El subsòl

“Passin en ordre a la caixa número dos segons el seu torn”. Encara no han acabat de dir el dos que ja hi ha tres persones que ja han colonitzat l’espai de pagament del supermercat on des de l’altre cantó els caixers i les caixeres passen els productes pel lector. Amb poc temps per reaccionar o amb el temps per reaccionar i començar una conversa. Paciència. L’educació és el que no s’ha de perdre mai, sort que han dit en ordre. Ens mirem amb el noi que tinc al darrere que és qui diu això. És del Salvador, i fa disset anys que és a Catalunya, es diu Javier. Et pot passar el que sigui a la vida però mai mai s’han de perdre els valors i els principis. Paciència, és el que et queda quan veus que les coses no es fan bé del tot, i no cal que engeguis cap ràdio ni cap televisor ni obris cap diari, és l’expressionisme de la vida humana. O el surrealisme. Algunes persones estan fetes per fer allò que els sembla sense respectar les normes i sense respectar els altres. Els immuten. Jo, primer. També al subsòl.

M’ha dit que viuen aquí però que mantenen tant com poden els costums i la cultura salvadorenya, de la qual se sent hereu i orgullós. No hi ha cap país on l’amabilitat i l’hospitalitat siguin tan grans com al seu país. És la pàtria que porten a dins i és com viuen el seu dia a dia. Si han d’ajudar a un desconegut l’atenen, ho fan. Ell és el porter d’un bloc d’edificis tupit a una part de l’Eixample que limita amb Gràcia, on encara que no ho sembli i no ho diguin els mitjans també es veu pobresa i molta desatenció, sobretot de gent gran, sense recursos.

El Javier treu del carro de la compra una caixa d’arròs, amb dotze paquets. Compren molts iogurts i moltes gelatines, i una mena d’actimels. El que m’ensenya: d’allò dolent, que no és bo, sempre en surt allò bo. Del fet que ens hagin passat al davant i no hagin respectat el torn, n’ha sortit una conversa. Sempre cal mirar aquesta porta que ens obre la vida d’allò que és dolent a priori. Ell va haver de deixar la família, uns costums, rutines, olors, paisatges i li va tocar adaptar-se a un món nou, a una cultura i llengua que no eren les seves. I se sent agraït, sempre porta aquesta bondat, aquest carinyo. Això és el que han exportat d’El Salvador, on no tornarà. No vol donar als seus fills que ja han nascut aquí una vida pitjor, els pares sempre volen el millor pels seus fills diu. Molts compatriotes seus són els que cuiden la gent gran a les nostres ciutats, diu que no es pot jutjar aquells que deixen els seus pares amb estranys, perquè tenen les seves carreres professionals i han de guanyar-se la vida. Sap que això és el que li espera a ell d’aquí uns anys, cal entendre els altres, entendre les seves raons. Quan m’acomiado, l’Hugo, el seu nebot que l’acompanya, és molt jove, potser vint anys?, em diu que faig sortir a la llum allò que no es veu. Potser és això.


He entrat al subsòl d’aquest supermercat que tinc al costat de casa perquè he visualitzat la fruitera buida, sense kiwis –he acabat amb una safata de quatre kiwis australians i un alvocat de bona qualitat i low cost i tres regals–. És l’únic local que queda per sota el nivell del carrer de quatre que hi ha en un radi de dos-cents metres. Si vols conèixer els teus veïns, vés al supermercat. Em meravella descobrir persones que ni tan sols veig pel carrer. Si algun dia se’ns emportés un tsunami o ens passés alguna cosa grossa potser ens reuniríem i tindríem un principi de realitat més afilat però en el dia a dia vivim desconnectats d’aquells que viuen –físicament– més a prop de nosaltres.

La donassa que parla per telèfon amb un accent andalús buida el cistell que porta ple fins a dalt: amb porros, cebes, pa de motlle, bosses de congelats però també molt colesterol, i tres pots de rímel de colors a les mans mentre amb l’altra mà agafa el telèfon i al final acaba dient amb tendresa a la seva interlocutora que ara no pot parlar perquè és a la cua del supermercat i li toca pagar.

Mentre esperava en Javier i l’Hugo per acabar la conversa iniciada entren dos nois ja adults i un li diu a l’altre: “Quina fredolició”. Han agafat un cistell i s’han dirigit cap a la primera nevera. Abans però el que no diu res i mou el cap com un esperver, d’un cantó a l’altre molt ràpid, amb un cop d’ull vol saber què passa al local rectangular i obert i una boca oberta que mostren uns ullals sortints com els ulls oberts d’òliba,queda quiet un moment per fixar el moment, com si sentís que algú l’espia. El creatiu de llenguatge el tiba cap a la nevera dels enciams i li diu: “Vull fer amanida” i agafa dues bosses d’enciam i les tira al fons del cistell. De cop i volta he vist els bufons de Shakespeare o els cuidadors de les princeses a l’edat mitjana; dues ments espavilades i amb molt senderi però que la societat que hem construït no ha sabut adaptar, són els freaks, són els inadaptats però per sort s’han trobat i l’un amb l’altre fan que la vida sigui menys pesada, no m’atreveixo a dir bella. Potser aviat veurem els creadors de Netflix i altres canals de sèries rondant pels supermercats on la vida encara hi és espontània i autèntica.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s