La ficció d’Espanya

El ministre, el comte i la cort

L’aristòcrata ha de baixar les escales a poc a poc perquè les cames li van lentes i cada moviment que fa li costa temps i energia. Això provoca una fila d’una desena de persones. Perspectiva d’un contrapicat. Se m’escapa del camp de visió qui obre la comitiva, l’exministre d’Exteriors espanyol que va dir fa alguns anys que Catalunya vagaria per l’espai sideral i quedaria exclosa de la Unió pels segles dels segles. L’aristòcrata que provoca un tap ha arribat a mitja conferència amb un vestit de vellut de color blau marí i que ha interpel·lat, al torn de preguntes, sense micro i d’un estirabot l’exvicepresidenta Joana Ortega “usted se pasó por el forro la ley”. La lentitud del comte, casat amb una néta d’Eusebi Arnús, un banquer de la febre d’or olleriana, provoca que un cop a baix es reuneixin en un cercle mitja dotzena d’homes que passen la seixantena. També hi ajuda que l’edifici antic del Col·legi de Periodistes té encara tancaments nobles i portes estretes i es genera un altre tap aquest cop pel senyor que porta el maletí del ministre. El ministre va a la seva, ell ja surt per la porta, mentre que els homes que formen un corrillo parlen de maletins, que si el Banc d’Espanya de no sé quina època que ressona llunya, a una Espanya en blanc-i-negre i potser fins i tot de carruatges, de retrats reials i de caravel·les. M’aturo i al meu costat també amb els ulls com dos plats un fotògraf que em diu que ara els ha d’enviar les fotos. Avancem i ja a fora al carrer, a la porta l’exministre en corrillo diu que és un mal educat (no ho sé a qui es refereix, a en Quico Sallés?, a algun membre del Col·legi?, a en Jesús Maraña?, a l’advocat de la Joana Ortega…? ). No ho sé si perquè ho sabia o per una meravella del destí aquesta nova rotllana la provoca una noia amb una safata que ofereix uns petits gots de mostra d’un nou producte i com les gallines, tites, tites, tites, tots s’hi han abraonat. No tenia intenció de parlar-hi però m’hi acosto i li dono records d’una persona que ell coneix bé i que ha estat el seu malson durant el seu mandat i li dic que sembla que no hi hagi voluntat d’entendre el que passa a Catalunya. I després del somriure ample amb què ha rebut el primer missatge, tensa els llavis i es posa seriós quan desxifra el segon i es gira i comença a caminar donant-me l’esquena: Sí la hay… Es gira un moment per veure els seus sequaços que encara estan amb els gotets als dits. El pes de la història o del seu gest em fan començar a caminar en direcció contrària però m’aturo uns segons i miro enrere un altre cop. Pla obert i perspectiva del final de la Rambla Catalunya. Per ells el ministre continua sent ministre, el comte continua sent el noble i ells continuen sent la cort, els seguidors. Tots mantenidors d’un món que per a molts catalans fa molts anys que ha deixat de ser, si és que algun dia va ser.


Avui –10 de maig del 2017– al Col·legi de Periodistes hi ha hagut molt més que un debat entre dos exs: ministre i vicepresidenta. Ha estat una altra constatació del “Carinyo, lo nostre no funciona”, sentit de l’humor fi, una de les qualitats que ha dit l’exvicepresidenta Joana Ortega del seu interlocutor amb qui es coneixen i sempre havien coincidit al Vaticà. A l’exministre José Manuel García-Margallo, amb màster a Harvard que al 1968 ja era Inspector de Finances de l’estat –Franco encara vivia– se l’ha vist sovint girant els ulls amunt buscant alguna connexió allà dalt. Es diu d’ell que és el més moderat i culte i intel·ligent d’aquest govern del PP i potser per això és un dels que fa molts anys assenyala el pedregar per on caurà Espanya si no negocia i no intenta arribar a un acord amb Catalunya. Per la unitat d’Espanya, és l’única cosa que els importa: mantenir l’statu quo perquè uns puguin seguir vivint de renda, uns altres dels secrets d’estat i tants altres de la comptabilitat B i dels para-sistemes creats pels segles dels segles.


Espanya està instal·lada en aquell 1898 quan va perdre Cuba i Catalunya hi va perdre “El Català” (com a terra emprenedora hi havia de guanyar alguna cosa: l’havanera “El meu avi”). I aquest és el paradigma mental on s’ha situat Margallo, ex-cap de la diplomàcia espanyola que ha vingut a fer una lliçó de relacions internacionals i a predicar sobre la santa santíssima Constitució i llei. La Joana ha respost amb finezza i intel·ligència a cada dard, en cap moment ha dubtat o li ha tremolat la veu com en altres ocasions, com quan era vicepresidenta i formava part de la Unió de Duran. A vegades no ens fem a la idea del que està passant a Catalunya i del que estem posant en joc i del poder que té aquest estat, que és capaç de tot per evitar la desfeta. De tot.

Abans de començar l’acte alguns periodistes deien que tenien permís per marxar si veien que no hi havia res, però tothom s’ha quedat fins al final, a excepció d’en Rafael Jorba, –hi havia força presència de periodistes de “La Vanguardia”– que ha hagut de marxar a mig. Pocs esperaven haver de teclejar tant i fins al final, i que l’exministre donaria tants i tanta teca, en un dia que l’interès es desviava cap al Tramabús –l’autobús que fa pedagogia de la corrupció, com si els set anys consecutius de casos diaris als mitjans no haguessin servit per res a la ciutadania– i la compareixença del president Puigdemont de l’endemà al migdia … Clar, els exs ja no pinten res, però són els que xerren més i més lliures se senten. La Neus Tomàs ja ho ha dit del ministre que sorprèn per tot allò que calla. I ho ha tornat a fer. Som en un moment crucial, clau per la història de Catalunya i d’Espanya, aquesta Espanya governada pel PP que viu instal·lada en un temps i un espai en què ja no es pot ni parlar ni dialogar. Només la ficció. És una obsessió.


En un lateral de la sala de premsa segueix la conferència el periodista Josep Bosch i Grau, que té una col·lecció única al món: aplega diaris dels fets històrics que han passat a diversos països, amb una d’inici: el 1898.


En Jesús Maraña explica que la conferència d’avui és dins el cicle de conferències “España plural. Catalunya plural” que van començar fa uns mesos i que se celebren un cop a Madrid i un cop a Barcelona. Però hi haurà una excepció en la propera edició, i anuncia que el 21 de juny a Barcelona es farà “La premsa com a força de xoc” amb la Mònica Terribas i l’Iñaki Gabilondo. El d’avui és “Itinerario de errores innecesarios” amb un intent de generar diàleg més enllà d’instrumentalitzar la realitat. És possible el diàleg? O només cal que esperem a la tardor per saber el desenllaç de tot plegat. Quan acaba de dir això la Neus Tomàs entra un senyor gran amb vestit de vellut blau marí i barret. Quan els dóna la paraula, la reacció de tots dos és la de cordialitat, comença tu, no, tu. Finalment l’exministre, és el convidat i ve de més lluny, comença. Margallo que té uns ulls que semblen ametlles pelades sense pestanyes ha vingut a parlar del seu llibre: “Por una convivencia democrática” que publica Planeta. És com una litúrgia eucarística, diu que explicarà els errors que només l’atenyen a ell. El llibre vol ser una actualització de “Per la concòrdia” de Cambó. I ressalta dues afirmacions que va fer el polític conservador català del període 1899-1923: durant la dictadura de Primo de Rivera la política catalana és el centre de la política espanyola i només tindria èxit Catalunya quan Espanya tingués problemes o un conflicte internacional.

Per demostrar que ha estudiat la qüestió catalana fa una classe de dates i fets històrics i es remunta al 1640, època de Pau Claris i la pèrdua del comerç per part de Catalunya –i la revolta dels pagesos!– i que Vicenç Vives assenyala com un dels moments més importants de la història de Catalunya que cau en mans franceses durant onze anys. Llavors ve el 1714 i la lluita per dues dinasties, però Catalunya, assegura Margallo, sempre lluita per una idea d’Espanya, en aquest cas es defensava la dels àustries. Després va venir el 1931 i la proclamació de la I república per part de Companys i automàticament tres polítics espanyols van venir a negociar diu, i es retira la proclamació per l’Estatut de Núria. Els fets del 6 d’octubre del 1934, iniciats per la insurrecció a Astúries i al País Basc, els connecta amb la situació del malestar que genera la sentència de l’Estatut del 2010 quan el Tribunal Constitucional anul·la la llei catalana. I en un context internacional: Trump, Brexit, la ressaca d’una crisi amb una pèrdua de llocs de treball important, una crisi financera… Aquesta és la tesi per enquadrar que els catalans som epsanyols.

El sobiranisme ha de fer unes retallades, i la millor manera de fer-les és creant un enemic: l’Espanya ens roba, etc., diu per justificar l’inici d’aquest moviment ciutadà que els costa d’entendre.

Margallo diu que per resoldre la qüestió catalana cal reconèixer la realitat, el fet català en diu Milà, que neix amb la Renaixença. Però si es vol resoldre el problema i evitar errors, el primer que cal fer és respectar l’estat de dret que ve de la Il·lustració que s’imposa contra el despotisme amb fonts i variants germàniques i angleses. Per donar l’amplitud europea de la qüestió i per justificar que no és un invent espanyol. No hi ha legitimitat si no és dins la llei. I el dret a la secessió no està reconegut a cap Constitució, a excepció de la de l’URSS i l’antiga Iugoslàvia. Fa un apunt històric i diu que els països bàltics denuncien el pacte Molotov no pas reivindiquen el dret a secessió quan fan les seves independències. Mentre parla busca el públic per fer gala de la seva erudició i també gira els ulls amunt per saber si allà dalt el segueixen també. Si es planteja el dret a la secessió l’ONU no reconeixerà Catalunya com un estat independent, i ja se sap que sense el reconeixement de les Nacions Unides del món, els cent noranta-tres estats, no s’és un estat i Catalunya quedarà vagant per l’espai sideral.

I cita més precedents internacionals: als EUA, a l’assemblea de Texas, sense efectes jurídics es permet aquest dret al 1868, que es torna a demanar el 2012. A Alemanya, el tribunal constitucional de Karlsruhe al 2016 diu que cap estat federal alemany té el dret a la secessió. Al Canadà es permet amb un estatut especial amb una majoria de 2/3 de la cambra i una majoria clara del 50% de la població i si es guanyés caldria una negociació amb els governs de les altres regions. No es pot fer la independència només amb una majoria d’escons. Són alguns exemples que demostren que el dret internacional no reconeix el dret a la successió.

I l’èxit de la independència depèn del reconeixement internacional dels estats que ve determinat pel dret internacional i els articles de la Carta de les Nacions Unides en què als articles 1 i 2 es parla dels drets civils per la descolonització, i el 70, que ell va redactar es fa menció dels territoris no autònoms. Es va aplicar l’excepció d’Ucraïna el 24 de març del 2014 però els estats s’abstindran de dir res del que passa a Crimea, sempre el dret de la integritat de l’estat excepte en tres casos: descolonització, intervenció militar i violació dels Drets Humans. I entén cap dels tres supòsits és el que hi ha amb Catalunya. Té un mantra i té un discurs tan interioritzat que parla tan ràpid que costa de prendre notes. No hi ha cap exemple de Declaració Unilateral (ni Geòrgia, ni Veneçuela ni Mauritània, ni Transnístria, ni Palestina, ni la República Sahrauí). El reconeixement és problemàtic com també ho és l’ingrés. Cal que ho aprovin tots els estats i sense cap veto. A més, els membres del Consell de Seguretat tenen els seus problemes interns (els EUA amb Texas; Rússia amb Txetxènia i Crimea; la Xina amb Taiwan i Hong Kong; Anglaterra amb Escòcia que diu que no tornarà a votar).

I diu que una Catalunya independent seria viable si fos dins de la UE. Però amb els tractats actuals quan una part se separa quedes fora. Es pot demanar l’ingrés però depèn de si es fa la independència acordada o a través d’una DUI. Margallo reconeix implícitament les opcions de Catalunya? Per què cap mitjà ho va transmetre? I com que sap que parla a una audiència sobiranista, la Marta Pascal seia just al seu davant, diu que si parlem de la UE no hi haurà ampliació fins que no tinguem casa endreçada. Una altra afirmació que obre la porta de la independència catalana.
Després de la lliçó històrica i de dret internacional explica el deute: ha augmentat 74.500 milions, és un 75% del PIB català. I aquesta situació greu de les finances catalanes es resol amb la mutualització del deute hispanobò. L’estat finança a Catalunya perquè no té accés als mercats. Aquest és el primer problema. El segon, segons l’exministre és que 2/3 parts de les entitats financeres venen a Espanya. De balances ja en parlarem si voleu. Ell va ser un dels que va proposar la reforma constitucional abans que se celebrés el 9-N. D’això va el llibre diu. Cal que hi hagi una negociació: % d’inversions i una sortida simbòlica amb la llengua. L’article 3 de la Constitució durant quaranta anys no s’ha desenvolupat i caldria fer una llengua oficial de llengües seguint el model canadenc. També cal un canvi radical del sistema de finançament. Si s’hagués fet tindríem altre cops els discursos magnífics de Tarradellas i Suárez. Quan semblava que hi havia una llum… Es va errar en l’acció de voler reformar l’Estatut diu quan Maragall es va entregar a mans d’ERC, i a Espanya es va limitar a dir no. Reconeix que la sentència del Constitucional no és afortunada (amb la prèvia que hi havia del 1934), són 14 articles que ningú coneix a Catalunya però tothom hi està en contra. El que més li sorprèn és que un president constitucional com José Montilla anés a una manifestació contra un tribunal constitucional. I diu que això només s’arregla al parlament, és un problema polític que no es resol als tribunals. Cal política. Un altre error d’haver permès fer el 9-N, portar-lo a judici ara. Cal que mantinguem oberts els ponts com deia Espriu acaba l’exministre.


La Joana Ortega diu que sempre han coincidit al Vaticà, tenen una distància ideològica en unes coses però una aproximació en unes altres. Reconeix que és un home amb una gran ironia, i és el millor, qui ha obert una escletxa dins el PP, un home que busca diàleg. I comparteix els errors diu l’exvicepresidenta condemnada a un any i nou mesos d’inhabilitació. No farà una explicació des de la vessant internacional sinó que serà més local. I diu que no hi ha hagut un diagnòstic comú: la realitat catalana s’ha vist d’una manera aquí i una altra a la Moncloa. No vol que sigui un lloc pels retrets sinó que espera que sigui un lloc per trobar punts d’acord. Hi ha hagut un clar dèficit de lleialtat institucional, i parla a escala personal –parla emocionada i sense papers–. L’evolució de l’estat de les autonomies des del 1978 ha estat la distorsió de la realitat catalana. Com “Luces de Bohemia”. Com a vicepresidenta sap del que parla, anava a la Moncloa molts cops i discretament, amb la voluntat d’arribar a acords i crear punts de trobada. La veritat de la Moncloa distava molt de la realitat quotidiana catalana diu. La percepció de les coses a Madrid no coincidia amb el que passava a Catalunya. La Joana diu que han primat actituds prepotents i maniqueisme. Hi ha hagut polítiques de recentralització, incompliments en les inversions, ha primat més l’arma electoral que suposava el tema català per un determinat grup polític. I diu que a vegades sembla que visquem en una altra galàxia. I diu que durant els anys a la vicepresidència un dia a Banyoles va veure una pancarta enmig d’un camp: “Espanya hem de parlar, lo nostre no funciona”. És una anècdota però reflecteix molt bé la realitat.

I també reconeix errors: el primer és situar el debat en independència sí o no quan el debat és en el dret a poder-se expressar. El dret a decidir. S’han de respectar les dues opcions. I diu que s’ha posat més l’accent en la resposta que en el fet. Quan Mario Suárez era president de Portugal la va citar per demanar-li informació sobre el tema català, ja estava delicat de salut i li va dir: “Catalunya serà el que vulguin els catalans”. Per la que va ser vicepresidenta de la Generalitat i número dos d’Unió Democràtica de Catalunya no és tant si la independència és viable socialment i econòmicament sinó el dret de la ciutadania a decidir. Quan Millo va rebre un congressista nord-americà li va dir: “Si esteu tan convençuts per què no els deixeu votar?”.

El segon error ha estat el de judicialitzar la política. I ve de lluny quan Aznar va incorporar la via penal si es feien referèndums –mesura que es va derogar quan el PP va perdre la majoria absoluta–. Els conflictes s’han de resoldre per la via política diu. Sóc una de les víctimes. S’han condemnat quatre persones per donar resposta a un sentiment arrelat a la societat. Escoltar els ciutadans mai pot ser un acte de condemna. Margallo mentre la Joana parla apunta i té el posat d’El pensador. La vicepresidenta, contundent i sense equivocar-se i sense trèmols de veu, segueix. Els polítics espanyols abans de fer-se el 9-N en diuen “xarlotada, costellada”, se’n riuen de tot això. Però quan veuen l’èxit comença la croada contra els organitzadors. De la burla a l’amenaça. Amb això coincidim li diu a l’exministre mirant-lo, però ell no en vol. I com que ho percep, li pregunta directament: Creus que és la resposta a un moviment ciutadà? Va ser un error posar una querella contra el moviment; error que ho anunciés la presidenta del PP a Catalunya aleshores, Alícia Sánchez-Camacho al Parlament abans de produir-se. Quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya no hi veu causa, des de Madrid es provoca la decisió i es demana al fiscal que mantingui l’acusació. Què n’opines de la meva condemna?, li demana obertament la Joana, l’exvicepresidenta condemnada per l’estat espanyol a la inhabilitació i una multa econòmica per posar les urnes. Què n’opines de la meva condemna? Vint-i-un mesos i 30.000 euros. He defensat el diàleg fins a l’últim moment. Una setmana abans del 9-N vaig anar a Madrid a demanar acord per al 9-N –en un moment en què el president Mas havia quedat en minoria, només tenia el suport de la CUP–. La resposta és que em priven del dret i m’expulsen de la vida pública. I torna la interpel·lació a Margallo que no li gosa mirar els ulls: És normal que s’imputi la Mesa i la presidència del Parlament per permetre el debat? –La Joana demostra lleialtat a les institucions i al país–.

El tercer: fer de la Constitució la manta llei. I diu que les normes s’han de poder canviar. I li diu que si ell hagués estat l’interlocutor no seríem aquí. El cafè per a tots dilueix la realitat catalana; un altre error. I diu que hi ha molts exemples de constitucions que modifiquen en funció del que passa: les dones votem. Així és com evolucionen societats democràtiques. El 80% de la gent vol decidir a Catalunya. No mereix una resposta, ministre?, torna a preguntar. Els ciutadans són actius ja no passius diu. I cita els exemples dels referèndums del Canadà i del Regne Unit. Les constitucions hi són per eixamplar els drets no per limitar-los.

Quart, retallar l’Estatut. El 10-J del 2010 és un toc d’atenció a l’estat. Ja aleshores haurien d’haver-hi fet cas la reivindicació catalana. A Catalunya s’ha viscut un procés molt llarg, que fa molts anys que dura. I la recollida de firmes del PP es viu com una agressió. Sí, sabem quants articles són declarats inconstitucionals, catorze; i vint-i-set de revisat. L’Estat va ser vigent durant quatre anys. No s’entén com articles idèntics siguin constitucionals a Andalusia i a Catalunya, inconstitucionals. L’exministre fa que sí amb el cap. Hem passat del debat de les competències al debat de si la independència sí, independència, no. L’autogovern deixa de ser cosa dels polítics i passa a ser de la ciutadania.

Cinquè: el cop de porta al pacte fiscal. El president va oferir obrir una negociació pel pacte fiscal. Margallo mira amunt buscant Déu? I anota al paper que té. La Joana té la directa posada: si hi hagués hagut negociació al 2012 no seríem aquí. Però vau triar els incompliments de l’Estatut, finançament, Lofca… La solució va ser els tribunals. Tot el que aprovava Catalunya, euro per recepta, pobresa energètica, tot recorregut. Sisè error: la recentralització econòmica i normativa –a l’altre lateral de la sala de premsa del Col·legi segueix atent la intervenció l’advocat de la Joana Ortega, l’Enric Entrena que porta una pròtesi a la cama, trencament del menisc–. S’ha arribat a un grau de conflictivitat molt gran, la hiperactivitat de l’estat ha anat acompanyada d’una inacció a l’hora de negociar. Atacs a la llengua i al sistema educatiu, la inoperància del Quart Cinturó, l’Eix Mediterrani, Rodalies… Són tants els greuges. Potser són les raons que deia el president Mas. Ens en calen més? Acaba la reflexió amb les trenta-quatre sentències del Tribunal Constitucional que l’estat desobeeix en relació Catalunya. I acaba amb un se’ns jutja per desobeir el Tribunal Constitucional i se’ns condemna pel procés participatiu. Ho volia explicar diu la Joana. Sembla que ho necessitava explicar. I ho necessitava fer-ho públicament i amb una persona que ha tingut tant poder durant els anys que ella també en tenia. I acaba amb una cita de Churchill: “Un fanàtic no pot canviar d’opinió ni de tema” i un ni jo ni ell ho som. Aire.


En Jesús Maraña agafa la paraula després de vint minuts brillants de la Joana Ortega, un polític es fa davant l’adversitat i cita el llibre d’en Lluís Bassets, “Lecciones españolas” i diu que el primer és el desarmament verbal. Albert Camus va ser capaç de discutir el càstig als col·laboracionistes, i reconèixer que “estava equivocat”. La primera setmana de maig hi ha hagut la desclassificació dels papers del Foreign Office sobre el seguiment de la qüestió catalana, i han dit que no publiquen més documents perquè podria fer mal a les relacions entre Espanya i el Regne Unit. I es pregunta l’editor d’Info Libre, potser el Regne Unit podria obrir l’escletxa per la internacionalització i la negociació?

Margallo diu que hi ha una incomprensió mútua sobre Castella i Catalunya des del Conde Duque de Olivares al segle XVI! I explica una història d’uns joves de Valladolid eren per algun punt de Girona i després de caminar tenien set i van veure una font però un pagès els va dir: “No beguin, no beguin que l’aigua no és bona”, en català. I els joves van dir: “Som a Espanya, parli’ns en castellà”. I el pagès va dir-los en el seu idioma: “Begueu, que és fresca”. Però dura poc aquest intent de dialogar perquè ja torna la defensa quan diu que els congressistes nord-americans que s’han manifestat a favor del dret a decidir són del lobby cubà. I com si comencés una nova conferència diu que el tema del reconeixement del dret a decidir és a la Constitució, Letamendi ho va intentar al 1978. Però això, en tot cas, haurien de decidir-ho tots els espanyols. I diu que al 1979 és Catalunya qui diu no al pacte fiscal. Pujol va tenir l’oportunitat de poder-lo integrar i no va voler. I quan comença la crisi es reivindica altre cop, i Mas al 2001 negocia i diu que és el millor finançament que mai s’ha tingut. I Montilla al 2009 diu que tenim el que volíem diu l’exministre que justifica la recentralització pel deute. És un avantatge per Catalunya, que s’estalvia 8.000 milions. El context d’Europa és que amb el Brexit s’ha volgut anar massa ràpid, i uns altres van massa a poc a poc. I la realitat Europa naixerà quan tinguem obligacions comunes diu. La tendència global és la centralització: hi ha cent vuitanta economies són federacions d’estats i seixanta-tres només estat-nació. I cita un historiador marxista, Hobsbawn, els somnis de les multinacionals són els estats petits o sense estat. I quan aporta una idea amb llum, llavors ve l’ombra: cap estat del món permet la secessió i si ens saltem regles no hi ha regles. Es posa nerviós. I per trobar consol cita Churchill que deia que un no té amics permanents sinó interessos permanents. I el bé primordial és mantenir Espanya. Ells no tenen preocupació per Rússia, com a socis donen suport a les accions. El meu tema és la unitat d’Espanya i he fet tot el que he pogut per mantenir la indivisibilitat territorial, diu sense cap contraprestació, no podia enviar coca-coles remata –en referència a la Sol Daurella?–. No li va semblar una bona idea el referèndum escocès perquè no volia que es dividís un territori i es tornés a les fronteres del segle XVII.

La Neus Tomàs li pregunta per què Mariano Rajoy no ha volgut fer reformes? I l’exministre d’Afers Exteriors diu que la reforma s’ha d’articular des de Catalunya però no ha tingut èxit la proposta al Congrés. Com a valencià que és ja va dir que s’havia de reformar la Constitució. La periodista d’”El Periódico” també té una pregunta per l’exvicepresidenta: A Catalunya es fa servir la majoria parlamentària del rodillo: fulminen la comissió i faran l’aprovació de la llei de transitorietat en lectura única com es feia en temps de Franco. La Joana reconeix que s’han comès errors, un d’ells és la radicalització de la política, ens hem allunyat del centre, i va ser un error l’”Espanya ens roba” diu. Però les coses són com són no com sembla i han sobrat gestos de prepotència. I diu que cal trobar posicions a porta tancada per avançar. I creu que la consciència nacional s’ha d’eixamplar no radicalitzar. S’ha de sumar, sumar. I reconeix que el moment polític a Catalunya és molt complicat perquè s’està judicialitzant el procés, i ella no creu en la declaració unilateral. Ella ha respectat la llei però la llei a ella no l’ha respectada. Per Margallo l’Estatut de Margall va ser un error i diu que ell va escriure una carta al president Rajoy on li deia que el No no guanya eleccions, cal tenir una idea d’Espanya i també de Catalunya. Allò greu que va passar amb l’Estaut és que s’aprofités per estendre unes competències més enllà de la Constitució, la sacrosanta, la llei de Moisès. El dret a decidir no està reconegut a la Constitució. I assegura o ens posem d’acord o anirem sense cartes de navegació –les caravel·les d’Isabel la Catòlica apareixen al Col·legi de Periodistes del segle XXI–.

La Carme Clèries de Catalunya Ràdio demana a l’exministre si és justa o no la sentència a la vicepresidenta Ortega i és lacònic: Mai parlaré d’una sentència i no ho faré en aquest cas. I arriba el moment més mediàtic de la conferència quan el periodista de RAC1 Marc Martínez, li demana què va passar abans del 9-N. Margallo explica que ell pensava que allò s’havia d’impedir fos com fos. Se sabia que les paperetes es feien a la presó de Lleida, i n’hauria demanat el decomís i la destrucció per part dels Mossos i durant 24 hores hauria aplicat el 155 per començar una negociació amb dos punts importants: la llengua i el sistema de finançament. El ministre de l’Interior li va demanar què era el 155. No es pot celebrar de cap de les maneres el referèndum que vol tirar endavant la Generalitat. Cal diàleg i esperit mutu com quan es va fer la Constitució reclama Margallo. Després d’afirmar que hauria aplicat el 155… La Joana Ortega reconeix les reunions a la Moncloa aïllades del soroll mediàtic perquè es volia aconseguir un acord. La Joana defensa que no es va trencar cap llei, quan es suspèn el decret es canvia i es fa una consulta participativa. No hi ha ni desobediència ni prevaricació, però estan condemnats.
Potser, conclou en Jesús Maraña, el diàleg vindrà quan es reconegui que Espanya és una nació de nacions i Catalunya un país sense estat. Margallo, que per això ha estat ministre, ostentació del poder fins al final diu: Què és una nació? Una nació com a subjecte antic, això no és possible per a Catalunya. La indissoluble unitat d’Espanya. Com el seu poder. Una de les primeres persones a qui saluda Margallo és el conde de Sert, que baixa lentament les escales del Col·legi …

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s