Entre els clàssics i la il·lusió

Mobile Week: vida mòbil i nous consums culturals

És l’última xerrada de la Mobile Week, sobre vida mòbil i nous consums culturals, a La Sedeta i un divendres a la tarda amb alguns ponents força televisius, la Bibiana Ballbè, en Jordi Sellas o l’Albert Murillo. La Teresa Leo farà el seu últim graphic recording dels deu que ha fet amb cinc dies. Qui són els protagonistes d’aquest canvi tecnològic: com n’hem de dir: millenials, curiosos inquiets? Tothom vol saber qui són, què pensen, què fan per adaptar els nous consums culturals. El moderador, el radiofònic Albert Murillo de “Generació digital” demana pel concepte d’aleatorietat. La cultura pot ser en el caos? L’Andrés Colmenares, fundador de IAM-Internet Age Media creu que és un reflex de la societat, som un caos. Aquesta és per la Conxa Rodà, cap d’Innovació i Transformació Digital del MNAC: si Picasso i Dalí –si fossin vius– i tinguessin Instagram, els aniria a favor? Sí, hi contribuirien. I com que a el món de la cultura és molt gregari i es nota que són amics, abans de respondre a la pregunta quants anys passaran perquè vegem lents d’Instagram, en Jordi Sellas diu que és amic de l’Albert Murillo, i que el més important avui és el presentador de “Generació Digital”, blabla. Potser com que la pregunta era tan curta, havia de gastar els minuts d’intervenció: deu anys. I si hi ha una persona que s’ha posat a indagar què és això de la creativitat, des del dia que va conèixer en Xavi Verdaguer que la va encaminar cap a Sillicon Valley, aquesta és la Bibiana Ballbè, la BB. Podem ser mes creatius amb el mòbil? Molt més! I torna a començar la ronda: El videojoc és art i cultura? Absolutament diu l’Andrés. La cultura es viu de forma passional? Sí. No es pot viure sense subjectivitat diu la Francesca Tur, directora creativa de Tendencias.tv i col·laboradora de Tips #. La cultura ha quedat ben parada amb la revolució digital? Les arts escèniques fa 3.000 anys amb Epidaure eren qui no eren, i també s’ha transformat. Ha canviat com escollim relacionem i produïm diu en Sellas. La Fura dels Baus transformen l’escena. Hi ha una transformació del món editorial. Si ara hi afegim la mobilitat la cosa es multiplica. Els canvis en una revolució no són bons o dolents, passen. Els vostres projectes, Andrés i Bibiana, connecten gent. Hem de posar nom a les coses?

 

Tot ho hem d’anomenar diu la Bibiana, es busquen conceptes per tot. En Sellas diu que la Quarta Revolució Industrial és una etiqueta però explica un concepte més complex com la cultura i l’entreteniment digital. I si teníem algun dubte, Internet és cultura. Per l’Andrés els noms i les metàfores són diferents. Fem servir Internet de manera diferent des de fa deu anys. Per un mexicà com ell la cultura digital és una cultura influïda per l’entorn digital amb continguts cientificotecnològics humanistes  i on hi ha democratització. La Bibiana afegeix que el que defineix aquesta cultura és el rol de l’espectador i del creador, canvia l’essència de la creació. I també pronostica que l’èxit de les pel·lícules es mesurarà per les versions que se’n faran. Ja no serà tan important l’obra original que serà constantment modificada. El paper de l’espectador serà més notable i creu que hi hauria d’haver una relació interactiva, que la conversa entre autor i espectador modifiqués el guió. És el que ha fet en Ferran Adrià amb la Bullipèdia, ha posat receptes a l’abast de tothom i espera que tothom les customitzi. Per la Francesca el nou espectador és vist com algú que també crea però cal diferenciar entre la quantitat i la qualitat. Tothom necessita expressar i crear, hi ha un terratrèmol de creativitat molt gran. Internet és una finestra oberta. Per tant, les noves tecnologies han canviat la naturalesa de l’artista demana l’Albert. No ho sap la Teresa i cita Ian Rogers, el creador d’Apple Music i de Beats 1, la ràdio de l’empresa que ha canviat la nostra manera de viure, i que des de fa divuit mesos està al capdavant de l’estratègia digital del grup francès del luxe LVMH que té entre altres Louis Vuitton o Veuve Clicquot i que “parla de digital com l’aire que respiro”. El mòbil canvia l’art, diu la Teresa, i el sector cultural és el més lent en aquest canvi, i els museus encara més. Diu que falta molt per fer i que amb les experiències que han impulsat des del MNAC han vist que la participació dels usuaris facilita molt aquest canvi. Amb la tecnologia s’enriqueix el context de les obres: es pot veure com treballaven els artistes o veure in situ els interiors del modernisme de Gaudí, Gomar…

Per en Sellas amb la realitat virtual i l’augmentada és on hi ha la tecnologia del riure: les Google Glass són un fracàs, només les han comprat quatre matats perquè veure’t amb un mòbil enganxat als ulls és una mica ridícul. Google i Samsung volen incorporar la realitat virtual als mòbils, un amb Daydream i l’altre amb Samsung Gear. Segurament d’aquí uns anys veurem aquestes propostes com l’edat de pedra. Empreses xineses ja fan ulleres miniatura de 88 grams amb realitat virtual. També Microsoft vol aportar solucions amb la realitat augmentada amb Hololens.

La tecnologia de Magic Leap encara ningú l’ha provada, aquesta empresa situada en un suburbi de Florida està produint un xip de llum fotònica com l’anomena el seu creador, Rony Abovitz, que afegeix capes sobre la realitat. Podem viure mons paral·lels? La tercera temporada de “Black Mirror”, diu Sellas, serà una realitat. En Samuel diu que ell està enganxat a un joc del western. Vius un desafiament de l’oest d’aquells que has vist tantes vegades. Ho vius i ho sents. Si, tu sol mentre la teva mare et diu: “Que t’has tornat boig?” diu l’Albert. En Sellas explica que ell viu i juga al Trivial amb gent de diversos llocs del món, amb un espai que no existeix però sí que compartim el nostre dia a dia, veus els fills i t’expliques coses. Això ja es pot fer avui dia amb un mòbil. A la Bibiana li ve una pregunta al cap: Necessiteu la pell? Ja sap que és una pregunta d’old school… Per en Sellas hi ha un gran potencial en el món virtual. Compartir la sensació de sopar amb gent que són lluny, farà que compartim molt més la presència de la pell que dius. És “Ready Player One” la novel·la que Steve Spielberg portarà al cine i s’estrenarà al novembre del 2018. La Teresa respon a la pell també, quan et coneixes amb algú és un valor insubstituïble. Hi ha una gran qualitat de tecnologia en l’art però no hi ha res com veure el quadre de la Gioconda original. Exacte, no és el mateix parlar amb les amigues per WhatsApp que fer un sopar amb elles però també tinc amics que no alcen el cul de l’ordinador. L’Albert es mostra preocupat. Però l’optimisme d’en Samuel diu que aquestes experiències complementen la realitat. Amb la realitat virtual podràs viatjar, podràs fer pinball, i experimentar coses que mai hauries fet i si t’agrada després podràs fer-ho.

I quant als mitjans de comunicació, qui serà el prescriptor? Tots som mitjans diu l’Andrés, alguns seran més visibles que uns altres. I diu que no s’ha de caure en la simplificació: online i offline. I passen coses estranyes com que compartim informació al Facebook i guanya Trump. La realitat és una barreja de l’online i l’offline. I també diu que hem de ser crítics i conscients de la responsabilitat de com usem la tecnologia, que generarà un entorn polític i social determinats. Si es fa una anàlisi dels minuts es consumeixen per televisió, diu en Sellas, es mira la televisió més ara que abans. També mira més YouTube. L’accés al consum de continguts audiovisuals és molt gran. “Sálvame de Lux” fa unes audiències considerables, és líder setmana rere setmana tot i que ningú se’l mira de la sala. Riures. És un format simple però parlen com nosaltres però d’altres coses. I fa una comparativa amb e món del llibre: fa deu anys amb el Kindl tothom deia “s’ha acabat el paper” i als EUA el 70% dels llibres que s’editen encara són amb paper. A Catalunya llegim una mitjana d’un llibre i mig a l’any. El suport llibre és molt millor que el suport e-reader. Som en un moment entre la il·lusió tecnològic i el retorn a allò clàssic.

Si segmentem per edats, diu la Conxa, les dades diuen que els joves no miren la televisió. Des del MNAC estan fent un esforç per fer una oferta atractiva, entre la realitat virtual i l’espai del museu, intenten que s’ho passin bé, que sigui un lloc on socialitzar-se i els aporti coneixement. I explica que a partir d’una aplicació que han fet poden recórrer cent itineraris. Si convidem els usuaris que creïn bons continguts fem un bon ús de la tecnologia. En Samuel torna a la idea dels clàssics i diu que els vinils es veuen més ara que abans. En Sellas diu que els hipsters fan coses complicades, hi ha un retorn al món d’ahir a les revistes –curiosament és gerent de Minoria Absoluta que acaba de treure la revista “El món d’ahir”, hi ha una reivindicació dels discjòquei o el director de la Taschen li explicava que ara fa llibres més grossos, més pesats i més cars. Allò físic que comprem és amb la idea que duri per sempre. Hi ha un retorn al paper, a la cosa analògica perquè estem intoxicats diu la Bibiana, i com que per tot es necessita un concepte, parla del digital detox. Sí, a Londres van fer una festa mòbil detox: pagaves 35 pounds i van exhaurir-les amb un no res diu la Francesca.

L’Albert explica una intimitat de la família, però com que és estar en família, a la sala de La Sedeta hi ha una cinquantena de persones que escolten atentes a les vuit del vespre d’un divendres de novembre. Va proposar d’anar al xino sense mòbils amb la seva dona i els seus tres fills: una experiència! Es veuen coses estranyes diu en Sellas com alguns nens amb samarretes dels Ramones, si haguessin tingut tant èxit aleshores no haurien hagut de plegar. És nostàlgia diu l’Andrés, la gent vol viure el cinema amb 35mm, veure la cinta ratllada.

Des del públic, la primera pregunta és sobre els drets d’autor: on són? En Sellas diu que YouTube protegeix els drets d’autor, i que ha afectat a les discogràfiques, per exemple, que han hagut de tancar perquè ja no es venen tants discs per l’aparició d’Spotify i Youtube, tot i així són plataformes que els protegeixen però els autors no generen prou diners com per viure’n.

Avui dia tot funciona per prescripcions diu la Bibiana que li demanen per qui recomana? The Creative Net, la seva empresa, es basa en això. Et refies de la gent a qui valores. Si en Ferran Adrià et diu que has d’anar a aquest lloc a menjar hi aniràs. Samuel, et truquen les marques? En Samuel, que recomana videojocs a la xarxa, diu que sí, per destacar o en fas publicitat o vas als influencers (als youtubers: abans eren les revistes no personalitzades) La Bibiana també li fa una pregunta: quan una marca et diu que et paga, et creus allò que escrius o ho fas encara que no hi creguis? Diu que podria treballar pels diners només però el retorn no seria honest. Els seus seguidors no ho entendrien. La Bibiana diu que hi ha molta veritat en tot aquest món, qui genera la relació amb els seguidors no vol que la marca vagi allà amb el talonari. Clar, pel cercle on es mou en Samuel funciona així, ell és una marca personal, es mou per ser fidel i sincer. La Francesca creu que hi ha un problema de màrqueting, caldria analitzar a qui van a buscar les marques per fer publicitat dels seus productes.

Tot aquest món d’influencers, youtubers genera molta fascinació, i l’Albert li demana a en Samuel pels “nens rata”, qui són? Són preadolescents diu en Samuel que encara no han canviat la veu, criden, insulten i no generen bon ambient a la xarxa. L’Albert que torna a sentir-se a gust, explica que té un fill de deu anys i sempre demana permís per fer comentaris a la xarxa. I quan ho fa comunica de manera meravellosa. L’Andrés que té aquesta visió del sociòleg diu que dependrà de nosaltres que sapiguem generar entorns sans, què passa amb temes socials? Tenen moltes eines des de molt joves però llavors la realitat els diu que no són grans, no poden conduir fins als divuit anys, ni votar ni beure alcohol, en alguns llocs fins als vint-i-un. En Sellas també se suma a compartir moments personals, ell té un fill de cinc anys i ja fa anar el Face Time. Diu que no el pot deixar gaire estona sense control perquè la tendència innata és la de saltar-se’l. Es crea molta dependència en xarxes com Snapchat o els minivideos. En Samuel diu que cal anar molt amb compte amb els nadius digitals, també hi ha riscos en ser 100% digitals. Nosaltres hem pogut veure com evoluciona i hem detectat els perills.

En l’educació és allà on hi haurà la revolució prediu l’Andrés: educació de la gent gran, dels més joves, convivim junts diverses generacions on hi ha hagut un canvi molt profund en la manera de relacionar-se. Justament al Yomo Festival, primera edició que es farà durant la setmana del Mobile, hi haurà 20.000 nens que entraran en contacte directe amb la tecnologia. Per la Conxa és perillós generalitzar, cal més formació als museus, calen unes noves maneres de treballar i fer ús de les eines col·laboratives. Una de les forces que tenen els consums culturals són els continguts que serà el que atraurà la gent. Tot aquest canvi s’està fent en un context econòmic molt precari, però s’hi està apostant.

Un altre dubte que surt del públic és com es gestionaran les opinions del influencers i l’acumulació de les opinions individuals? En Sellas diu que s’hi dedica justament, a analitzar com interpreta el públic allò que ofereixes i que es fidelitzi. Abans eren els crítics dels diaris qui generaven aquest estat d’opinió però ara són un element més i no decideixen. S’escriuen crítiques interessades i es veu molt clarament a Amazon. Les estrelletes són cada cop menys importants. D’aquí els fukuis: gent que sap allò de què parla i genera comunitat. Per la Bibiana passem de la quantitat a la qualitat; l’AppleStore o Google Play ja no ens serveixen, hi ha una necessitat de nous prescriptors. L’Anish Kapur te 50.000 seguidors a Instagram i un altre youtuber130000. No importen els números per en Samuel, depèn de qui són. Al Mercat de les Flors si hi van 300 espectadors és un èxit. Els que estan a les puntes fan avançar. L’Andrés diu que la fragmentació és definició de l’èxit. Si facturaves molt al final tenies èxit abans però ara es poden fer diverses valoracions, no hem de fer servir el nostre èxit en funció de les mètriques. I per acabar aquesta conversa polifònica, l’Albert demana: La creativitat, què és? La primera a respondre és la Bibiana, és un tema que l’apassiona i l’ha estudiat. Quan naixem  fins als cinc anys fem servir-la un 95%: descobrim el món, i trobem solucions noves a les situacions que experimentem. Als deu any l’ús de la creativitat decau al 30% i finalment a l’edat adulta només l’explotem un 2% del que podríem fer-ho. Si haguéssim de ser creatius durant tot el temps, és a dir que el mecanisme de la memòria o el llenguatge no ens funcionessin, ens explotaria el cap. Deixem de pensar diu. Cal ser creatiu en tots els àmbits: no només els artistes sinó també els educadors, el món del futbol … Tots som nens i podem ser creatius.  La Conxa explica la convocatòria d’artistes adolescents que han fet per la Mobile Week i han rebut quaranta projectes amb molt poc temps. Cal fer aflorar el talent i donar-hi suport des de les institucions. Perquè als humans ens agrada sorprendre i hem trobat un bon aliat per fer-ho: la tecnologia. En Samuel va més enllà i diu que com a professor fa exercitar el múscul de la creativitat. Fa fer exercicis als seus alumnes, mai els diu que està bé, els diu que ho tornin a començar tot, perquè trobin nous camins.

Podria tornar a començar aquest bacallà i fer-lo diferent… Segur.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s