posat de preocupació tot i que va vestida de color vermell. No ho sé què es van dir però en la sessió de treball la Soledad és qui encén el debat amb la crítica cap a les institucions europees: no creen relats positius per reduir les pors de la població i així combatre el populisme. I comença la seva intervenció amb les paraules del representant de l’ONU a Espanya que diu que els espanyols són molt generosos en l’acollida. Però troba a faltar que es digui una cosa clau: cal parar la guerra! I troba a faltar polítiques més actives i més dures i de denúncia del que passa a Síria. Si s’explica que les grans potències han d’intervenir es pot dibuixar millor la necessitat de l’acollida i redueix el terror de les societats occidentals. Aquesta és la seva equació.

L’hoste a qui tothom agraeix i respecta i admira, en públic i en privat, el Síndic de Greuges, en Rafael Ribó, sempre visionari, reclama la necessitat de la xarxa europea de defensors del poble, i que les seves funcions vagin més dirigides cap als Drets Humans. I reivindica la necessitat que Europa organitzi més seminaris on es posin els Drets Humans al centre, perquè un dels papers fonamentals dels defensors del poble és la protecció dels drets –el defensor del poble basc, Manel Lezertua, també es fa seu aquest lideratge i diu que cal construir una narrativa positiva del paper dels refugiats: generen cohesió social i convivència i desplaçar el discurs del qual s’han apoderat els populismes–. A les conclusions en Jaume Saura explica que es demanarà a les institucions europees un conveni de Drets Humans europeu i reivindica el paper dels ombudmans en la defensa dels drets fonamentals.


És un honor ser convidat en la clausura d’aquestes jornades. Us vull donar la benvinguda a un país amable. Catalunya acull un seminari sobre els Drets Humans. El que vaig dir fa un any encara és vigent: davant la crisi de refugiats s’alça la veu des d’Europa per reivindicar els Drets Humans.

Cal que els governs i les societats organitzades aixequem el dit: no canviarem el compromís amb els Drets Humans encara que estiguin amenaçats. Un any després de la primera trobada hem de parlar de l’augment del populisme amb arrel xenòfoba en una Europa que té la base de la pau. No hi pot haver pau sense respecte per la diversitat, els Drets Humans, i tots els drets, el dret a la vida, el dret a desenvolupar un projecte personal, el dret a la llibertat d’expressió. Fa dues setmanes vam commemorar els setanta anys dels tractats europeus. Avui som aquí reunits amb la preocupació pels Drets Humans. Ens necessitem molt, hi ha molta gent que pot perdre l’esperança si la perdem nosaltres. El projecte europeu ens va enamorar. Casa nostra és la UE, necessita de tots nosaltres per defensar els Drets Humans.

El país que us acull és un país compromès amb els Drets Humans, no només avui, tenim una estima especial per la idea de la pau, que li han dedicat moltes bandes sonores però n’hi ha una que us he de citar, “El cant dels ocells”, del mestre Casals, un català universal, un clar compromís amb la pau. Què podem aportar? Ha arribat el moment que Catalunya aporti el primer Pla Nacional de Drets Humans, tenim el coneixement, per fer una eina de país, que reuneixi totes les sensibilitats, i al servei de les persones. Els agraeixo el treball i el compromís, no ho teniu fàcil, però no tenim dret a resignar-nos. Podeu comptar sempre amb l’acompanyament de Catalunya.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s