Valors europeus pel comerç internacional

Us heu preguntat per què podem comprar un bolígraf per cinquanta cèntims o una llibreta o un got? Una de les respostes seria perquè hi ha un organisme internacional que es diu Organització Mundial del Comerç formada per 164 països i que es va iniciar a Ginebra al 1947. Sobta veure les taques grogues que hi ha i que corresponen als països que encara no en formen part (a Europa: Sèrbia, Bòsnia i Bielorússia; a l’Àfrica: Algèria, Líbia, Sudan –el sud del Sudan en gris perquè no està reconegut com estat–, Etiòpia i Somàlia; a l’Àsia: Síria, Iraq, Iran, Azerbajan i Uzbekistan –Turkmenistan també pintat de gris–). Durant els últims vuitanta anys el capitalisme ha evolucionat cap a una disminució dels aranzels i una desregulació dels sectors, un dels que se n’ha beneficiat més és el financer. Amb la tendència de les últimes dècades de fer un capital sense fronteres hem viscut una de les crisis financeres més importants de la història i també com els productes fabricats a la Xina i països veïns envaïen les economies dites occidentals.


El professor Thomas Cottier coneix bé aquest procés d’integració que va començar amb la Ronda d’Uruguai del GATT –ell va negociar la part suïssa– i que va transformar-se en l’actual Organització Mundial del Comerç que va posar les bases legals per a la globalització. Ell és expert en dret internacional i coneix bé l’arquitectura de la negociació i els acords entre països, de tu a tu, i també el multilateralisme. Al Círculo Ecuestre de Barcelona parla a una audiència acostumada a l’argot empresarial i de negocis, els socis de Lece. La primera tesi que comparteix és que el bilateralisme i l’unilateralisme portaran al multilateralisme. Actualment al Regne Unit amb el Brexit i als EUA amb la victòria de Donald Trump es torna a debatre la necessitat d’incrementar les taxes aranzelàries –en un moment en què l’OMC tot i no haver-hi una posició clara es vol arribar a l’anul·lació de les taxes–. Però com reflexiona el professor això faria augmentar el cost dels productes que les classes més empobrides nord-americanes i angleses compren als bazars xinesos i pakistanesos. Si augmentes els aranzels el nivell de vida s’encareix i la gent deixa de comprar. A més, totes aquestes mesures –més aranzels– en cas d’entrar en vigor faran canviar els controls, el trànsit, el ritme, i l’entrega instantània, per exemple, desapareixerà entre Anglaterra i França que ara existeix. Tot aquest flux i rapidesa s’acabarà, i tot serà més lent. I és que la rapidesa és una altra de les característiques del comerç. Cottier mostra també la incertesa del moment, ningú sap què passarà i fa una defensa del comerç internacional. És important recordar que som en l’època en què el comerç internacional està fet de components comercials diu. Molt del comerç és de components, molts dels productes creuen fronteres diverses vegades abans no arriba al consumidor final i les empreses operen en un mercat d’intercanvi global. També som en l’època de la “servificació”. La línia entre productes i serveis és fina, els serveis són importants per produir productes i viceversa. També és un fet que d’aquí pocs anys dues terceres parts de les feines no seran destruïts pel comerç sinó per l’automatització, robòtica, digitalització… Això és el que mata els llocs de treball, i el comerç internacional no és responsable d’això. És molt fàcil culpar els altres quan la causa és en un altre cantó. Aquest és el preu del canvi. I el futur dependrà de la quantitat d’automatització.

Podem anticipar escenaris diu: el primer és una renacionalització de la producció perquè hi haurà impressió 3D, l’automatització serà més barata que no pas produir a l’Àsia. Però això queda lluny. No és una realitat encara. La seva visió és que el bilateralisme que els britànics i els americans estan perseguint no té en compte els elements del comerç internacional descrits.
El segon és que tota la cadena de valor global canvia amb el procés de globalització que ha portat a una transformació de la divisió del treball en els països més industrialitzats, que han traslladat les fàbriques fora del seu territori tot i que el màrqueting seguirà controlat per ells.
El tercer és que el món camina cap a una política sense aranzels. Hem tret els aranzels excepte en l’agricultura i amb unes mesures que tendeixen cap als no-aranzels. Encara hi ha moltes divergències, i falta arribar a molts acords i s’ha de trobar una convergència legislativa. I posa l’exemple dels adaptadors de corrent, a cada país o àrea d’influència n’hi ha un d’especial. Quan viatges ho vius i t’has d’adaptar. Per tant, tenim moltes divergències i hem avançat poc.

Pel professor de la Universitat de Berna i de Michigan els reptes són com gestionem la societat digital? Com aconseguim la convergència d’un marc regulador en aquest nou paradigma digital? Què fem amb la privacitat, la propietat intel·lectual? –Cottier és també expert en propietat intel·lectual i innovació, i va ser cap de l’Oficina Suïssa de la Propietat Intel·lectual–. Com gestionem el fet que el servidor que fas servir és als EUA? Com puc queixar-me? Aquests són els reptes reals que hem de fer front. Els britànics i Trump tenen un enfocament antic diu.
Tot i que relata els problemes més enllà de les fronteres no es pot separar el comerç internacional i la legislació nacional, estan molt lligats. Una de les raons per les quals el comerç internacionals està sota amenaça per part de la dreta és perquè molts aspectes reguladors es deixen a l’esfera internacional. La gent té por de perdre el control i la democràcia ja no funciona però la naturalesa dels aspectes reguladors diu serveixen per trobar l’encaix entre la llibertat del comerç i la protecció dels drets.
Aquests reptes s’han d’afrontar, també per les empreses pimes, que no estan integrades en estructures verticals o multinacionals. És interessant veure com es gesten els acords; els acords multilaterals comencen amb acords bilaterals, que tenen efecte indirecte sobre els altres. Si regules una cosa a escala internacional també l’aplicaràs en altres països, no pots tenir un acord de propietat intel·lectual en un país i un de diferent amb un altre. Només tenim una legislació. Per això és tan complicat. Per exemple, si el Regne Unit fa un acord financer amb la UE després del Brexit s’haurà d’adaptar als estàndards europeus perquè és el mercat més gran qui controla la llei. Si el Regne Unit vol fer un acord amb els EUA s’haurà d’adaptar als estàndards americans, que són diferents dels de la UE. Les empreses britàniques hauran de produir pel mercat europeu, pel nord-americà o pel xinès amb estàndards diferents, i farà augmentar els costos, i seran menys competitives. Això és del que està advertint May. Per tant, això no va enlloc.

També valora el tractat comercial entre els EUA i la UE, el TTIP, és l’única manera de trobar la convergència entre les empreses europees i nord-americanes perquè aquests dos blocs controlen el 30% del comerç internacional i la meitat del PIB mundial. Si ells aporten nous estàndards la resta del món els adaptaran. Si no es fa potser serà massa tard, i es deixarà el control als xinesos. Al TTIP hi ha molts capítols tècnics: competició, estàndards laborals, aranzels, etc., però també tens un capítol sobre convergència normativa amb aspectes de regulació interna, més enllà dels aranzels. Aquests països no actuen aïlladament sinó que es retroalimenten assegura. No se sap què en sortirà de les negociacions encara però si se segueix el bilateralisme portarà a un efecte dominó amb Suïssa com a tercer membre, seguint el model d’acord transatlàntic amb l’OTAN ja que els EUA i la Comissió estan oberts a terceres parts de formar-ne part assegura. També és dels que pensa que el TTIP ha tingut pocs suports interns i moltes crítiques perquè la gent pensa que amb l’acord es perdrà el control: “Tot això és dels experts que ens volen treure el poder”. Això és el que estimula la dreta amb tot el discurs del comerç internacional. El parlament való va rebutjar l’acord del TTIP i també el Canadà. El repte és: com podem fer decisions bàsiques com les inversions, s’hauria de fer una llei europea de la inversió en el comerç recomana en Thomas. Aquesta llei s’hauria d’aprovar dins els països i també podria servir per altres països més enllà dels EUA. Ell seguiria el model nord-americà, que té la llei d’inversió que fa el Congrés, no la controla pas el president. El president només pot negociar amb la delegació dels congressistes amb uns estàndards de medi ambient, de condicions laborals, etc. Cal que es discuteixi a la UE, com a democràcia que és, cal que hi hagi debat.

Acaba amb la comparativa de polítiques, amb la llei Hawley-Smoot o la Tariff Act del 1930, la llei que va augmentar els aranzels als productes importats per reduir els efectes de la Gran Depressió –i va reduir el comerç internacional a la meitat amb l’oposició de països com el Canadà, França, Anglaterra o l’Alemanya autàrquica que van deixar d’importar productes nord-americans i també van gravar els productes nord-americans i va ser l’avantsala de la Segona Guerra Mundial i en cap cas va ajudar a remuntar la situació dels pagesos, no hi havia una assistència cap als pagesos–. Per tant, no es poden prendre mesures aranzelàries que afecten el comerç internacional quan el problema és més profund.
A la UE cal fer-se la pregunta: la resposta és dels estats membres o des del nivell europeu? On produïm els béns públics? És important per resoldre el populisme. El 40% de la població està preocupada per aquest fet. La gent té problemes reals i cal solucionar-los. Un exemple, l’atur juvenil que és un dels eixos de l’agenda dels líders populistes. Com es pot eradicar? La solució no és la política comercial però potser és el sistema d’aprenentatge, la Formació Professional amb el sistema dual d’aprenentatge, aprens a l’empresa i vas a l’escola al mateix temps. Adquireixes coneixements específics. Quan tens un títol pots seguir estudiant a la universitat. Les estadístiques demostren que als països on hi ha menys atur juvenil el sistema de la FP funciona molt bé –Suïssa, Noruega, Finlàndia o Hongria– i on n’hi ha més –Grècia o Espanya– no es potencia. Hi ha un debat des de fa vint anys, el procés no s’ha acabat. Hem de reformar els subsidis? S’ha de premiar les empreses que contracten joves? El mateix per la propietat intel·lectual, el medi ambient i les noves tecnologies: si introduïm protecció…? Acaba amb els disset objectius de l’ONU i els països en desenvolupament com socialitzem els beneficis. Tot és el mateix. Hem de fer un enfocament global: com podem des dels països occidentals seguir aquests principis amb les polítiques. Alguna cosa s’ha de fer per millorar la situació de tots, amb els valors europeus.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s