Un visionari Cerdà pel segle XXI

Mobile Week: El futur de les ciutats

Barcelona és la 39a ciutat amb qualitat de vida de tot el món segons una enquesta de Mercer que Forbes va publicar al febrer del 2017.


El futur és la ciutat amb coneixement perquè l’estratègia per la competència de recursos és insostenible diu el director de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona, en Salvador Rueda. Cal canviar l’estratègia i Barcelona té tots els elements per encarar aquest repte. Amb el coneixement desmaterialitzem l’economia, aquesta és el cor de la revolució que estem vivim. En aquests moments de transformació veu que hi ha moltes idees lligades a sistemes espuris, que no existeixen. Els sensors fan la ciutat intel·ligent? Ell creu que no. El que fa intel·ligent les ciutats són les persones. I la clau per crear una ciutat intel·ligent és tenir persones amb coneixement.

Des de la Fab City Research, en Tomás Diez diu que cal tenir en compte els rànquings, no és el mateix intel·ligent que smartEl concepte smart està relacionat amb la rapidesa i intel·ligent és veure com es fan servir els recursos. Per exemple els EUA: és el país amb més obesitat del món, on es consumeixen més recursos, per tant, no és intel·ligent però segurament sí és molt més smart que moltes ciutats europees. Si diem ciutat smart podem caure en els errors del segle passat. A Fab City, un dels primers laboratoris de makers (serien els artesans, un laboratori de fabricació) del món analitzen la complexitat de la ciutat, el canvi de model paradigmàtic a través de la tecnologia. Van començar al 2007 i ja són setze membres que formen part de la xarxa, Fab Lab Detroit, Fab Lab Butan, Fab Lab de Santiago de Xile, en Tomás diu que són friquis que parlen i gent que mai s’havia assegut a la mateixa taula ara comparteixen maneres de fer i solucions. La ciutat que coneixem és fruit dels processos industrials, diu en Tomás, la manera com produïm genera una morfologia de la ciutat, i també la manera com vivim. Durant els segles hem estandarditzat les formes i ens hem agrupat en funció del consum.

Ara però hi ha un canvi de paradigma pel canvi del flux de la informació que tenim en tots els sentits i és descentralitzada. Els Fab labs (laboratoris de fabricació) i espais de makers (encara els termes no estan prou arrelats a la llengua com perquè hi hagi una traducció natural; més de la meitat de l’equip és de gent de tot el món, és aquest talent que està atraient Barcelona i que coneixem poc a través dels mitjans tradicionals) plantegen nous models de consum, ja no fabriquen mil unitats que posen en containers, ells fan producció local però el patró de consum canvia: la producció és en funció de la demanda, és el principi de l’economia circular: no són àtoms que consumeixen combustibles fòssils. Tenen la Fab Academy amb col·laboració amb el MIT (Center for Bits and Atoms).

Com pot la tecnologia enfortir les entitats socials?, els pregunta en Miquel Molina, moderador de la taula El futur de les ciutats. Per en Jordi Duran, que representa l’Ajuntament de Barcelona –hi havia d’haver la Francesca Bria– caldria que els sistemes de gestió fossin més col·laboratius i reivindica les tecnologies de tipus obert perquè les empreses socials no tenen recursos per pagar-les. Tots els actors de la ciutat cal que cocreïn –fa la sensació que es diuen moltes paraules de moda: “col·laboratiu”, “cocreació”, “sistemes oberts” però no es coneix ni s’ha estudiat què vol dir tot això. Fa la sensació que no hi ha estratègia de ciutat en relació a la revolució tecnològica, i ni tan sols discurs!–.

En Vicent Guallart, fundador de Guallart Architecht es pregunta com encaixa el còctel natura-arquitectura-tecnologia-ciutat. La ciutat és feta per persones, Cerdà inventa el concepte d’urbanisme i fa un pla d’expansió de Barcelona. A finals del XIX diu que ja feia servir el big data. Barcelona era una ciutat fantàstica aleshores: la gent caminava pels carrers amb els tramvies que anaven amunt i avall. I ara cent cinquanta anys després podem tornar a fer servir les tecnologies per transformar ciutat. Cerdà publica la seva teoria urbanística el mateix any que es publica el “Capital”. I en la seva teoria ja té en compte la tecnologia i la societat. Però tal passa ara alguns pensaven que calia fer la revolució primer i després vindria la resta. La pregunta per en Vicent és: com ens organitzem? Es diu que es vol empoderar els ciutadans, que no volem ser dependents del petroli o del gas. Des de Barcelona es té clar que es vol ser líder del nostre destí? Si fem servir la internet de les coses vol dir que posem tecnologia als edificis per fer energia. S’hauria de fer un debat sobre els continguts. Com podem ser propietaris del nostre destí? El que té clar és que les ciutats han de ser més ecològiques, ens hem d’avançar al futur. I aquí es veu el canvi de paradigma: més enllà de parlar del que els polítics volen cal parlar de com podem treballar pel futur.

Un dels operadors independents de telefonia mòbil més important d’Europa, Cellnex Telecom, filial d’Abertis, té la seu a Barcelona. I el seu director d’Innovació i Estratègia, Òscar Pallarols, diu que la ciutat és el lloc on desenvolupem tot tipus de relació. Vivim un moment de col·lapse: el model tradicional i la tecnologia ens fa canviar ràpidament. Tenim la capacitat d’interactuar de manera més ràpida. I creu que som una generació que tenim un punt fort: ens ha tocat viure-ho a nosaltres. El dèbil és que el canvi pot costar una generació i serà la nostra. És un repte que tenim com a individus i com a societat. Com a ciutadà s’és actor i es genera valor, fins ara érem només consumidors. Creu que avui dia a les ciutats hi ha tecnologia solapada però no treballen juntes: hi ha la xarxa d’internet de les coses, i la xarxa dels semàfors de l’Ajuntament. En un futur només hi haurà uns recursos tecnològics interposats i al davant hi haurà serveis. La ciutat ens generarà en temps real una quantitat d’informació que haurem de saber discriminar quina és rellevant i quina no. Aquesta és la pregunta. I posa un exemple: sabrem quines mercaderies entren al port; les condicions meteorològiques i quants malalts d’asma hi ha. Si creuem les dades podrem veure que quan arriba una descàrrega de soja al port, hi ha un augment de la propagació de partícules a la zona alta i podem aconsellar a les persones que pateixin asma que es quedin a casa. Aquesta és una visió transversal de l’ús de la informació. En qualsevol àmbit ens hem de fer preguntes (les bones preguntes) i veure si tenim la tecnologia adequada.

És bottom-up o top-down?, es pregunta en Tomás de Fab Lab. Ens hem de qüestionar si ja no és massa tard per sensoritzar la ciutat. Hi ha un model de canvi urbà: se sap que una de les causes del càncer és per la contaminació, per allò que mengem. Entrem en una nova era de qui és digital i qui no i es generarà una nova bretxa tecnològica. I dóna una dada sorprenent: el mòbil que portem a la butxaca té més capacitat computacional que la primera missió que va arribar a la Lluna! Cal una nova alfabetització tecnològica. Però no tot és de color de rosa: a l’escola encara s’aprèn a fer anar un ordinador com fa vint anys o quan es planteja el projecte de la superilla tothom vol arribar a la porta del col·legi amb el cotxe. Hi ha una esquizofrènia entre allò que pots fer i allò que vols ser: el cotxe ens dóna llibertat, i ser ciutadà també són deures i esforç diu.

El moment que ens ha tocat viure és d’una dificultat considerable perquè també hi ha la governança dels serveis públics, com ens gestionem col·lectivament? La ciutat és un dels sistemes més complexos que ha creat l’espècie humana i fer-ne una anàlisi esquemàtica no és fàcil. Les ciutats són organismes vius, i també hi ha l’ecologia de la ment. Si mesurem la intel·ligència, veurem que la ciutat és l’ens més intel·ligent que hi ha. A ell li interessa veure qui hi ha al darrere d’aquest coneixement i parla del servei d’Epidemiologia de l’Ajuntament que és l’IsGlobal que estudia al·lèrgies i malalties rares i ha fet un estudi sobre la soja i la contaminació a les ciutats. En el món mèdic els sensors són les persones que entren a l’hospital amb una al·lèrgia. Hi ha una altra organització al Clínic que també analitza les partícules de soja. I reivindica les persones jurídiques com a generadores de coneixement. Quin és el rànquing del coneixement? N’hi ha milers, de fet Forbes és una revista que ha adquirit reputació per publicar rànquings i estadístiques, per en Salvador de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona el nombre de persones amb coneixement és la clau. Cal identificar el nombre persones jurídiques que controlen el futur i cooperen amb les altres ciutats i competeixen. Tothom vol atraure inversió i tallar el bacallà!

Com articulem polítiques per aconseguir que les persones es multipliquin? Hi ha estratègies i tenen intencions: com adrecem els vaixells? Hi ha vint variables que hem sobrepassat i que posa en risc el futur i la salut dels barcelonins. La intel·ligència, per a què? La trepitjada del tigre és per saber que no vagi cap allà. Cal saber quins passos s’han de seguir. Fracassarem o no però a les ciutats vivim una crisi perquè tot estava basat en el malbaratament. En dues generacions es consumeix el mateix que en els 2000 anys anteriors junts. Hi ha un milió de cases buides. Espanya és el cinquè país consumidor de ciment. Per això quedem a la cua: venem més cases i sòl. I adverteix que o canviem d’estratègia o anem pel pedregar. Cal una societat més sostenible i amb més coneixement. La ciutat necessita una visió de futur, un dels drames de les ciutats és que hi ha una manca de visió –que sí tenen les empreses–. Tenim tants problemes i turistes que no pensem en el futur. I per acabar aquesta classe magistral de diagnòstic, diu que Copenhaguen és la millor ciutat del món perquè al 2017 ja ha dit que vol ser una ciutat neta –ha fet un pla d’energia renovable: eòlica i solar–. Ja ho deia Rifkin que l’energia no llueix, no és sexi. Cal definir valors com va fer Ildefons Cerdà. Els últims vint-i-cinc anys s’ha criticat els Jocs Olímpics: un model de destrucció de la ciutat i corrupció però hem aconseguit més benestar entre tots. Cal arribar a acords entre tots si no nomes netegem carrers.

L’Òscar Pallarols admet aquest canvi de paradigma. Les dades ens donen informació que s’ha de transformar en coneixement. El debat és des d’on es fan les estratègies perquè la tecnologia està a punt. L’error és posar la tecnologia al capdavant. Els agents s’haurien d’asseure: en el sector de la salut, hospitals, farmacèutiques i pacients. En el sector energètic justament és on hi ha l’impacte més gran de les tecnologies que permeten una transformació radical del model.
I en salut pública? Si cadascú de nosaltres posés les dades, no evolucionaríem molt més? I en política: com estem estructurats? Són els ministres o els caps d’estat? És Davos? És Barcelona Commons?

Ara només tenim inquietuds. I és un procés que durarà una generació.

Des del públic se cita Richard Sennett, el sociòleg que ha estudiat la vida quotidiana a les ciutats, i ha publicat “Homo Faber”, una trilogia sobre quines habilitats es necessiten per sobreviure a la ciutat. Les ciutats es converteixen en el que eren estats: Barcelona o Àrea Metropolitana? Cal que les ciutats s’especialitzin? El model turístic va contra el coneixement?

En Salvador respon que en els processos de canvi hi ha models per resoldre els problemes. Ildefons Cerdà amb l’higienisme i la igualtat va portar la projecció de la ciutat cap a un model holístic i ecològic, sense saber res d’ecologia. També tenien dubtes en aquella època sobre com integraven el cotxe a la ciutat. Ara, tenim model? Allò important és plantejar reptes: hi ha el mediambiental i l’energètic però dins la societat del coneixement. Un exemple són les superilles: engloba energia, salut i urbanisme, és un model funcional i urbanístic. Però la idea de la superilla no ha quallat, i critica l’actitud dels mitjans que s’han posat les botes amb xorrades. Cal discutir per saber on anem i fer de Barcelona la millor ciutat del món.

Per en Vicent Guallart la pregunta essencial és: Qui mana? Nicolas Negroponte a “El bit digital” diu els països són massa grans per entendre problemes massa grans i massa petits per solucionar-los. El món s’organitza bé en ciutats, però el poder el tenen els estats: els EUA, Europa o a la Xina. A “If mayors ruled the world” de Bernet es proposa que siguin les unitats de poder però avui dia el món encara no està organitzat per les ciutats. A Habitat les ciutats eren com ONGs i l’alcaldessa Colau es creu el discurs: la ciutat és un model bottom-up, calen acords entre ciutats. El que es proposava fa anys ara  Barcelona ho està fent efectiu, crear aquesta xarxa de ciutats al seu voltant, amb Badalona, Igualada. El que s’ha descobert és que les ciutats tenen molt més poder del que volen donar-los. Per exemple Igualada eren carrers de Barcelona. El model medieval era un bon model, però primer hem de decidir què volem ser quan siguem grans. Abans la ciutat era fàcil de definir quan hi havia les muralles, sabies els recursos que hi havia.

El visionari i utòpic Jaron Lanier, la primera persona que va fer la primera empresa de realitat virtual, és un artista del Renaixement: científic, músic, artista, i autor de llibres que han sacsejat consciències com “Qui controla el futur?”,  considerat un dels millors llibres per Amazon o el “The New York Times”, creu que el futur serà dels robots; Internet va ser creat per un grup de persones idealistes que volien que tothom tingués accés a la informació però que s’ha convertit en “un servei de manipulació molt gran”. Cada un de nosaltres generem moltes dades al cap del dia, les dades són nostres ens avisa.

En Tomàs creu que el ciutadà serà un dissenyador i cocreador, i amb el concepte d’IKEA podrà tenir la fàbrica a cada barri en funció del que necessiti. I diu que les Nacions Unides potser tindran 50.000 barris d’aquí cinc-cents anys com a representants, i es canviarà el nom per CoBarris. S’ha de repensar la manera de fer, el reciclatge.

La tecnologia és humanitzar la idea d’espai públic. Com generem la capacitat d’anticipació? diu en Salvador. És cert que no tenim organitzacions adequades. En aquesta sala podem saber com arribar a la Lluna però no estem organitzats per arribar-hi. Perquè hi hagi espai públic hi ha d’haver massa crítica. La primera idea de ciutat intel·ligent és construir la ciutat. La segona és la complementarietat de persones que fan coses diferents. Així és com neix el mercat. L’espai públic és el que ens fa ciutadans, per això la superilla és tan important. El 85% de l’espai a Barcelona està lligat a la mobilitat. Cal tenir tots els drets: cultura, intercanvi, democràcia o el lleure dels nens. Cal veure on tenim la ciutat i on el suburbi.

En Tomás diu que la tecnologia no promet un món millor, no podem caure a la trampa reduccionista. Què estem disposats a cedir? I cita “The century of the self” d’Adam Curtis per entendre l’impuls dels anuncis de cotxe mentre que ara se’ns planteja la superilla sense cotxes: esquizofrènia. Hi ha interessos en joc– i cal tornar a repensar el sentit de la vida, de la propietat.

L’última pregunta és sobre qui pren les decisions del present? I la persona del públic diu que ja es podrien obrir dades ja. Una ciutat és intel·ligent quan els ciutadans són intel·ligents i molta gent es posa a pensar.

L’Òscar Pallarols diu que això ja està passant en ecosistemes molt petits com a l’Hospital del Mar, que atén malalts a casa amb pronòstic agut i una reducció del cost. Ara caldria definir com això s’escala i és prioritat estratègica. Al Barcelona Supercomputing Center hi ha guardades moltes dades, ara queden en aquests ecosistemes i de moment no saber com escalar-les. Passa amb l’habitatge, el transport. Per ell la pregunta és: quins ens empoderats tenen visió estratègica per traçar les línies? No ho sap. Bristol ja ha fet exercici: tindrà capacitat de prescriure model de ciutat, és la ciutat anglesa amb més qualitat de vida, va apostar per la ciència i el coneixement, i és el clúster més gran fora de Silicon Valley de disseny electrònic i manufactura i té el hub aeroespacial més important d’Anglaterra. Barcelona inspirarà un nou model de ciutat en urbanisme com ho va fer Cerdà fa cent cinquanta anys?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s