Llambregada suïssa d’Europa

Fundada al 1856 per uns enamorats de l’hípica a un pis de la ronda de Sant Pau és una de les societats més senyorials de la ciutat. Des del 1950 té la seu al palauet modernista que hi ha entre la Diagonal i Balmes. Quantes vegades caminant havies vist aquella forma ovalada, amb uns vidres com miralls i que el de dins havies pensat que era un restaurant? Asseguda en una butaca observo els quadres: un noble enfilat dalt un cavall, tot molt negre i amb taques vermelles; una escena de cacera en un lateral, un altre noble i el seu cavall em queda al darrere, i davant meu, una finestra ovada a la ciutat.


La propietat de la terra, els títols de propietat, en molts llocs del món està en mans de molt pocs: no poden llogar-la, no poden comprar-la o vendre-la. Es dedica molta ajuda al desenvolupament en aquests països però no es qüestionen els drets de la terra –és un aspecte nacional–. Pel professor Thomas Cottier és un error perquè calen uns estàndards mínims de protecció de la terra pels camperols en aquests països, no només es tracta de regular lleis pels inversors. Per altra banda, tenim moltes lleis per protegir la propietat intel·lectual –les necessitem–. Està descompensat.

El sistema construït després de la Segona Guerra Mundial ja no és eficient, Trump és un símptoma que el sistema té falles diu el professor suís que coneix bé la naturalesa del comerç. Si mires a les estadístiques, la globalització i el comerç internacional estan en declivi. Hi ha molts factors que hi influeixen. Hi ha una tendència mundial de retrocés de la globalització i de la divisió del treball. Vivim en un món altament interdependent diu. Una prova d’aquesta transformació accelerada són les empreses més riques del món. Al 2000 el rànquing l’encapçalaven General Electrict, Cisco, Exxon Mobile, Spfizer, Microsoft i Wall Mart. Al 2006: Exxon Mobile, General Electric, Microsoft, Citigroup, British Petroleum i Royal Dutch Shell. Al 2017: Apple, Alphabet, Microsoft, Amazon, Berkshin i Facebook. En només una dècada el món s’ha capgirat per aquestes empreses d’alt valor afegit.

Però el professor de la Universitat de Berna i Michigan es pregunta si realment tenen el valor que li donem? Per què Facebook és de les empreses amb més valor? Per què? No ho sap. És perquè la gent vol fer un “pelotazo” i per això hi inverteixen? Diu que potser hi haurà una altra bombolla aviat. Com a coneixedor de les transaccions econòmiques a escala global creu que aquestes empreses generen un augment de regulació encara que sembli que no estan subjectes a cap legislació i regulació. Per exemple, si vols fer operativa la protecció de les dades en una jurisdicció, però també actues en un altre lloc, necessites normes. Les tecnologies aporten la necessitat de llocs comuns i regulació. Encara no sap fins a quin punt les noves tecnologies canviaran tot el comerç, el món del treball. Com convergirà aquesta societat digital: quants llocs de treball destruirà?, a l’automatització li permetrem fer producció il·limitada i que les màquines eliminin la força del treball? Si la cosa va per aquí veurem una renacionalització de la producció: tot i que podràs fer impressió 3D i no necessitaràs transport per portar mercaderies d’un cantó a l’altre del planeta, per ara ho veu utòpic, si s’imposa aquest tipus de producció ens portarà cap a les barreres nacionals, la qual cosa és diferent del que s’està dient ara. Per ell la digitalització portarà noves lleis globals. Per exemple, amb l’OMC –Organització Mundial del Comerç– hi ha hagut una negociació sobre el comerç electrònic que regula on pots tenir internet, les condicions de treball, etc., no és una jurisdicció nacional. Les empreses actuen globalment i hi haurà una regulació global. Però de moment ens trobem en un moment de transició: la Xina no permet Google, la Comissió Europea acaba de posar una multa rècord a Google: 2.420 milions per abús de poder amb el Google Shopping i perjudicar els seus rivals en la compra “online”.

Per Cottier Europa està agafant un protagonisme important amb una cooperació més estreta entre Alemanya i França amb l’arribada de Macron, el que ja anomenen Mercron. La UE juga un paper clau en tota l’arquitectura del sistema mundial, i tot i que no es comunica gaire bé. No s’expliquen les històries positives d’Europa i només interessa que es tingui una visió negativa que és la que s’ha imposat en les últimes dècades.

A Europa des que la Comunitat Econòmica Europea va ampliar-se a dotze que hi ha una preocupació sobre el desenvolupament de la societat i la integració econòmica. Des d’aleshores hi ha diferents nivells d’integració: el monetari, el mercat internet, els acords de la UE –Comissió i Parlament– i en un quart nivell hi ha països com Suïssa, Liechtenstein, Noruega o Islàndia. El tema és com es constitucionalitza aquesta estructura? Com es pot construir una arquitectura europea que permeti diferents nivells d’integració per treballar en una Europa sòlida i pròspera? És un gran europeista, preocupat pel futur de la unió. Creu que el mercat interior i la moneda estan consolidats i el model pot integrar els outsiders. Però hi ha molts dubtes sense resoldre: què fem amb Turquia i Ucraïna? Quin és el paper de l’EFTA o del Consell d’Europa? Cal aquesta discussió sobre com construir-ho. Sobta veure com un acadèmic, més observador que part es trenca les banyes per intentar fer funcionar un sistema que ha portat la pau durant vuitanta anys al continent.

Quin és el sentiment a Suïssa sobre Europa? La gent està preocupada amb la relació amb Europa? La vida està plena de paradoxes diu. Una podria ser que la relació amb la UE és el problema polític principals pels suïssos. Els diaris en van plens. El país helvètic fa la cobertura mediàtica sobre afers europeus més important de tot Europa. Tot i així hi ha una divisió important al país sobre la integració a Europa: la dreta s’hi oposa, i el centre i esquerra hi estan més d’acord. Per tant, és un debat fort i emocional que fa anys que dura. I que pren més força a partir dels noranta diu Cottier amb ànima europea. Hi ha persones que s’adonen que Suïssa depèn de les relacions estretes amb la UE, necessiten el mercat, i els interessa tenir una UE forta perquè si la unió va bé és bo pel país.

El percentatge de ciutadans que volen formar part de la unió és d’un 20-30%. L’economia suïssa va bé. Hi ha una sensació que la UE està en crisi i no cal repetir els errors que s’han comès. Però no se n’adonen que moltes parts de a UE funcionen molt bé: el mercat intern, la política de competència i altres. Amb la crisi de migració, que haguessis tingut igualment diu l’acadèmic savi, no és un tema exclusiu de la UE. Es diu que hi ha una manca de democràcia en la manera com es va actuar davant la crisi, l’havien de resoldre ràpid, i reconeix que es van oblidar de debatre-ho al Parlament. Per un suís és la cambra que té més legitimitat.

El professor diu que hi ha hagut molts prejudicis però el país va bé i, per tant, no necessita canviar, és a dir, ser membre de la UE. A més, saben que són massa petits per poder influir en un procés de països tan grans. Els valors de la UE es reconeixen i no es volen destruir perquè són molt importants per l’estabilitat i la pau. Al capdavall el cor de la UE és evitar la guerra. Ell forma part de la generació que creix amb la Guerra Freda, i va estar a l’exèrcit i a l’armada quan era jove. I avui dia quan es parla de pau, i mantenir la pau, per ell segueix sent la missió principal de la UE, és un dels pilars d’or del sistema del comerç internacional. Des de la universitat explica a la gent jove que això és molt important. Però el que importa als joves és que hi hagi feina.

I va a l’essència d’aquesta crisi política: la dels valors, es pren la llibertat com a quelcom que tens garantit, i que no et cal lluitar. Els joves d’ara són una generació que es mou, que va amb el mòbil. Es fan les coses ràpid, ràpid, però per què? Primer pensem i després mirem. L’objectiu és mantenir la pau i és rellevant. Pel professor aquest és el valor més important, i veu que no s’està educant en això. La pau és un bé públic i els joves la donen per descomptada. Altres generacions van haver d’anar a la guerra. Europa va viure dues guerres, la primera, al 1918, i aquells que la van protagonitzar van enviar els seus fills a la segona diu. Això és increïble. I marca tota una generació. Mantenir la pau, com? A través de cedir poder al govern, a la UE i treure’l de la gent perquè no es matessin en ells.


Un altre dels acords que ha generat molta polèmica als mitjans i als parlament és el TTIP, l’acord comercial entre la UE i els EUA. Ell hi està d’acord però també reconeix que no s’ha executat de la millor manera. S’ha d’entendre que ja no es debat sobre mesures de fronteres sinó sobre afers reglamentaris i que està relacionat amb el procés democràtic. Però aquests afers estan enllaçats amb la diplomàcia que no està gaire vinculada amb la democràcia. Evidentment, si tens un mandat negociador, és democràtic perquè el govern elegit té unes directius però no tenim debats al Parlament Europeu sobre això. I accepta la crítica dels sectors de l’esquerra que el procés legislatiu s’ha de revisar i s’han de trobar noves maneres de debatre: els objectius, els paràmetres. Ell proposa la “Trade Investment Act”, és a dir, una llei europea que reguli les inversions i el comerç. Cal treballar en això per fer que el procés sigui democràtic des de baix, implicar estructures democràtiques i de participació en aquests nivells internacionals. És part de la globalització, aprofundir la democràcia. Som en aquest moment de transició.

Però també no entén la posició de l’esquerra perquè si no se signa el TTIP la Xina controlarà tot el mercat en un futur, i no hi haurà els estàndards de medi ambient o de drets laborals. Tu pots triar, entre tenir un sistema amb els valors d’occident i Drets Humans o no. Cal fer la tria política.

En la part tècnica quan has de demanar normes clares comunes per protegir la privacitat, si no tens el TTIP dónes tot el poder als EUA i les empreses com Facebook o Google. I torna a reconèixer la manca d’informació i de comunicació perquè la negociació del tractat ha estat un procés de dalt a baix. I això porta opacitat. Si pensem en el XIX i la introducció de la democràcia als parlaments, es va aconseguir amb molta lluita, s’ha de lluitar per aconseguir les coses. No cauen del cel els avenços. És difícil però hem de trobar la manera diu convençut. És d’aquestes persones que es fa escoltar perquè el que diu és ple de sentit comú i on t’hi pots trobar còmode. De formes amables i silencis de construcció de pensament diu que quan es va introduir la democràcia a Europa i els parlaments van començar a treure el poder a les monarquies, va ser un temps difícil. És una nova dimensió i hem de lluitar. Però la solució no és el no, no és un argument per ell.

La col·lisió entre el trumpisme i l’oposició de l’esquerra al TTIP, serien l’expressió de la mateixa visió? Sí. Defensen el mateix. Van al mateix vaixell, defensen la mateixa agenda. És la ideologia que explica una altra realitat a la gent. El TTIP no afectarà el dia a dia de la gent, l’accés dels basars, els bolígrafs a cinquanta cèntims estan regulats per les normes de l’OMC. Poden importar bolígrafs i vendre’ls al preu que vulguin. Als EUA hi ha botigues com Testa, que venen articles a preus molt barats, la gent pobra hi compra sabates, roba, i ningú té interès d’aturar això. Si ho fas redueixes els diners d’aquesta gent.

El TTIP, per exemple, té a veure amb les farmacèutiques, no has de patentar els avenços en els dos països. La UE podria reconèixer medicaments nord-americans, i reduiria el cost, i només els podràs vendre en aquest mercat i enlloc més. Es reduiria el cost del sistema mèdic, també la indústria de l’automòbil quedaria integrada per tenir estàndards comuns i certificacions, etc. És bo per totes dues parts, no només per la part nord-americana. I entén les resistències d’alguns sectors perquè Europa encara protegeix molt la indústria automobilística. També seria bo per l’alta tecnologia i els sectors financers. Però el TTIP no regularà els negocis xinesos en altres països. La Xina també es mourà en l’alta tecnologia.

L’altre punt és perquè el 30% del comerç internacional i la meitat del PIB mundial és a la UE i als EUA. Les normes del TTIP s’aplicarien arreu. Per tant, els estàndards es farien globals perquè diu els europeus i els nord-americans encara són els que escriuen les normes. Tenen el poder per imposar normes perquè si vols vendre a Barcelona has de seguir les normes.

Però llavors els poders regionals –el Brasil, l’Índia, Nigèria, l’Argentina– reaccionaran davant aquest acord. I la resposta de la UE i els EUA serà: “Bé, hem intentat negociar-ho a l’OMC però no heu volgut, això que ens hem posat d’acord nosaltres dos”. Per això la tesi del professor és que el multilateralisme comença amb el bilateralisme. A partir del fracàs surt aquesta multilateralització del bilateralisme. Així els altres països també negociaran. Aquesta és la manera com històricament s’ha regulat en temes de propietat industrial. Al XIX hi havia la protecció dels francesos, dels britànics, dels alemanys, i a través d’acords bilaterals entre països es van fer acords amb Bèlgica, Espanya. Al 1883 es va crear el primer instrument multilateral, la Convenció de París perquè hi havia massa crítica d’acords bilaterals. I ara ens trobem amb el mateix. Quan tinguem una massa crítica d’acords importants bilaterals podràs multilateralitzar-los i fer-los globals.

No creu que els sindicats es puguin oposar a tenir uns bons estàndards laborals a altres parts del món. Es lluita des l’OMC per conèixer com s’ha produït el producte, és el PPM, Process and Production Method. Amb quines condicions es pesquen les foques a Canadà, Islàndia? No es poden comercialitzar productes de foca quan és capturada de manera brutal, per exemple. I això es pot aplicar a les condicions de treball. Els països han d’estar interessats en les condicions i el procés de producció: la transferència de tecnologia, les emissions de CO2 lliures.

La paraula sabotage ve perquè els treballadors francesos al segle XIX portaven esclops –sabot en francès– i les tiraven a les màquines. Sabot-age i d’aquí que ha quedat com l’acció de subvertir. Amb Uber passa el mateix, cal que hi hagi una regulació. El model és intel·ligent. Al Canadà el servei és molt millor amb Uber, els conductors són més amables que els taxistes tradicionals, les condicions de recollida, de pagament, etc., per tant, la gent el fa servir. Amb Airbnb és el mateix, paguen impostos però tothom hauria de pagar-ne, fins i tot la gent que lloga habitacions –cosa que a Barcelona no passa; potser una primera solució al problema que ara sembla que ha sortit als mitjans, fa anys que dura, és saber què hi passa dins els habitatges barcelonins i qui és que infla els preus–. Airbnb és transparent diu. Les coses noves triguen a negociar-se, com l’economia digital: qui és responsable, qui paga. Cal que s’elevin els procediments a escala internacional.

Quina és la manera millor de fer: la nord-americana o l’europea? El sistema nord-americà és molt burocràtic, has d’omplir molts papers, no són escèptics en relació a l’estat perquè ho té ben regulat i controlat. L’estat està molt involucrat, cada sol·licitud és complicada. Europa no és tan burocràtica. Als EUA hi ha una gran influència dels lobbies a l’hora de fer anar l’economia. Això és problemàtic. A Europa encara no tenim el contrapoder al Consell, el Parlament té un paper molt més important del que ens pensem per aconseguir avenços en el comerç. No tenim gent preparada al Parlament que defensi això diu. No s‘envia la millor gent al Parlament per part dels governs. És un procés a llarg termini. Cada país té els seus interessos a la UE. Però si agafes la federació dels EUA, amb cinquanta-un estats, és un nivell de complexitat. Tenen els paràmetres marcats per l’estat federal però els estats apliquen la norma dins uns límits. Europa és una federació d’estats? Hi ha zones on hi ha més centralització i altres on hi ha més federalització. No importa com en diem. El que importa és que continuï tenint la seva raó de ser.


Després d’uns dies de la trobada passejant per la Diagonal, vaig mirar-me aquella forma ovalada i vaig alçar els ulls, al capdamunt de l’edifici, al fris, hi vaig veure per primer cop l’efígie del cavall d’El Círculo Ecuestre.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s