Com socialitzar els beneficis

Cal repensar el capitalisme. Com? Amb un creixement intel·ligent, sostenible i inclusiu. Aquesta és la tesi de l’economista i investigadora Mariana Mazzucato que va ser a Barcelona a finals d’abril per oferir la conferència al CCCB “Com socialitzar els beneficis”. I que es va excusar per dir sempre el mateix però veu que no li fan cas i que la cosa no ha canviat. Fins que no vegi aquesta transformació es repetirà. És revolucionari parlar de creixement quan té aquestes característiques: intel·ligent, sostenible i inclusiu. Espanya i els EUA creixen però no en aquests termes. Se’n parla però un dels problemes reals és que no hi ha hagut un canvi en el mateix procés polític. Cal marcar les condicions de joc, perquè la política econòmica importa, és clau.

La innovació s’ha generat fora del mercat en les externalitats com la contaminació o la caiguda dels mercats diu. Per entendre el que li ha passat al capitalisme en dos-cents anys s’han de mirar les polítiques que s’han pres al seu voltant. Els mitjans de comunicació van suposar la tercera revolució –la segona va ser la industrial i la primera la de l’agricultura–. La quarta, l’actual, la protagonitzen els Zuckerbergs i els Steves Jobs i també l’inventor de l’aspiradora, James Dyson, un dels britànics més rics. Per l’autora de “The enterpreneurial State” no hi ha res d’especial en l’ADN de tots ells sinó que és gràcies a com estan estructurats: la BBC, els bancs o altres organitzacions que tenen al voltant. En destaca especialment les relacions entre el públic i el privat que són molt més cooperatives als EUA o a Gran Bretanya. “L’estat emprenedor” és un dels grans llibres on exposa que cal que l’estat prengui riscos i sigui el visionari –contra la tesi neoliberal de fer petit l’estat i no deixar que els mercats regulessin l’oferta i la demanda i també del socialisme–. La innovació és el motor del creixement i la riquesa de les nacions, parafrasejant Smith. Des de l’electricitat d’Edison a l’Apple de Jobs fins a l’èxit de les farmacèutiques neixen impulsades pel sector públic, que ha esperonat la recerca que ha convertit el coneixement en innovació a través de les empreses. Aquest és el cercle d’or de l’economia dels últims cinquanta anys i que ha explosionat amb l’era digital. El mite del garatge no és sinó un relat que ha calat.

Ella ha creat un nou paradigma dins el món de l’economia, al costat del Nobel d’Economia Joseph Stiglitz o de la professora Carlota Pérez en què posen l’estat al centre de la innovació, no és un ens estàtic i culpable de l’austeritat sinó que és dinàmic i ha de prendre riscos. Per això estudien el cicle del benestar i la primera cosa que identifiquen és que la distribució és un problema i que cal una aproximació psicològica: entendre millor l’equilibri entre els objectius i les accions i amb una experimentació de baix a dalt –quines són les necessitats–, que el sector públic col·labori amb tots els actors de la societat perquè les seves decisions vagin directes a l’economia. Per això cal un canvi de mentalitat de les mateixes organitzacions, un canvi de cultura del sector públic que no només socialitzi els riscos sinó que també socialitzi el retorn. Les innovacions fan augmentar la productivitat i cal invertir en recerca bàsica i també aplicada. I fa falta un protagonisme de les agències públiques que la facin possible. Explica que Espanya i Itàlia –país del qual és originària– no gasten gaire en recerca bàsica –a l’estat espanyol és de l’1’4 del PIB–. Linda Weiss estudia les relacions entre l’estat i el sector privat, un exemple d’aquesta col·laboració positiva és l’iPhone, una força disruptiva, que quan els conservadors arriben al poder no s’atreveixen a no invertir en aquests sectors perquè veuen que fan avançar l’economia, no arribaran i diran: “Llanceu el GPS i els mòbils”, que són tecnologies revolucionàries. L’origen de tota aquesta revolució ve del sector públic.

I es pot parlar de revolució per les dades. Al 2006 el rànquing de les primeres empreses del món era aquest: Exxon Mobile, General Electric; Microsoft; Citigroup; British Petroleum i Royal Dutch Shell. Al 2017: Apple, Alphabet, Microsoft, Amazon, Berkshire i Facebook.

Per Mazzucato quan s’explica tota aquesta història s’obvia el paper de la universitat i del sector públic a l’hora de generar Silicon Valley. La relació del relat i el retorn és el que queda, els storytellers governen el món. Si bé Linda Weiss parla que tot el motor és la indústria militar hi ha molts altres sectors dels quals se’n poden treure lliçons. Per exemple, el sistema sanitari dels EUA –amb molt de capital risc– no ho és en una primera fase on hi intervé el sector públic en el foment de les farmacèutiques i la investigació de nous medicaments. Ara, amb Trump tot aquest sistema d’agències públiques està amenaçat, ni tan sols Reagan va voler-ho tocar. El sector de la nanotecnologia i d’internet també té molt de capital risc però l’origen de tot plegat és públic.

Alemanya n’ha pres nota i s’està fent una inversió pública molt forta en el medi ambient –un país petit, seria el cas de Dinamarca i el compromís de tenir la ciutat de Copenhaguen lliure d’energia contaminant al 2020–. L’estat del qual ens parla Mazzucato ja no és avorrit i gris, no hi treballa gent que només vol cobrar una nòmina i prou sinó que vol fer avançar l’economia, que és creatiu i la gent que hi treballa té ganes de fer coses. Steve Running, director d’un programa de satèl·lits de la NASA i premi Nobel de la Pau del 2007, afirma que és un privilegi treballar per una agència pública. Aquesta és la missió de les agències públiques: atraure el millor talent perquè es generi coneixement que després es converteixi en innovació al mercat. Avui dia moltes d’aquestes agències només existeixen per regular i no tenen cap mena d’ambició. Cal deixar de ser hàmsters per passar a ser animals amb passió.

Aquesta és la història de la gran innovació nord-americana: crees un espai nou per moure allò vell. I cal pedagogia per explicar que hi ha un valor en allò públic com ho reivindica a “The Value of Everything: Who makes and who takes from the real economy”, una de les coses en què Marx no va pensar. I tot això, per què es preguntaran? Doncs perquè hi ha una innovació en la distribució dels recursos que es generen, per facilitar el valor que no entra a l’economia. És a dir, socialitzar el risc i privatitzar el cost. Els crítics de la seva tesi diuen: d’acord, que el govern inverteixi en recerca però també cal que doni diners a les empreses. I ja ho fa: Tesla ha rebut 800 milions o Obama va invertir en Goldman Sachs, li va dir que no li tornés el crèdit que li va fer de 300 milions de dòlars. Cal reconèixer que l’èxit és un procés col·lectiu. I diu que Warren Buffet –propietari de la cinquena empresa que factura més del món– és fan seva o Picketty que estudia les desigualtats reivindica que els dos trilions de dòlars d’impostos que es recapten no van a recerca sinó a tornar els crèdits. Per Mazzucato el problema són les patents, es gestionen com a l’edat mitjana, no hi ha unes regles d’or.

El seu punt de vista és provocador i en el torn de preguntes, n’hi fan moltes que ella intenta respondre amb brevetat i claredat –ha d’agafar un avió–. Ella intenta entendre d’on ve la innovació i entendre com es genera Silicon Valley. I és cert que s’han creat moltes desigualtats –Picketty– en els últims anys de capitalisme però potser la producció massiva de béns i serveis no tenia res a veure amb la productivitat. Això és el que estudia la Carlota Pérez: les polítiques de suburbanització són bones per tenir ciutats més sostenibles i els beneficis de la tecnologia eren per la industrialització de masses… I reconeix que la seguretat és el motor de la recerca dels EUA des que es va acabar la guerra mundial i va començar la guerra freda. La Linda Weiss en parla. I la pregunta que es fa és: Com podem la seguretat i la guerra? Per anar a la Lluna calia la innovació de molts sectors, de moltes agències, per què no apliquem aquest objectiu per resoldre temes socials? “Anem a la Lluna tots junts” –o bé acabem amb la pobresa, la fam, les desigualtats o cuidem el planeta–. Per la catedràtica d’Economia de la innovació i del valor públic a la University College London, la tercera universitat més antiga d’Anglaterra després de Cambridge i Oxford i que conserva la primera edició de “Principia Mathematica” de Newton, cal tenir una missió clara des del govern o sector públic i trobar el compromís de la societat civil.

Avui dia a molts països europeus es fa recerca però no innovació, Espanya seria un cas paradigmàtic: hi ha molts pocs actors interessats en la innovació, hi ha poques empreses que hi contribueixen perquè no són eficients, no tracten bé els treballadors. A Europa no s’ha invertit com sí s’ha fet als EUA. Alemanya és el país que més ambició té i més inverteix, juntament amb Dinamarca que està subministrant energies renovables a la Xina. Espanya redueix el 40% la inversió quan arriba la crisi. Israel és un cas d’èxit, també és cert que tenen el problema militar, però tenen paciència i tenen clara la missió.

Per Mazzucato cal tenir missió i el rol clar dels actors, una aposta per aquestes polítiques públiques també reduirien l’atur i acabarien amb els populismes. Abans però cal redefinir què és el mercat i què és el resultat. I també és errònia la teoria que diu que els mercats competeixen de manera igual. Necessitem paciència i inversió. Cal ser més acurat i definir més bé què és el mercat. Ella no és fan dels crowfunding, per exemple per l’energia verda es necessiten molts diners i calen bancs públics. Per què no entenem millor qui són? Que a Noruega els bancs públics inverteixin en immobiliàries no ho veu bé. La seva teoria no és tant del crowdfunding com del paper central de l’estat en l’activació de l’economia. I acaba dient que les escoles de negoci parlen molt de la societat del coneixement però obliden l’espai que ocupa l’estat –el govern colombià al juny del 2016 va declarar d’interès públic reduir el preu del medicament Glivec pel tractament de la leucèmia mieloide  de la farmacèutica suïssa Novartis que no ho va acceptar; Novartis conserva la patent del medicament quan ja hi ha genèrics; al 2013 un tribunal de l’Índia va rebutjar la patent del medicament que costa 2600 dòlars al mes mentre que el genèric es pot trobar al país asiàtic per 175 dòlars–.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s