Un pas d’estat

Era la primera vegada que tenia l’oportunitat de conversar amb ell. L’atzar em va portar a aturar-lo un dia d’hivern, amb l’any acabat d’estrenar. Sortíem de reservar taula a un xinès que hi ha al carrer d’Aragó, un lloc sociològicament viu: asiàtics amb bosses de les botigues del Passeig de Gràcia: parelles de jubilats, famílies amb nens petits, joves, grups que esperen a Aragó amb Pau Claris just on hi ha la boca de l’estació del tren en obres, tots xinesos, en aquest lloc poc glamurós que trepitgen no gaires barcelonins. Dissabte hi aniríem a celebrar l’inici de l’Any Xinès, l’any del gall que aquest 2017 diu que és d’endreça –parafrasejant el 130è president de la Generalitat, farem endreça sense fressa, quina metàfora més nostrada per dir que farem la independència o un nou estat–. Tenir gent a la vora que viatja té aquestes coses, celebres costums que s’escapen de la teva geografia i del teu pensar. Vam acomiadar-nos amb la Gertrudis –la coneixen de “The Washing Machine-La rentadora!”–. Vaig aturar-me al semàfor, banda muntanya del carrer Aragó amb Passeig de Gràcia, on hi havia Flaix FM i on hi ha un dels edificis del Banc Popular en extinció, tenia la intenció de baixar cap al centre. Eren les vuit del vespre i era negra nit ja. Quan el semàfor es va posar verd vaig començar a caminar i de lluny em va semblar veure dues cares conegudes, elegants, naturals, amb uns cossos abrigats; ella ben arraulida a ell, agafant-lo ben fort del braç. Els vaig aturar al mig del pas de vianants i molt amablement em van escoltar però les pampallugues del verd s’acabaven i esclar no volia ser responsable d’un final tan absurd del 129è president de la Generalitat de Catalunya. Ens vam moure cap a la vorera de dalt i em va dir que l’escrivís i que trobaríem un dia per conversar després de la feina que tenia per les properes setmanes: preparar el judici pel 9-N. Quatre mesos més tard sóc asseguda al despatx del president Artur Mas.


De la política n’ha après dues coses: és l’activitat humana on hi ha conegut el millor i el pitjor de la naturalesa humana i on entrar-hi és fàcil i sortir-ne no tant. Ara és moment d’ajudar a prendre les millors decisions als que són al capdavant. És disciplinat i predica amb el que diu, està a segona línia i sap que no li toca el protagonisme. Sobta per la proximitat i l’amabilitat del tracte, l’home que va creure en la ciutadania i va fer el primer escac a l’estat amb el 9-N pel qual està inhabilitat, el primer president democràticament elegit a Europa que el condemnen per posar les urnes, fins i tot, segurament el seu cas és inèdit al món. L’última planta del Palau Robert és on hi ha l’oficina del president Artur Mas, com a expresident, amb un celobert ple de plantes i unes estances on entra llum natural que emana benestar i pau de les parets blanques i una decoració minimalista. Quan arribo amb l’ascensor em rep un uixer vestit amb l’uniforme gris de la Generalitat, i em porta cap a una sala que també genera bona sensació: llum, llibres, molts llibres d’aquells bonics, alguns que fan fins a quatre pams de llarg. Al capdamunt de la prestatgeria que tinc més a prop de les dues que hi ha que van de cap a cap hi ha tota una col·lecció de cotxes vermells. Al president Mas li agraden els cotxes i va voler fer aquesta col·lecció del RACC que ara ha decidit portar cap a aquesta nova biblioteca, és la segona, n’hi ha una altra que no veuré. La vintena de cotxes, la gran majoria ferraris, són vermells. Intueixo que és un home ple de passió encara que no ho sembli i ho hagi demostrat ben poc. Li agrada molt llegir, és l’art amb el qual xala més, després el cine, la música i la pintura.

En aquest temps d’espera fixo els ulls en els llibres que em queden més a prop: “Polen. Sexualidad oculta de las plantas”, “El Mar” de Philippe Plisson, “El menjar de la família” d’en Ferran Adrià, “Castellers” i si giro uns graus el cap em fa somriure un llibre molt petit, el “Happy català”. Segurament és un estat amb el qual es troba més sovint ara. Ser president de la Generalitat té que et regalin molts llibres. Els presidents de la Generalitat també somnien i ploren i s’enfaden i mengen i tenen anhels de llibertat i gaudeixen amb els esports i amb la natura. També són persones encara que sovint hi veiem el càrrec, la solemnitat, els anys d’història. Si obro el focus veig “Catalunya des del cel”, llibres de Gaudí i just darrere la porta, el llibre de més pes de tots els que he vist, “La descripció del Principat de Catalunya. La mirada d’un viatger” d’Alexander Laborde, francès que durant el XIX va descriure i cartografiar les principals institucions i paisatges d’aquest país compacte, petit, fet a mesura humana, un llibre que va publicar en edició especial i numerada, i com a joia bibliogràfica, l’Enciclopèdia Catalana –un dels grans projectes de país del pujolisme– amb dibuixos dels artistes del moment fets a llapis o amb carbó. És aquest refinament de l’educació del president que parla quatre llengües i també la base intel·lectual i humana de tot un moviment polític iniciat als anys vuitanta que ell ha hagut d’incinerar.

Tot i haver estat una de les persones amb més poder del país ara està a l’expectativa com molts altres diu. Sap que ha deixat de ser allà, al lloc on es prenen les decisions i es té el poder. En les decisions hi ha una part de risc i d’intuïció. No sabem al 100% el que passarà quan prenem una decisió. Sap del que parla. Diu que necessitava quatre o cinc hores per pensar i ho feia sol. Sense bolígraf, sense paper, res més que el cap des d’on connecta les idees com un arbre. S’ha dit d’ell que és un home cartesià, però prefereix definir-se com una persona reflexiva. Avui no perquè parla, he vingut a escoltar-lo però és una persona que para esment amb el que diuen els altres. La manera com ha gestionat la presidència durant aquests anys és a través de l’escolta activa, de la conversa. Però abans de la reflexió hi ha la intuïció, i ell l’ha seguida en molts moments.

Els anys de negociació de l’Estatut és on va aprendre de debò, els vuit anys a l’oposició van ser la prova d’estrès del que va venir després, quatre anys d’intents de fer-lo caure i d’enderrocar-lo per tots els mitjans i cantons. Però no ho van aconseguir. La política és l’art d’aixecar-se quan caus i de superar obstacles que et posen els altres diu. Et fas més fort a mesura que passa el temps i com un bon atleta plega les mans com si escalfés els braços abans d’entrar a la piscina.

Està relaxat i se’l veu en plena forma, les braçades que fa cada dia li mantenen un esperit jove i atlètic. La pregunta que ens hem de fer ara és si hi ha prou gent que vulgui la independència de Catalunya. Aquesta és l’equació que s’ha de resoldre i de la qual ell ha aïllat les variables infinites vegades. No sabem si és el moment. Màxima incertesa. Tot i que som en un moment decisiu, ell no haurà de prendre la decisió ara. La més important durant la seva vida política va ser si succeïa el president Jordi Pujol quan li ho va demanar. A finals dels anys noranta el president Pujol ocupava tot l’espai, en segon lloc hi havia en Maragall, i en tercer lloc en Duran amb qui competia pel mateix. Aleshores tenia il·lusió, ambició i responsabilitat, i les diu en aquest ordre. Segurament aquesta última característica és la que sobresurt en un home que es considera que no se sent contagiat per la política perquè l’entén com un art de defensa i atac, com l’esgrima, originària a Espanya, en què s’ha de dominar la tècnica del saber fer anar el floret o el sabre. Un polític actua en funció del seu partit i del seu interès, diu, molt pocs cops hi ha aquest anhel que transcendeix.

Ell ha volgut ser sempre responsable de les seves decisions i així ho va explicar al fiscal durant el judici pel 9-N, si bé els consellers podien no haver fet el que van fer ell és qui va decidir tirar-ho endavant. El 9-N, el primer acte de sobirania que Catalunya i que em corregeix i diu, és el segon, –som el 2 de maig, dia de la independència de Madrid–, el primer van ser les consultes d’Arenys de Munt. Coneix molt bé la política i creu que és l’art de generar confiança a un cercle estret de col·laboradors de qui t’has d’assegurar que no et faran el llit i que mantindran la discreció perquè en aquests moments d’incertesa no pots donar arguments. La confiança és màxima. Em fa la sensació que va tenir moments de gran satisfacció.

Quan arriba li pregunto pel quadre que té a la paret del seu escriptori, amb vistes al capdamunt del Passeig de Gràcia i des d’on es pot observar el brogit de l’artèria més cosmopolita de la ciutat… S’aixeca i va cap a l’extrem del rectangle de la planta, i em diu que és de Clavé, formes geomètriques de cases sobreposades, com un collage. No li diu gaire la pintura però va escollir aquest pels colors, per la vitalitat. No volia ser un president enfonsat en el lament i la nostàlgia. Se’l veu un home d’acció i optimista. L’altre quadre, de Muxart, no pas Cuixart diu, i que veig tota l’estona mentre escolto aquest home que de tant en tant es treu les ulleres i et diu pel nom, el 129è president de la Generalitat que va iniciar el procés cap a la independència i com a floretista avançat es va afrontar a tot un aparell estatal, financer i mediàtic espanyol, té formes abstractes i amables.

Els encerts dels últims anys: la pregunta acordada; el 9-N i la llista Junts pel Sí però no només perquè per primer cop a la història hi ha un govern de coalició entre ERC, el PdeCAT i independents significats. Amb la pregunta acordada s’havien de posar d’acord des d’en Duran fins a la CUP d’en David Fernàndez; moltes sensibilitats i moltes personalitats i aparells de partits. Per tant, sabia que al final de cada reunió que convocava hi hauria filtracions als mitjans, i per evitar-ho comunicava les decisions amb vint-i-quatre d’antelació –potser feia tres setmanes que ja l’havia pres però la guardava dins seu, en silenci; “el culte del silenci” de Thomas Carlyle, allà on neixen les grans idees–. Va tenir molt present sempre allò de l’astúcia i la intel·ligència, David contra Goliat. Com a president de la Generalitat tenia molta més informació que qualsevol ciutadà i l’havia de saber gestionar. La gestació de la pregunta del 9-N va ser durant els dies que va ser a l’Índia durant la tardor del 2013, per exemple. Durant els viatges amb cotxe o a l’avió rumiava i diu que és allò, quan se li obre una via, es desplega una branca de l ‘arbre, ho sents, ho veus clar diu. Creu que deu ser mentre somnia o mentre descansa que es van teixint les idees. És quan dormo que hi veig clar de J.V. Foix.

Després de decidir fer el pas al costat va proposar a en Puigdemont, corregeix, i diu el president Puigdemont, que haurà de resoldre un dels moments més complexos de la història contemporània del país. Però té la lleialtat del qui també va ser-ho.

No vol dir què farà encara. Ell ja ha hagut de prendre moltes decisions en els últims anys. El fet de fer un pas al costat va ser una decisió d’estat; a la política pocs són els que la prenen per això i si ho diuen és que menteixen. Quan parla sovint fa servir l’expressió ‘dins el meu fur’. Encara no sap si l’haurà encertat o no en decidir emprendre aquell viatge al setembre del 2012 –tot és molt tendre i recent. Només fa quatre anys i mig que hem començat el procés i si tot va bé en durarà un parell més– ell creu que sí però tot és incert. La seva visió de la vida és tan realista que fa feredat. Quan governava s’ho mirava amb la distància del sabrista, intentava no mirar els mitjans per no emprenyar-se. Sap que sense aquells quinze anys d’aprenentatge no hauria sabut gestionar el que li va tocar.

Hi ha molt talent dedicat en tot això que s’ha anomenat el procés. Quan van decidir portar el país cap a la llibertat la primera cosa que van fer va ser estudiar què es necessitava per ser un estat i va impulsar, entre altres, coses el Consell Assessor per a la Transició Nacional. Segurament no hi ha cap país al món que hagi estudiat tant com fer la independència diu. A ell no el preocupa decidir fer un exèrcit o uns serveis secrets, que es fan amb el temps, a ell li preocupa que no siguem una majoria. I de moment, la base social no s’ha eixamplat.

Transmet fortalesa i vigor. Aquell home que durant tants anys va fer unes posades en escena inusuals a la política catalana perquè va entendre què significava aquell moment. Ell que no havia estat independentista s’hi va tornar perquè ja no hi havia més opcions, ja no ens hi entenem amb l’estat espanyol que tot i ser poderós també comet errors diu. Aquella colla de moments històrics s’havien d’omplir de solemnitat, ell és el pioner d’aquest intent dels catalans de construir un nou estat que quan m’acompanya a la porta diu que ens mereixem per haver preservat la identitat durant tants anys. “La dignitat de Catalunya”, títol del número 102 de la revista “Relleu” és també un dels llibres que hi ha a la biblioteca del meu temps d’espera.

Ell ha vist polítics enganxats a les tertúlies de ràdio i a les portades dels diaris des de primera hora del matí i en funció del que es deia prenien decisions. Diu que els partits estan barallats com sempre i sempre serà així –la competència en el món animal, és natural–. Però que no ho estan tant com sembla. Em fa veure que el govern està format per ERC, el PdCAT i els independents més significats, això tan sols fa un any i mig era impensable. És el que se’n diu govern de gran coalició, forma política als països als quals ens volem assemblar. Ningú volia la coalició de Junts pel Sí i al final es va aconseguir. Ningú volia el 9-N i el va tirar endavant amb el suport de la CUP d’en David Fernàndez, que li va fer costat en aquell moment de país. Segurament ell no sabia que la CUP guanyaria tant poder i seria decisiva: són aquests riscos que ni ell ni ningú podia predir. L’aritmètica diabòlica se’n va dir.

En política el dubte és quelcom bo diu, de no tenir-ne serien déus que estarien per sobre del bé i del mal. S’ha emprenyat molt durant aquest temps diu mentre es planxa la corbata amb la mà. Un dels moments que més sol es va sentir va ser amb el 9-N. Es nota que hi ha quelcom de dolor i de decepció en tot allò. Algun dia la història ens explicarà què va passar realment entre ell i l’Oriol Junqueras. Però tot i el no d’ERC ell va jugar-se-la. Podia haver sortit malament. Però va sortir bé. Creix el mite. I diu que li faria molta il·lusió poder ser el primer president de la república. Sí i ho diu obertament. Tot i així ell creu que el seu adéu ja ha començat quan va decidir voluntàriament fer el pas al costat. Té la consciència tranquil-la d’haver fet allò que havia de fer pel país –ara se sentiria culpable, tot i que la responsabilitat també era de la CUP–. Diu que això acabarà bé –no sap si d’aquí uns mesos amb referèndum o bé d’aquí uns anys quan el país sigui més madur, no cal que tinguem por de reconèixer un dubte que tant ciutadans com polítics comenten en privat–.

Ell ha tingut clar des de sempre que no faria com Companys o Macià i sortiria al balcó a proclamar res. Ho va dir a un grup de periodistes al 2012 després de la primera gran manifestació, ho confirma i ho manté. Ell té confiança, més enllà de la rivalitat entre partits, la unitat s’ha esdevingut en moments claus, fins ara, i espera que seguirà sent-hi.

Tornem a les decisions. No es va veure obligat a prendre la decisió de fer el pas al costat, tenia l’opció de fer eleccions. És la naturalesa de les decisions, a vegades tens opcions bones i a vegades, dolentes –deixar la presidència o convocar unes noves eleccions i posar en risc la majoria independentista al Parlament de Catalunya per primer cop a la història–.

Ara ja hi ha coses que les ha païdes, algunes altres, no. Està en aquest temps d’espera també, com si esperés comprovar si el camí era el correcte: obrir la caixa dels trons –subvertir l’statu quo–, ser ell el successor del president Pujol que liquida el partit i el llegat del pare fundador per una decisió presa aquell 2012 i fer cas del clam popular. Potser no s’ho perdonaria si tot això no surt bé. El veig alliberat però a la vegada amb una circumspecció que l’acompanya totes les hores del dia, com un examen de consciència constant, la transició del ser de Montaigne. El veig com un deixeble de Maquiavel en el sentit més primigeni de la figura del diplomàtic i filòsof polític i funcionari públic italià, que va entendre la política com l’estudi de la realitat sense enganys ni il·lusions i tenia una concepció pessimista de la naturalesa humana governada per l’ambició i els desitjos.

Mai a la història de Catalunya s’havia donat la circumstància de situar la independència al centre del debat polític, i que aquest plantejament el fes un partit com Convergència. El tripartit va fer un Estatut –ERC era al poder– i no es va pas iniciar el camí de la independència diu. Segurament el fracàs estrepitós d’aquells anys ens han portat on som ara. A l’estiu del 2007 en els inicis d’un restaurant que ara té tres estrelles Michelin bona part de la classe política –del PP i del PSOE– ja deien pestes de la classe política catalana, estava instal·lada en la inòpia. Aleshores se’n va dir desafecció. Els trens de Rodalies no anaven, les apagades van ser constants en moltes parts del país mentre la capital madrilenya es vantava de ser una nova metròpoli amb les obres de la B-30 i l’AVE radial, la benedicció de la immigració com a força econòmica per servir aquella farra, i les torres KIO. A Catalunya hi havia el català emprenyat –que ara és “happy”– sense fer massa fressa, fins que en un municipi del Maresme al 2009 es va fer el primer acte de fe, l’inici d’aquest estat d’ànim que ha fet que del 18% es passés al 48%. El president Mas és un de tants d’aquest 30% que ha virat cap a la independència. Però falta més gruix social. I per obrir el focus a allò que passa al món, una altra de les seves dèries i que li ha servit per analitzar la realitat, diu que als EUA, a la Gran Bretanya o a Colòmbia –per dir tres dels últims processos polítics que han sorprès més, a l’espera de les eleccions franceses on tot pot passar– les societats estan dividides per la meitat. Sembla que Catalunya tampoc s’escaparà d’aquesta dualitat.

La gran majoria de les decisions durant la presidència que va durar gairebé sis anys les va prendre al despatx del Palau de la Generalitat, en comptades ocasions a casa, i quan no era president al despatx que tenia en cada moment. Em trobo un home que està construint el relat de tot el que ha viscut i que intenta entendre què ha passat en aquest país i a ell mateix. I que ha tingut l’obsessió d’entendre la política i de fer-ne en majúscules. Introspecció vital, enèrgica que es copsa a curta distància. Transmet un sentiment de ser part d’aquesta funció durant uns anys de la seva vida però sense dramatismes ni paraules més gruixudes ni més altes. Un home d’una gran profunditat de pensament i autocontrol. Quan trobes l’home, l’Artur, trobes una persona diferent de la que has vist a la tele, un home de carn i ossos, una ànima massissa i plena de sensualitat, que ha interpretat a la perfecció l’art del poder amb solemnitat i posades escèniques i històriques a la galeria gòtica. És el relat del poder que ell inicia. Els homes cometem errors i encerts diu i a la política hi ha molt de les dues coses i vanitat i vicis i misèries i egos. Els pecats mortals dels catalans segons en Rodolf Llorens: la supèrbia, la ira, l’enveja i l’avarícia. Les quatre virtuts: l’austeritat, la frugalitat, ser epicurs d’horta i galliner, i l’amor a la natura i la realitat. El president Mas va ser un dels primers que va bastir aquest estat naixent i li va traçar les línies mestres com en Ramon Llull va traçar les del coneixement o en Ramon Berenguer les de l’imperi català a la Mediterrània… i a aquest home la veritat li va entrar pels ulls quan va veure gairebé dos milions de persones al carrer i va ser el primer de creure’s i fer actuar Catalunya com estat en aquesta comèdia humana que és la vida.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s